21 d’agost de 2011

De la carpeta del veí (22): Conte d'estiu

Per la Zel, en homenatge, en el seu quart aniversari

Conte d'estiu 
 

­
…Dos, tres, quatre,…i cinc; xof!
—Ara tu.
…Un, dos i…; xof!
—T’he tornat a guanyar!

Sempre igual. No hi havia manera. Ella sempre ens guanyava. Tant era si ho fèiem a llençar còdols de platja sobre el mar per veure quants bots feien sobre la superfície plana, com a pescar crancs de riu o a pujar a la branca més alta dels alzinars que envoltaven el poble.

Era desperta, directa, àgil. Inquietant. Desimbolta. Inassolible.

—Jo, quan sigui gran vull ser com tu —li deia, acceptant la derrota.
—Jo no seré mai gran!

I mentre ho deia, prenia la bicicleta i arrencava a córrer, corriol avall; sense saber prémer els frens ni voler evitar els sots que trobava al seu pas. Impossible encalçar-la.

—Tonto l’últim!

I l’últim, solia ser jo.

Així eren els estius a l’Empordà. Temps de jocs, rialles i confidències.

Era una ànima solitària. No venia mai amb la colla, però sempre apareixia quan menys t’ho esperaves. Vivia tot l’any als afores, en un mas aïllat, prop el penya-segat, a tocar del far. Els seus pares n’eren els masovers. Tenia la pell colrada pel sol i la sal de mar dibuixada als llavis, molsuts; i un ulls infinits que semblaven abastar-ho tot. Els cabells curts li conferien un aire de masculinitat que no pretenia amagar. El primer dia que la vaig conèixer va venir a trobar-nos a l’espigó on érem tots el de la colla, buscant crancs, estels de mar i garoines. No cal dir que, pixapins com érem, ens espantàvem de les picossades i les punxades que rebíem en agafar-los.

—Us heu de ficar dins l’aigua si els voleu trobar. Us veuen venir d’una hora lluny!

Ella ja en duia un saquet ple i no va tenir cap neguit en repartir el botí amb nosaltres. No hi era mai, però sempre apareixia quan menys l’esperaves. La trobàvem als prats on jugàvem a pilota o enlairàvem estels; les nits de lluna plena quan fèiem fogueres a la platja i encadenàvem cançons a la guitarra; a les barraques els dies de festa major; les nits de ball populars a la plaça dels oms; voltant per la cabana que havíem aixecat amb fustes robades; al cementiri de cotxes on solíem amagar-nos per fumar els primers porros i beure els combinats; a sota el far on esperàvem sortir el sol... Sempre se’ns afegia sense demanar permís. Ella en feia cas omís de mirades receloses. Quan les nostra xerrameca l’avorria, senzillament s’alçava i se n’anava. Mai deixava que ningú s’hi apropés més del compte. Les noies de la colla no la podien sofrir. “Vols dir que va algun institut?”, “Jo crec que és òrfena”; “Has vist quins cabells que duu?”, “Mai l’he vista amb faldilles...”. En canvi, els nois, la desitjàvem en silenci.


Una nit, a les acaballes de l’estiu; quan els dies es fan pesarosos i alguns companys ja feien maletes, la vaig trobar ran del camí que duia al far. Havíem quedat que ens trobaríem allí amb tota la resta per fer els darrers glops de comiat de l’estiu davant els primers raigs de sol.

—Esperes algú?
—No. Però podries ser tu el motiu...

Vaig veure clarament que em prenia el pèl.

—Potser t’has perdut? —vaig fer, per seguir a la seva alçada.
—Sí. I no trobo el camí de ca l’àvia. M’ajudes a buscar-lo?

Per seguir el joc, vaig deixar la motocicleta recolzada en un garrofer i vam passejar pels marges dels camps de gira-sols, ja assecats, a punt de ser recollits. Un ruixat de capvespre havia deixat un cel encès d’estels sense lluna. I un garbí humit s’aixecava des de la costa, embolcallant la nit. De cop, un soroll de branquillons i un mussol va emprendre el vol davant nostre, sortit del no-res. Li havíem espantat la presa. De l’ensurt, se’m va agafar a l’espatlla amb les dues mans.

—Creia que no tenies por de res, tu.
—Tan sols de créixer...

Vam atansar-nos a la bassa que era a prop. Vaig encendre un cigarret i li vaig oferir una pipada. La nit era plàcida i la frescor intensa. Rauc de granotes i udols de tórtores al brancam dels oliverars... La vaig veure tremolar lleugerament.

—No tens fred?
—Vine, t’ensenyaré un secret.

Em va prendre de la mà i, davant meu, m’arrossegà a la barraca on era el motor de la bomba d’aigua que regava els camps, amb aspersors amagats per l’herbei. Era una construcció senzilla, de parets arrebossades, amb una porta de ferro i una finestra de fusta al cantó oposat. Va posar la mà sota una de les teules del sostre i en tragué una clau.

—I això?
—Sé on la guarda l’amo. A vegades he vingut a ajudar-lo amb el tractor.

Entràrem. Tot era fosc.

—I ara?
—Duus foc, oi?

Amb l’encenedor, va apropar-se a una lleixa a mitja alçada. Va saber trobar dues espelmes que van il·luminar l’estança. La maquinària de la bomba era en un racó i la resta de l’espai l’ocupaven eines de camp i bidons de gasoil. Caixes amb sacs, una lleixa amb estris de cuina i una màrfega a terra completaven l’escenari adust.

—Vaja..., aquí et deus amagar més d’un cop, oi? No hi deus amagar l’àvia?

No va respondre. Rere unes caixes va treure una ampolla de whisky. Va fer un glop sec i me la va passar.

—No dius que tenies fred? Té.

Vaig fer un glop llarg. Potser era el primer cop que estàvem sols; un tant a prop de l’altre. Vaig veure en els seus ulls un esguard que no vaig saber intuir. Ara que em fitxava, duia un vestit amb una faldilla florejada a mig genoll. Vaig voler veure en el seu somrís un desig obscur i antic.

—Vindràs al far? Hi anem tots a veure...
—Ho vols de veres...?

Va ser ella qui duia la iniciativa. Va prendre’m per la cintura i m’apropà el cos, amb la mà rere el clatell. Jo li treia un pam d’alçada i li veia aquells ulls melosos on m’hi hauria negat si m’ho demanava. Els seus llavis tenien un gust a herba humida i llúpol torrat. Em va fer ajupir i em va conduir la meva mà al seu pitram. Els tenia petits, però ferms. M’hi vaig abocar a cor què vols. Buscava amb ànsia el gafet que alliberava el pits del seu reclòs. Ella reia de la meva maldestresa i em deixava fer. A la fi, veient que no me’n sortia, em va ajudar a deslliurar-se els sostenidors. Jugava amb els seus mugrons erectes i li besava els pits, sense saber què més fer, tímid a iniciar noves recerques. La llum espurnejant de les espelmes tenyia el seus cabells d’un roig tornassolat. Em va empènyer enrere i em va fer estirar sobre una manta de tacte aspre i ressec que va treure d’una caixó. Em va llevar el jersei i em va abaixar els pantalons. Una erecció inajornable no amagava la combinació de nervis i indecisió. No m’importava.

—És el primer cop, oi?
—I tant que no, què et penses? —vaig respondre, ofès.

Em va tornar a empènyer enrere amb la mà al pit, i va llevar-se el vestit per damunt el cap. Va lliscar per sobre el meu cos; avall, fins empresonar-me el sexe amb els seus llavis molsuts. Jo em volia fondre. Sentia una humitat que espurnejava al baix ventre. El sexe se m’enduria i una pell de préssec m’encerclava el cos. Si seguia així no em podria contenir. La vaig empènyer cap als meus llavis i vaig deixar que s’acomodés sobre meu. Vaig entrar en una cavitat humida que no veia, però que encaixava ben endins. Vam cavalcar plegats, en una dansa on ella era el timoner i jo el grumet. Va acompanyar-me en el balanceig, amb un zel que demostrava una perícia llargament assajada. Les cames se’m van trencar de plaer i era com si la meitat del cos volgués enlairar-se amunt; presa d’aquella sensació d’ofec que em cremava per dins i per fora. En el punt àlgid, no vaig ni saber cridar. Ella ho va fer per mi. En obrir els ulls vaig trobar els seus que m’escrutaven i reien sols.

—Per què m’enganyes....?
—Perquè mai em vas ensenyar abans...

La vaig besar de nou. I vam deixar que la nit ens agombolés en un nou viatge. Però ara era jo el mariner intrèpid que sabia com desplegar el velam. Van passar les hores. Clarejava. Vam estar molta estona abraçats, muts, amb la manta cobrint-nos la nuesa; retuts de dibuixar-nos el cos amb els llavis i encendre mots malaltissos a cau d’orella.

—Demà passat tornaré a ciutat –vaig dir, a la fi.
—No et veure més, doncs?
—L’estiu vinent, potser.
—A mi també m’agradaria fugir lluny d’aquí. Algun dia. Aviat... Ben lluny.
­—Quan siguis gran?
—Jo no seré mai gran... Ja ho saps.

I en dir-m’ho, reia d’aquella manera que podia encabir—hi tota l’eternitat estant.

Però no hi hagueren més estius. Ni més hiverns.

Els anys van passar. Els paisatges van ser uns altres. Els companys, també. Anàvem creixent i la colla s’anà disgregant en parelles que s’alternaven, ara uns, ara uns altres. Algunes encara perviuen, fidels a la monotonia d’un pacte tàcit segellat amb càrrecs en despatxos oficials heretats de pares o sogres complaents  i juntes d’accionistes de firmes d’advocats. Amb alguns antics companys seguim trobant-nos en sopars informals, tancant locals d’oci d’amors furtius; sortint els caps de setmana en bicicleta o navegant en vaixells a ports avorrits, de tant atracar-los. Jo mateix vaig caure en un d’aquests dissorts fa temps. I em vaig alliberar fa ben poc. Sense ferides ni plors per ambdues parts. De petits, havíem après a ser ànimes civilitzades i no fer escarafalls en el dol. Ni en el propi.

Ara, avui, anys després, amb el pèl grisós, torno a visitar els paisatges de l’adolescència. Els canyissars del riu són ara un carrer urbanitzat de fanals mig fosos. La masia del penya-segat, un hotel de luxe tancat fora de temporada. La bassa, encegada sota un centre comercial on treballa mig poble. Els camps de gira-sols, un camp de golf que deuen regar altres aspersors a hores convingudes.

Ja no queda rastre de la cabanya on vaig ser home per primer cop.

He preguntat per ella al bar del poble, on he anat a fer un mos. Els billars i futbolins són ara un annex de taules rodones on s’apinyen noves fornades d’estiuejants anodins. Ja no hi ha cinema. I la plaça dels oms, on vam ballar abraçats una darrera nit, és avui un pàrquing encimentat, rebullit per un sol que hi cau a plom. Algú m’ha fet saber que ella és ara la mestra del poble. Una escola rural integrada on tira endavant una dotzena d’infants de diferents edats.

L’he anat trobar on suposava seria en aquella hora del capvespre: a la cala del far, gaudint del sol de mitja tarda. Hi havia mitja dotzena de nens corrent al seu voltant. Els ulls no mentien. Eren els seus. Dos bessons, de no més de cinc anys, se li enfilaven per les cames i els amanyagava el cap.

Vaig atansar-m’hi a poc a poc; com si en cada passa refés els anys que feia que no ens vèiem.

No havia perdut el seu somrís. Ni aquella pell colrada de nit foscant. Em veurem arribar, va incorporar el cos amb un gest dubitatiu, com incrèdul i sorprès... Al moment vaig recordar aquell foc als llavis i unes genives blanques que reien pertot. Encara duia la mitja melena, de pèls rebels.

—Has tornat...

Jo duia dues pedres a les mans. I una derrota rere meu.

En arribar a la seva alçada, vaig llençar una pedra al mar.

“Un, dos,...”; xof!

—Deixa’m a mi —i em va prendre l’altre còdol de la mà.

“Un, dos, tres, ...quatre,...; xof!”

—He perdut pràctica. Però t’he tornat a guanyar...

En aquell moment vaig pensar que aquell era un bon lloc on deixar-se arrelar. Ara mateix. Per sempre.

Jo, ja m’havia fet gran.

I ella, no havia fugit.


© elveidedalt, agost 2011

PS  
Gràcies, Zel, per deixar-me entrar al teu blog en el mes del teu aniversari. Un mica, has estat la culpable que encara tingui ganes de seguir escrivint. Saps, jo també d'aquí poc en faré cinc. Una eternitat! I cada cop em sento més gran... Una mica, t'imagino com la del conte. Espero que t'agradi.

14 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Homenatge preciós. Boníssim conte. Felicitats.

Quadern de mots ha dit...

Felicitats per la nominació!!!

Elfreelang ha dit...

No puc més que plagiar el comentari anterior i dir-te que has escrit un conte preciós, ple de tendresa , i la Zel n'estarà molt contenta...Així dintre de poc cinc anys de blog? això s'ha de celebrar oi?

Miquel ha dit...

salut ¡¡¡

fra miquel ha dit...

Molt bon relat, VEÍ.
A veure si ens regales històries d'aquestes més sovint...
Una abraçada

PS: Per quan la publicació dels escrits de la carpeta del veí? :o)

Xenia ha dit...

ostres, veí, has escrit un conte absolutament preciós... m'encanta :)

zel ha dit...

Un relat encantador, un conte que, ja t'ho he dit al blog, ens explica com podem ser de semblants en moltes coses, quins records es poden compartir en la distància, quantes vivències comunes, quins camins paral·lels podem haver recorregut.

I no deixis d'escriure, el replà sense tu s'ensorrrrrrrrrrra, amb moltes erres.

Ja saps que passem temporades de tot, però els vinvles els hem de mantenir, una boia al mig del mar on agafar-nos!

Un petonàs!

Filadora ha dit...

Oooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!
Un relat molt i molt i molt bonic!

Joana ha dit...

Les vacances t'han tornat la inspiracióoooo..
Estarà contentíssima la Zel!

Globos.blog ha dit...

És un conte preciós. Felicito al autor. I a la Zel per tenir tan bon "Veí".

viu i llegeix ha dit...

m'encanta quan ens deixes treure el nas a la teva carpeta.

Carme ha dit...

M'ha agradat molt aquest conte, veí!

Aix, com ens fem vells... jo també ja n'he fet quatre fa uns mesos... deixar d'escriure? Vols dir que en sabries?

Bayda' ha dit...

Perfecte! :)

El veí de dalt ha dit...

Quadern,
merci!

Elfre,
Merci. Ho cel.lebrarem!

Miquel,
i força al canut!

Fra,
algun dia...

Xenia,
això és que em mires amb bons ulls.

Zel,
m'agrada aixo de la boia...Però jo no sé nadar!

Filadora,
merci!

Joana,
però si mai n'he tingut!

Globos,
és que la Zel, s'ho val!

Viu,
tinc el nas curt, jo...

Carme,
també cinc anys! Però si ets una nina!

Bayda'
Gràcies!