De la carpeta del veí (26): Judici

Judici

«Jo també hi era aquella nit. I totes les anteriors. Cert. Per què no he dit res fins ara? Doncs perquè ningú m’havia vingut a buscar. Sí. Ja li ho dic: ho vaig veure tot. I ara necessito que ho sàpiga vostè, senyor jutge.

»Feia dies que venia observant-la. Sempre el mateix ritual. Arribava entrada la nit, sola, arrossegant les seves pertinences. Seia al banc de fusta que hi ha davant del caixer, a esperar.  Quan algú hi sortia, s’aixecava ràpidament i, abans que la porta es tanqués, la travava amb un pal. Després, arraconava aquella muntanya de bosses i s’acomodava al fons, fora de l’abast de les mirades insidioses. No imaginava que, des d’on jo m’estava, li podia seguir tots els moviments. Posava calmosament uns cartons a terra, s’hi asseia i es treia les sabates. I abans d’ajeure’s, feia un darrer glop a una ampolla de vi. Tenia uns moviments mecànics, repetitius. Segurament l’alcohol havia fet estralls en el seu organisme. Mussitava frases inconnexes amb algun interlocutor imaginari. A cops, guaitava amb mans tremoloses fotografies velles que treia de la butxaca. M’hauria agradat parlar-hi; escoltar la seva història de desarrelament i oblit. No ho podia fer. Sóc sorda i muda, jo. Ja ho sap.

»Aquella nit va ser esgarrifós. Feia dies que em fixava en aquells dos gamarusos. No era el primer cop que entraven quan ella era dins. Ho feien només pel gust d’emprenyar-la. La dona no responia mai als seus improperis. Els ignorava. Però aquell cop va ser diferent. Potser l’excés d’alcohol d’uns, l’esgotament de la paciència de l’altra van fer el fet. No ho sé. Vull ser imparcial, jo. Li explico tan sols el que vaig veure.

»Els cops de peu, les escopinades, les entrades i sortides, el raig de gasolina, el llumí, aquella flamarada,... De cop, tota la roba i els cartons cremant, el fum,... Em vaig socarrimar tota, jo també. Era com si el sol hagués esclatat de cop, als meus ulls. I després, res. Un silenci atàvic. Llum de sirenes, els bombers, l’ambulància, tota aquella gent allí dins... En fi, ja ho han vist desenes de vegades. El que no sabia és que ara els interessés les meves gravacions de dies enrere.

»Diuen que em quedaré cega. Les cremades m’han afectat l’objectiu, el cablejat i la sincronització amb la central de dades. Sento dir que ja no els serveixo. Però sàpiga que la nitidesa del record em cremarà per dins; en qualsevol magatzem on m’entaforin. Cregui’m.

I no. No tinc més res a dir. »