14 de juliol de 2008

De lectura (44): Petita crònica d’un professor a secundària, de Toni Sala

Per la Zel, que em sembla que sap quin pa s’hi dóna
en aquesta selva de l’ensenyament.

«Els alumnes detecten la feblesa.
La feblesa no agrada, instiga a l’atac.» (p. 59)

Empàtic.

Un llibre que haurien de llegir tots els pares amb fills adolescents. Com jo.

Un crònica fidedigna de la situació que es viu a les aules i en el món dels instituts públics actuals. Trobareu totes les situacions possibles que, en un moment o altra, heu viscut vosaltres com estudiants o els vostres fills. Aquí sí que no podem dir que qualsevol semblança amb al realitat és pura fantasia. La realitat et colpeja al front i no podem amagar el cap o tancar els ulls. I ho fem constantment.

L’estructura del llibre és temporal, lineal: des del primer dia de classe en un institut –un nou destí laboral, a comarques, en una localitat turística, cosmopolita i plena de contrastos (Pineda de Mar), fins al darrer dia del curs escolar. Passa pels diferents nivells d’ESO i batxillerat, i en cada un en fa pinzellades que són de universal. La prosa de Sala és àgil, amena, planera. És impossible no entrar-hi. No solidaritzar-se amb aquesta cosmogonia educativa.

Apareixen les relacions professor-alumne, alumne-alumne (sis anys seient junts i s’obliden fàcilment), professor-professor i professor-pares. Les anècdotes són totes versemblants. Sala escriu sense paternalismes ni dogmatismea. Bé, alguna jaculatòria sí que deixa anar. Exposa, constata i proposa. No conclou perquè és impossible.. La seva actitud és una més en una món cosmopolita on cada profe és també un satèl·lit. Però són dos mons: el de l’alumnat i el del professorat en un univers comú, que es comparteix i per tant, s’han de regir per normes d’obligat compliment. I en aquesta cosmogonia hi ha forces tel.lúriques que cerquen apropaments, connexions, rebuigs, combats, enfrontament i esclats planetaris. En el fons, les mateixes situacions que es poden donar en una comunitat de veïns, en un despatx laboral o en la mateixa catosfera. El que passa és que uns vénen a aprendre i d’altres, a ensenyar. Uns a saltar obstacles fins la meta final —la selectivitat, i uns altres a empènyer o dificultat la cursa. I en el trajecte, tots els matisos del gris possibles. I el professor té un poder, un as a la màniga. Pot acabar destrossant la cursa d’algun. “Tu no serveixes. Fora del circuit”. I poden generar-ne grans fr4acassos i desgràcies Al final, tot per una xifra. Amb decimals.

Per les planes del llibre es succeeixen alumnes insurrectes, autèntics delinqüents en potència; professors vivint en el desassossec permanent; claustres ingovernables, autèntics professors cretins —d’això, en Sala no en parla gaire i puc assegurar que n’hi ha—, complicitats corporatives, seduccions mútues que freguen el llindar de la legalitat, solidaritats tàcites, enveges i aprenentatges,... la vida mateixa en una capsa tancada. Com fer-la permeable? I alguns estels que brillen amb llum pròpia en un i altre bàndol. No tot està perdut, doncs! A voltes, sembla que descrigui un combat desigual.

No tot són fracassos, però. L’èxit de està en ser original, emfàtic. Però això esgota i el currículum no ajuda. «L’intern és un espai de comprimit entre quatre parets amb trenta adolescents que s’avorreixen». És difícil mantenir l’atenció, cert.

