De lectura (102): Literati, de Barry McCrea

 -"Si. Pasa la mano por los libros, si mirar, eso es, así, 

hasta que sientas que has encontrado el libro adecuado..." (p. 318)

Equívoc.

Una bona novel·la ho és per l’equilibri del que en dic el "triangle màgic",  els tres eixos essencials: la idea primigènia (l’essència que mou a escriure l’autor), el relat (l’estil literari que empra) i la trama (les canonades de l’edifici on es mouen els personatges). Amb ganes vaig agafar aquest llibre perquè em va atreure el primer dels tres vèrtexs. Em va semblar una idea original. “Mira, fins i tot em recorda els famosos “memes” que corrien per la catosfera fa anys!” (els vells del replà ja sabeu de què parlo), o bé podria haver dit: “Mira! Em pot donar una idea per a futures històries veïnals”. Però arribats al moll de l’os de la trama, aquí se’m va acabar ràpid la fal·lera. L’he acabat perquè sóc complidor de mena; però ja us dic que m’he avorrit les tercera part del llibre.

I què és doncs Literati? Doncs els sortes d’un trio peculiar. Niall és un jove irlandès que comença curs al Trinity College de Dublín, per estudiar Literatura francesa. Només arribar-hi, se sent atret per un parell de personatges que tenen una actitud distant amb el món: John (un oficinista de banc) i Sarah (una estudiant del College). Intima amb ells i va descobrint el seu peculiar joc secret. Tots dos segueixen un ritus estrany en base als llibres. Viuen d’ells i per ells. Es dediquen a fer sortes. Aquí estava l’ham que em va captivar.

I en què consisteixen aquests sortes, preguntareu? Doncs en fer una pregunta interessada davant una pila de llibres. S’agafa un a l’atzar. S’obre per qualsevol plana. S’hi posa el dit. I allí, una mica amunt o una mica més avall, estarà la resposta.  I dat-li! Es veu que aquest curiós art endevinatori ja el practicaven els romans (sortes Virgilianne) amb cites de Virgili. I es diu que sant Agustí es convertí al cristianisme per un sorte llegit en un llibre. També se’n diuen sincronismes. Ho provem?

La qüestió és que  Niall  entra en contacte (per destí?,  per atzar?), la Sarah i en John convençuts de la força oculta que amaguen els llibres. En fan una religió. I el que sembla un joc iniciàtic sense més rerefons que el divertimento d’una tarda, acabarà per capficar tant al nostre protagonista que li anirà d’un pèl perdre la salut, l’enteniment, la butxaca i el futur. I és que a més, el pobre Niall té tots els components per acabar imbuït: homosexual no confés, tímid i retret, sembla carn d’escorxador fàcil. La vàlvula de sortida a un destí gris: “Deseaba tan intensamente que funcionara. Era la elección entre un pasado que conocía prolongándose espantosamente hacia un futuro eterno y sin color y la plenitud, de la novedad y de cosas insospechadas...” (p. 61)

El llibre ens permet intuir algunes citacions d’autors prou coneguts i d’altres ja ens són revelades. Les connexions, els sincronismes, entre els tres companys arriben a una catarsi tal que les seves trobades semblen autèntic akelarres on s’invoquen fantasmes i se succeeixen estranys sortilegis  i al.lucinacios paranormals. L’autor se’n va d’osques, vaja. Niall s’obsessiona de tal manera pels sortes que no viu per  res més. “Éramos como navegantes del siglo XVII, y los sortes eran nuestroas estrellas; sin ellas estábamos perdidos, indecisos, incapaces de realizar ningún movimiento coherente ni ninguna acción.”(p. 208). I no els cal mòbil per trobar-se  a qualsevol lloc de la ciutat; i de l'estranger!: qui ho hauria de dir. És com si jo em demanés “On està tal veïna?” I agafant un parell de llibres, llegint un parell de frases creuades la trobés sempre que volgués seguint la pista dels llibres. Millor que no m’hi posi...

Això sí: després de llegir el llibre m’ha quedat clar que a Dublín el temps és de pena. Tota la novel·la se’l passa plovent! I que l’esport nacional és la ingestió de cervesa negra, és evident. El que no m’ha quedat clar és que pretenia l’autor amb el llibre. “Pero para que funcione tienes que creer.” (p. 56). Esclar! Això ja m’ho deien a catequesi i així m’ha anat...

Jo crec en vosaltres, veïns, i ja en tinc prou.

Avisats quedeu.

Puntuació: 4/10

McCrea, Barry. Literati. Ed. Destino, Barcelona 2005; 348 p.

PS Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí