1 de novembre de 2010

De lectura (87): Nura, de Ponç Pons

Post dedicat a la Viullegeix, que sé que fa anys, 
sé que li agrada la poesia  i imagino que li agradarà en Pons, 
com a mi m'agrada el seu Margarit...o no.

 

“Som allò que llegim i tenim el que dam
La llavor d’un oblit el fulgor d’una espelma”

“Hem, nascut estrangers en un país de lotòfags”


Compromís poètic.

El llibre és un poema llarg. Un poema que exorcitza l’enyor.  L’enyor del poeta a un paisatge, a una manera de viure; de voler ser. També a tot un país i a un desig de llibertat. I en aquesta lluita diària, la feina del poeta se’ns ofereix com necessària, indispensable. “Del que no es pot parlar cal fer-ne poesia” Però no per recordar el passat, el poeta se sent derrotat. Ans el contrari.  “Cal fer versos que ens obria als altres i al món / No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema” I cal ser optimistes. “No està tot esfondrat no hi ha cap terra eixorca / podem fer del futur una pàtria més digna”

Ponç Pons és menorquí, enamorat febrilment del seu Macaret nadiu. “Jo sóc part del vuit vents que m’han fet menorquí  / Terra humil i mortal som un nom sense orgull / una llengua que el temps ha posat de genolls” D’una illa que, tot i el seu encant, ha patit l’empremta dels especuladors  “quan et rompen a cop de vergonya el paisatge; i de dirigents corruptes: “Hi ha polítics podrits hi ha banquers gominats / Fent discursos casposos salvant la moral”, o una religiositat mal entesa:  “Hi ha teòlegs tan rancis que fan por i no toquen / de peus a terra i parlen de coses excelses”. Tampoc els escriptors i intel·lectuals estan lliures de culpa “però el món literari té un deix agre inhòspit / Rere els versos hi ha gent d’unes grans mesquinesa”. Poeta compromès que no calla les injustícies.

Nura és un poemari llarg fet en dodecasíl·labs i estructurat en ser parts  (‘El saber i la sospita’, ‘Teoria de l’absència’, ‘Suor de calç’, ‘Insulària’, ‘L’obscur errant’ i ‘Crit Escrit’). I té la peculiaritat que no hi ha signes ortogràfics. Ni punts, ni comes. Només majúscules quan el poeta vol començar la frase. D’entrada això us pot tirar enrere, però us asseguro que no. Pons té un llarg ofici de poeta i el domina amb precisió. Un preciosista del llenguatge, diria. Ja hp vaig dir en un altre poemari seu que vaig ressenyar “Els poemes són camps d’un secret territori / On llaurem entre mots l’aventura de viure”Un orfebre del poema. “Tanta sang pot omplir denigrant tots els llibres / ¿No som més que poetes en temps de misèria?”

També hi ha moments per a la voluptuositat. O és el que els poetes no escriuen d’una altra cosa?: “Fornicar no és pecat Hi ha la concupiscència / la luxúria i el goig el delit la mirada” , i l’amor excels: “Mapa humà d’on floreix la tendresa voldria / explorar aventurer tot el teu territori / i quedar a viure en tu perquè em fossis la pàtria. Hosti!, si algun veí us diu això, no es desfaríeu?

En els versos surten citats un corrua de poetes i escriptors que deuen haver marcat la trajectòria de l’autor: Sartre, Spinoza, Heràclit, Schelling, Rousseau, Homer, Milton, Joyce, Borges, Neruda, Nerval, Blake, Tolstoi, Shakespeare, Rilke, Eliot, Montale, Pessoa,... i d’altres que no conec de res: Dreyer, Hikmet, Couperin, John Milington, ... Home! Pons deu ser un poeta llegit, és clar! Segurament aquest  excés d’erudició és el que pot fer un pèl eixorc la seva lectura; una mica .  Però això ens obliga a estar atents als jocs amagats, com aquest giny a Heidegger: “El llenguatge és la casa llogada de l’ésser, una frase famosa del poeta alemany.

A mi Pons m’agrada. Ja ho vaig dir un altre cop. Pel que diu, “Cal ser font i no sac”,
però sobre tot, per com ho diu. “...estaria molt bé / que un poema pogués subvertir un ordre injust / o salvar de la fam i el dolor qualque vida”. La seva musicalitat és treballada i no sembla gens forçada. I això és difícil d’aconseguir “Sobre el murs clivellats sobre els mapes rendits / Sobre els gúlags glaçats sobre els dogmes mentits
 / els àngels castrats sobre els déus reprimits / Escric lliure el teu nom sagrat Literatura”

En definitiva, un poeta que exerceix amb actitud compromesa i convençuda. “Ja no em queda més pàtria que la biblioteca” i que ha d’ajudar a fer un país més just i pròsper des de l’ofici de poeta: “Un poema no pot salvar gent de la fam / ni evitar les matances que estigmen la història” No. Però ajuda a repensar la història. Però això ja ho havia dit Beltolt Brecht: “A la història li plauen les paradoxes”.

Ponç Pons. Nura. Ed. Quaderns Crema. Poesia dels Quaderns Crema, 47. Barcelona, 2006, 42 p.

Puntuació: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí

7 comentaris:

el paseante ha dit...

Mira que posar-li a una criatura Ponç Pons. Els seus pares ja eren poetes (però aficionats).

Miquel ha dit...

M´agrada la ideia, el meu fill te 28 anys i es diu Icaro, (de la comuna icariana de Cabet)...salut

El veí de dalt ha dit...

Caminador amb crosses,
hi ha qui passeja pel turó park i encara es perd... ;-)

Miquel,
caram! No serà del PP, oi? ;-)

viu i llegeix ha dit...

Saps com vaig descobrir aquest poeta? amb un llibre infantil , "el vampiret draculet" una història super tendre d'un vampir que vol ser un nen normal. Va ser el primer "llibre de lectura" del meu fill gran i vam quedar tota la família enamorats del conte i de l'escriptor.

Violeta ha dit...

Passo per aquí, Veí, però no em surt dir res.

Emily ha dit...

Jo he llegit un llibre d'ell, un dietari. Em va agradar.
Veí, si em vols dir que puc ser la teva patria, soy toda oidos...Per intentar-ho que no quedi...

El veí de dalt ha dit...

Viu,
no li conec el conte...però és bo saber-ho.

Violeta,
ja et surt al teu bloc. Passa sempre que vulguis.

Emily,
tu podries ser tot un continent, refugi d'ànimes desvalgudes...