Somni d'una nit d'abril (II)

(continuació)

Després d'anar despertant-se del somni soporífer en què havien caigut alguns assistents en sentir les paraules del veidedalt (els veïns solen ser gent de mala vida i costums noctàmbuls, ja se sap, i van cansats, els pobres), va començar la festa de debò.

Primer, després de les paraules en clau que havia preparat la Llum de dona:

Algú va entendre res?) Doncs era la frase en clau per arrencar la vetllada literària...,  ivan sortir a l'escenari els quatre mosqueters, a saber, i per odre d'aparició:

Robertinhos,  Violette, Josep Manel i Mar. Es tractava de llegir un dels relats de les HV. Els dos primers eren autors reals del relat (cacofonia!). Els dos segons, no. Però coneixíem les seves aptituds lectores i els vam convidar a substituit la Uribetty i la Cau de Llunes que vés a saber tu en quins baixos fons blogosfèrics es deuen moure ara. I vsn accedir! I gratis! El relat escollit va ser "9 mm", de la tercera tongada. Un conte on hi ha de tot: amor, sexe i assassinats. Una autèntica joia de les HV. Hi ha  cap HV que no tingui cap de les tres coses? No cal dir que la prosòdia dels lectors va ser de nivell. I més de nivell va ser quan, en acabat el relat, cadascun dels quatre va explicar perquè havien participat en les HV i què els havia representat la seva participació. Aleshores es va descobrir tot el percal: el Robertinhos va confessar que ho feia per diners (el veidedalt el té a sou), el Josep Manel ho va fer un cop i per equivocació, la Mar no sabia de què li parlaven -ella venia a jalar i prou- i la Violette va confessar que era per pura compassió caricativa. 

 

Val... no es pot fer conya. La veritat, voleu? Doncs no cal dir que les paraules van ser prou emotives. Fins i tot em permeto transcriure aquí els que va llegir en Josep Manel. Chapaeu company!

 

“Les històries veïnals em fan pensar sovint en aquella magnífica pel·lícula de Robert Altman, “Vides Creuades”. No pel tràfec d’històries que van trobant-se al llarg del metratge, i que van configurant el destí dels personatges que hi apareixen. En aquest cas, més bé, són els personatges, els diferents habitants d’una comunitat veïnal imaginària, els que van cabdellant i descabdellant històries que en realitat no protagonitzen  (o potser sí), i que van omplint d’argument l’espai virtual que els aplega.

Tot sota I l’atzarosa mà del president de l’escala que ens relliga i ens mena a la coincidència. No com un déu bíblic que ens predestina a patir (bé, patir si pateixes si ets l’últim i et toca tancar la història), sinó com un crupier que ens baralla i ens reparteix sobre l’estora del replà, esperant que donem bon joc. Perquè ací no importa tant el premi com que la partida sigui ben llarga.”

Del que va dir el Robertinhos no ho sé perquè no el vaig escoltar gaire (crec que parlava del Maresme o de futbol). Sé que la Mar, un encant de dona, es va comprometre a fitxar a la propera tongada (no te n'escapes!). I no cal dir que encara duc el mocador impol·lutment babejat de les paraules que ens va dedicar la Violette. Per això té categoria de musa a Blogville. Impagables les paraules de tots quatre.

 

Després de tant magna event, va venir un altre que no es quedava curt: la lectura d'una estrena mundial. La lectura del Primer microrelat veïnal entre 35 dels assistents (vaja, quasi tots!). Ja que venien, que almenys penquéssin una mica la gent, no?  Així,  es va repartir uns fulls on era escrit el microrelat (jo me'l sé de memòria, eh?) i s'atorgava una frase a cadascú. Abans, ens vam numerar en veu alta  (els que heu fet la mili sabeu de què parlo ("¡Coño! ¡Numérense!"). Com era lògic hi havia números repetits (Joana! Cris!) i jo tenia el 69. Si no passessin aquestes coses, això no serien les HV! Després de desfer l'entrellat va començar la lectura que va anar com una seda i ens va posar els pèls de punta. Cómo escarpias, que diria aquell. Collons, si s'entenia i tot! I fins i tot una madrilenya infiltrada ens va llegir una frase en català! (merci, Maite!) És que som la repera!

I després del microrelat, una altra sorpresa de darrera hora: un conte, a pèl, a càrrec del Palimp. Un cuentista de pro. Ens va fer una versió lliure d'un relat de la setena tongada, aquella dels set pecats capítals, recordeu? El conte era "Buffy, la cazavampiros". Un relat on, com no, havia d'haver amor, sexe i assassinats.

I per acabar la festa literària, va venir la nota lírica de la nit. Uns parells d'ulls marítims i les veus més cadencioses de la catosfera van fer, a duo, la lectura del Primer Renga veïnal (primer i únic, ara per ara). Ja sabeu què és un renga, oi? No un regla ni tenir la ídem, eh? És un poema fet per diversos poetes, vers a vers, com deia el Machado. La Khalina, i la Cris V/N van fer una lectura mà a mà que va encandilar el públic, que va caure rendit als seus peus. Collons, si és que sabem fer poesia i tot! 

Aplaudiments per tots. Onada col.lectiva i barra lliure (de beguda, eh?) i quinze minuts de xerrera fins a l'hora de sopar. 

Mentrestant, el respectable anava  omplint els fulls penjats a la paret, preparats per la Comissió, on els "onze magnífics" (els onze veïns i veïnes que han participat en totes les deu tongades de les HV initerrompudament des de l'inici) van escriure una frase perquè els assitents acabesssin, amb deu frases més, cada un dels relats. I així, d'una tongada, teniem feta l'Onzena Tongada de les HV. Digueu-nos tontos. Ja les anirem penjant... I qui són els 11 magnífics? Doncs (per odre alfbètic, que no d'edat): Arare, Carles Mulet, Carme Rosanas, L'Avi, Llum de dona, Puji, Robertinhos, Té la Mà Maria -llegeixis seguit i sense pausa-, Violette, Xurri, i Zel.

I els que volien immortalitzar-se, doncs ho feien davant el photocall preparat per l'ocasió. Sota l¡aenta mirada de l'ull de la càmera de l'Helena. En solitari, parella o trios. I alguns en grup!  Vaja, igual igualet que a les nits del replans de Blogville. Alguna mostra les veieu aquí. La resta on jo surti, m'haureu de subornar.

I el bagul del bookscrossing, perfectament tunejat per la Srta. Mikis i la Joana, seguia omplint-se de llibres.

I així anava passant la nit. I les cobradores del frac, la Glòria i la Carina, que no duien frac sinó un somiure turgent de mig pam que feia que tots es rendissin sota la seva mirada a pagar la quota veïnal sense piular, anaven fent comptes (no fos cas que el Barbollaire se n'anés sense pagar)...

 

I així ens preparàvem per sopar i per alguna sorpresa més.

Demà, seguim. 

I acabem.

(continuarà)