El profe que acaba cremat, el que acaba amb depressió, la mare que nega l’evidència que els seu fill és un autèntic dropo, el Departament que sembla negar-los el pa i la sal, la manca de coherència entre els companys, uns llibres de text que més que ajudar, tomben d’esquena; com cal llençar sovint l’ham i costa que piquin... Joves de catorze anys, amb la sang bullint a les venes, que no volen estudiar i han d’arrossegar-se dos cursos més per els aules. És una bomba de rellotgeria que cal mirar que no exploti als dits. No tothom servei per estudiar. Tampoc per donar classes, diria jo. I aquesta evidència fa mal de dir; però què fer? La societat no hem resolt aquesta certesa i fem ulls grossos. “Passin, passin,...que el circ de la vida ja anirà destriant els elegits”. I amb aquest nivells de mediocricitat generalitzada, vindran de fora i ens allisaran. Això no ho diu en Sala. Ho dic jo perquè així ho percebo. Com posar-se les piles? Doncs senzillament no deixar-ho morir d’inanició. Costa; sí; però no hi ha més remei. «—Què voleu fer en el futur? —Volem fer oposicions. —Oposicions? Però a què? —És igual, oposicions...» Com podrà anar bé un país que la seva joventut vol ser funcionari en al seva majoria?

Resultat: «als centres s’acaben fent tres grups: els de la via normal, els de la via lenta i els de la via morta». Quan aquests són majoria, el grup és ingovernable. La vida escolar s’allarga per baix i s’escurça en els nivells superiors universitaris. Sempre he pensat que era un error. Nens de dotze anys entrant a instituts amb gent de divuit. Els decalaixos són oceànics. Xavals de vint-i-tres anys amb màster i postgraus de notes astronòmiques però sense ni una engruna d’experiència de què és la vida laboral. Però la Reforma i Bolonia marquen el camí

Quan entren a la Primària, els 56% d’alumnes els agrada llegir. En acabar el batxillerat, només un 6% ho fa regularment. Alguna cosa passa pel camí, oi?

Sala narra el cantó agredolç de l’ensenyament. El valor del llibre és la visió sincera “des de dins”. No escatima crítiques al Departament d’Educació («més que veure’ns com treballadors, sembla que els fem nosa»).

El primer dia de classe pot marcar tot un trimestre o un curs. Donar classe és com “actuar”, desemmascarar trenta cares i saber mantenir la distància i el teu rol. I sempre amatent a ser desbordat per la situació. No perdre el control. Caminar per una corda fluixa i no deixar-se devorar per la fera o bé, saber jugar amb ella. «Però que pot motivar més a un adolescent que la possibilitat de desmuntar una classe?» No és fàcil ser mestre. Jo n’he estat en un curt període de temps, de molt jove. Res semblant al que ara són els instituts. No ho podria suportar-ho. Em conec.

Ara ens faltaria veure com acaba el cicle i algun professor universitari ens explica la seva crònica “des de dins”. Segur que seria ben diferent a la que jo vaig viure als vuitanta. Segurament millor en molts aspectes i pitjor en d’altres. M’agradaria conèixer-la...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

7 comentaris:

Striper ha dit...

Jo crec que mes que petita es una gran cronica.

Palimp ha dit...

Casualidades de la vida ayer leía una entrevista a Toni Sala.

musa ha dit...

Tota l'experiència "des de fora" que tinc dels instituts són les setmanes que vaig estar fent les pràctiques del CAP. Tremendo, el que jo vaig viure com a alumna era el preludi de la situació actual.

Santa paciència, la dels profes d'institut. Són admirables en aquest sentit, aquells que realment els agrada i gaudeixen amb la seva feina, per molts desenganys que els doni.

I a la universitat… Ara que estic a l'altre costat i m'ho puc mirar des de certa distància… Tela, tela. Es comencen a veure els efectes del que està succeïnt als instituts. I això al final petarà.

Salut!

Guspira ha dit...

