23 de maig del 2012

L’Aran i el seu timbal


foto d'Albert Garcia, i publicada aquí amb el permís dels pares.

L’Aran té un timbal. I un somrís que s’encomana. I uns ulls blaus, profunds i oceànics, on t’hi enfonsaries sense recances. La infantesa és l’etapa ingènua de la vida i voldríem perpetuar-la. Pel seu esguard glauc veurà com la vida avança, endurint-lo, pas a pas. L’Aran té un timbal, que fa retronar ben fort, emulant aquell timbaler del Bruc del que haurà sentit parlar sense saber ben bé ni on és el Bruc ni què era la guerra del Francès. L’Aran és feliç amb el seu timbal. I per ara, ja en té prou. Per ell, i per tots els timbalers com ell, voldríem un futur més just i solidari; sense corruptes ni facinerosos. Sense polítics mentiders ni jutges sense escrúpols. Ell no ho sap res de tot això encara. Ni ha de saber-ho. Té tres anys escassos i no aixeca un metre i escaig de terra. La seva fragilitat és la de tots nosaltres. Per ell el món és una festa on vol fer ressonar el seu timbal. L’Aran és un infant i com a tal s’ha de comportar. La seva felicitat ha de ser la nostra felicitat. Però el futur és ambigu i incert. L’Aran no ho sap entendre encara, però intueix que l’entorn és fràgil. Massa fràgil. Els seus repics de timbal ens recorden que vol seguir anant a una escola pública, digne i de qualitat, amb més recursos i menys retallades. Se sent segur amb la mestra perquè els mestres són la clau de volta del seu futur.

Però això mira amb recel l’home de blau fosc que té al seu costat i que, impertorbable, fa cas omís de les reivindicacions dels pares i dels adults que criden al seu voltant, que xiulen, piquen cassoles i esgrimeixen pancartes i rètols que ell encara no sap llegir. L’home de fosc també duu un casc com ell, però duu la cara tapada. Per què serà? És un home sense rostre. L’Aran no se’n refia. I fa bé. Però no té por. No té por perquè té uns pares que l’estimen, una mestra que l’ensenya i uns amics amb qui jugar. I té el seu timbal. El seu timbal no coneix la maldat, ni l’odi, ni la cobdícia, ni el menyspreu. Des dels seus tres anys i el seu metre i escaig, el terra és encara massa a prop com per caure i fer-se mal. El món es veu amable. I així hauria de ser per ell i per tots els timbalers. Ell no ho sap tampoc, però el seu esguard, caçat en la instantània, és tot una metàfora del present que viu el nostre país. Hi ha recels i temors. Alguns reclamem els drets i d’altres —els homes sense rostre— els ignoren. I si no és amb violència, és amb la por. 

Veig la foto i em recordo del nen ros d’aquella pel·lícula de l’Alain Tanner: “Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000”. L’Aran no és el Jonàs, és cert. L’Aran tindrà vint-i-cinc anys el 2034. L’Aran no serà tampoc com l’Òscar, el protagonista de  la novel·la de “El tambor de llauna” de Günter Grass, que no va voler créixer més en fer els tres anys. Ni serà el timbaler del Bruc, perquè als seus vint-i-cinc anys no hi haurà —tant de bo!—estrangers a foragitar d’enlloc. Però aquell món ja no serà el nostre. Aleshores, els timbalers d’ara veuran el món des d’una altra alçada. I ja no seran tendres ni ingenus. Seran més forts. I s’hauran educat en una escola i un institut i potser, hauran iniciat estudis superiors o treballaran. O totes dues coses. Hauran viatjat i conegut món. I aleshores, l’Aran mirarà aquesta foto i recordarà el seu timbal. Potser aleshores no caldrà seguir sortint al carrer per reclamar el que ens pertany: els drets socials adquirits, el repartiment equitatiu de la riquesa, l’educació pública i gratuïta, la sanitat universal, els ajuts a la tercera edat i als discapacitats, la justícia social,...

És bonic somiar com fan els nens als tres anys. Però és més necessari lluitar pel que ens pertany. L’Aran té un timbal. Fem que els seus repics se sentin arreu. És per ell, pels timbalers d’ara, que no podem permetre que la ignomínia d’uns quants sigui la misèria futura de tots.

Ells tenen la força de les pistoles.

Nosaltres, la força de la raó.

I l’Aran, un timbal.

7 comentaris:

Pere ha dit...

Aquesta foto diu tantes coses com diuen les teves paraules descrivint-la.
Una imatge reflex del que estem vivint .. una pinzellada del que pot ser la vida de l'Aran.
Recordo molt bé el "Tambor de llauna" amb aquell nen que no volia créixer en ple naixement del nazisme, vaig veure la pelicula ... genial.

Bona nit veí de dalt.

El porquet ha dit...

Necessitem i necessitarem molts Arans i els seus timbals. Els haurem de fer retronar ben fort, fins que ens sagnin les mans, si cal, per defensar allò que ens estan prenent.

La foto preciosa. L'escrit deliciós.

Jose "piani" ha dit...

Un escrit que arriba al cor de tots aquells que sentim retronar l'indignació per la sensació de tornar a temps que ja ens pensavem superats.
Felicitats, força i lluita!!!

Montse ha dit...

com en Jose "piani" dic que em fa moltíssima por la idea que sobrevola per damunt dels nostres caps, encara que no en siguem massa conscients. La idea del retorn a un passat que no desitgem...

Molt bon escrit, Veí, com sempre!

el paseante ha dit...

T'has descuidat una escena de la pel.lícula "El río", de Jean Renoir, on un mestre (diria que és un mestre, però parlo de memòria) diu, mirant uns nens que juguen: "Primer els ensenyem a caminar i a parlar; després els ensenyem a seure i a callar".

Un gran post, carallot (fotografia inclosa).

Elfreelang ha dit...

Un escrit tendre i critic al capdavall carregat amb referencies culturals i que va molt més enllà del timbal i de l'Aran....quin futur li espera? potser hem de tornar a tenir pocs anys agafar el timbal , el tambor, el xiulet o picar de mans i tocar i ressonar fins que les pistoles i les injustícies quedin arraconades plenes de pols en una racó de la història...o de la histèria

rits ha dit...

Vaig veure aquesta foto ja fa uns dies, crec que és feta a Mordor, oi? Ara ja porto tantes coses al cap.....

Un escrit preciós i sincer. Cal fer sentir els timbals, per ell i per a tots.