De la carpeta del veí (25): Manifest

Manifest

Per a una rosa valenciana, en un data especial

Saps què, amiga? Fa temps que albiro la cadència de les ones, que bateguen impertèrrites; mil·lenàries, ran la platja dels oblits. Per sostre, hi ha un cel canyís, rogent, que es beu a dolces glopades. Hi ha un vent de cendres i un polsim al bosc; que remou velles temprances. Arreu hi ha encenalls de tardor, clots a ciutat, llums encesos als marges. Se’ns dibuixen nous paisatges, amiga, mar endins; allà on l'hortizó encalça els revolts de la memòria.

Fa temps que hi ha tot això, però hi ha molt més encara. Hi ha el teu esguard, on s’aboca un mar de ponts compartits, a l’horabaixa. Hi ha els teus llavis, talment la mesura del foc. El somrís límpid, la blana salabror dels teus pits. Les genives esmolades, els dit fibrats, les mans vidriades. El teu cos convuls, melós, apamant el sòl, i aquest gest inequívoc de nina/bruixa que et delata.

I si hi ha tota  això, amiga, és perquè és hora de retrobar-se; d’omplir-nos la butxaques d’engrunes i de mots alatrencats; d’amidar el pas i de beure plegats de l’ampolla de murtra; d’esbossar una sola ombra en el cel frondós del teus ulls. És hora d’encerclar el temps i desfullar-lo d’una manera lenta, sense ànsia, amb paciència infinita. És moment de besar-se a deshora, els dits encreuats, els cossos drancs amb l’esguard silent, premut, en un llaç rogenc de doble nus.

Però hi ha també la por del foc, el neguit atàvic, la destemprança del temps. Hi ha una remor vella: la pell tendra i fibrada; l’avidesa dels mots a la recerca dels secrets ombrívols. I a fora vila hi ha un vol d’abellerols distrets, servents del fruit tendre, saborós, prohibit, del desig.

Hi ha, finalment, el teu nom, amiga, d’un ormeig prou ample per mudar el vers i vestir de somnis tots els estels de la nit.

@elveidedalt, agost 2013