En el centenari del naixament de Joaquim Amat-Piniella

Vaig llegir K.L.Reich de Joaquin Amat Piniella vora als vint-i-trres anys (abans d’ahir, doncs!), sense saber ni qui era l’autor ni de què anava el llibre; per pura casualitat, com es llegeixen  molts llibres, pel gust de veure què s’amaga darrere el títol. El fet que estigués inclòs en una col·lecció de les millors obres de la història de la  literatura catalana, m’hi predisposava. 

Vaig  a mirar si el trobo per les lleixes de casa... Pel títol –digueu-me espavilat—  ja intuïa que el tema anava “d’alguna cosa d’alemanys”. Recordo que el vaig llegir tot seguit d’acabar Unitats de xoc, de Pere Calders.  Em va la cosa bèl·lica, que voleu que hi faci! El vaig llegir àvidament perquè em va enganxar de seguida.  He de confessar que el llibre de Piniella em va deixar garratibat, corprès, fotut. En estat de xoc. Esblamat, però dir-ho fi.

Hores d’ara, vint-i-set anys després, encara recordo perfectament alguns passatges de la novel·la. Segurament els més escabrosos, que et queden fixats per un escabrós sentiment macabre  Recordo per exemple, el del robatori que un company de barracó li fa a un altre d’un rosegó de pa obcecat per la follia de la fam que el corseca com i és colpejat immisericordiosament. La mort per injecció de gasolina als malalts d’infermeria. El canibalisme d’un pres. Les piles de cadàvers abans les cremacions. O els dibuixos pornogràfics que el protagonista feia a companys de captiveri, com un negoci i una forma d’evasió. Però sobretot em queda el record del rerefons moral que la novel·la traspua, en defensa de la dignitat humana i la força de les conviccions, que era l’únic que els mantenia  vius entre els horrors quotidians dels fils enreixats del camp. Enreixats electrificats on es llençaven alguns ja desesperats. Recordo aquestes escenes i d’altres, que ja no sé si són del llibre o d’altres obres i pel·lícules que sobre l’experiència dels camps nazis han proliferat —amb més o menys fortuna— arreu.

I també recordo la follia assassina del comandant del camp. Agafo de nou el llibre dels prestatges i veig que el pres afamat era el valencià Vicenç i el dibuixant, l'Emili (l’alter ego de Piniella, suposo). Rellegeixo l’inici del llibre: «El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat». Pura literatura.

Anys després vindrien les lectures de Si això és un home de Primo Levi; de El largo viaje de Jorge Semprún; de Sin destino  d’Imre Kertész; de  Els catalans en els camps nazis de la Roig. El K.L. Reich  de Pinella (que ara sé que són les sigles de “Konzentrations Lager Reich" que era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi), no hi té res d’envejar. És més, crec que els supera.  Serà segurament per la simpatia per haver sabut després que l’autor era un escriptor manresà, activista polític i cultural, que s’havia passat quasi cinc anys (cinc!) al camp de concentració de Mauthasen i que havia fundat amb d’altres l’Amical homònima. I que havia tornat a un país derrotat, gris i desfet  i no s’havia quedat a l’exili. Que dur deuria haver estat per ell tot plegat!

Com amant de la història faria que aquest llibre fos de lectura obligada  als instituts. Com a ciutadà d’aquest país instaria a fer un sentit homenatge en el seu centenari de la seva obra i de la seva vida. Veig que alguns amb moltes ganes i encert s’hi aboquen. I alguns li han dedicat tesis, Som altres temps però sentint alguns dirigents polítics actuals (d’aquí i de fora), sembla que estiguem repetint perilloses tendències del passat. No poden ser certes les paraules d’un dels presos: «Si algun dia es descobreix això, el nazisme ja serà mort i les conseqüències ja no tindran cap importància».

Ara que s'escau el centenari del seu naixement, la  figura i els escrits de Joaquim Amat-Piniella ens haurien de fer reflexionar sobre el millor i el pitjor que tenim la raça humana.