Uuui, aquest és un tema ben i ben delicat. A veure si puc ser breu... tot i que m'hi podria estar hores i hores parlant-ne.
En primer lloc,des del meu punt de vista, jo, que no fa tants anys que estudiava, penso que el tarannà de les aules ha canviat molt.
A mi, els meus pares mai m'han demanat el butlletí de notes perquè sabien i confiaven en què jo feia la feina que em pertocava, que no era altra que estudiar. I això no vol dir que no s'interessessin pels meus estudis. Sí que ho feien, però no tenien l'obligació de dir-me a tota hora que estudiés ni m'havien de premiar per aprovar, perquè aquesta era la meva feina. A més, els meus pares, des de ben petita m'han ensenyat i inculcat els valors de l'esforç i el respecte, i penso que aquesta és una tasca essencial.
Malauradament, avui dia aquests valors no són apreciats per gran part del jovent, o si més no, no li donen el valor que realment tenen. La majoria practiquen allò de "la llei del mínim esforç" i volen allò altre de "la recompensa immediata".
En moltes aules d'avui, podem veure com no hi ha el mínim respecte envers el professors o els mateixos companys. I d'una banda, veiem com aquestes maneres de ser i de fer s'encomanen a poc a poc d'uns als altres. I què pot fer el professor? Doncs francament poca cosa perquè en molts dels casos no rep el suport adequat ni per part de la directiva ni per part de l'administració. I això és manifesta en una impotència magna i en un degradament pel gust a la professió.
D'altra banda, estic totalment d'acord en què hi ha professors qualificats i n'hi ha que no. Però suposo que això passa a totes les feines.
Davant de tot això, que representa un fracàs escolar i una baixada en picat de continguts, nivell i rendiment, crec que hi juguen un paper molt important els pares. Realment, són ells els que han d'educar els seus fills com a persones bones i honestes perquè es puguin desenvolupar en la societat. I per aconseguir això, cal tenir més que mamats els valors que abans he esmentat.
No podem fer pagar els plats trencats a uns professors que cada dia entren a una aula on el 90% de l'alumnat hi va amb les mans a les butxaques, i això vol dir que no duen ni llibres, ni llibretes, ni bolígrafs. Què li queda a un professor davant d'aquesta realitat? Doncs fer teatre, i no us podeu imaginar quin teatre per poder motivar aquest tipus d'alumnat. Fer reflexions i moltes lliçons de moral. I creieu que realment això és feina d'un professor? Segurament sí que ho és, però no en la mesura que avui en dia ho ha de fer.
D'altra banda, és clar que ara per ara, qui arriba a la universitat és perquè vol estudiar, però tinguem en compte que el nivell és molt més baix que el de fa uns anys. I creieu que és lícit que un professor d'universitat hagi de fer fora de l'aula a un alumne? Això està passant, us ho asseguro. I la veritat és que ni els universitaris tenen la motivació que teníem els que vam estudiar fa uns anys.
Bé, podria dir mooooooltes més coses, però això ja comença a tenir forma de post... Així que callo.
Eeeei, i amb tot això no dic que no hi hagi bons estudiants, que n'hi ha i per sort, molts.

Viatger ha dit...

Ui que negre ho pinta tothom !! Jo que ara em toca mes aprop la ESO amb dues filles i vivint-ho bastant, crec que s'exagera ! Es cert que hi ha problemes a la ESO, pero es va tirant com sempre.

Em tornaré a llegir el llibre, ja que quan el vaig llegir no tenia encar criatures a ESO

Gracies veí per el resum , ja no me'n recordava massa!

zel ha dit...

Estimadíssim veí, saps (o no, ara t'ho explico) que hem estat des de divendres sense internet en aquest genial poble que m'acull, i que no és el meu, i que em dóna disgustos.
I ara, venint a llegir-te i posar-me al dia, em trobo això, gràcies per pensar en mi, aquests dies estic a l'escola fent memòries i paperassa i preparant els canvis del proper curs, i baixant normatives i.... bé, què t'he de dir.

Pel que fa a l'escola, tinc un post encetat que ja et faré arribar, segur que t'interessa això de com veiem els mestres el magisteri des de dins...cadascú a la seva manera i segons la seva experiència i entorn.
Ara, t'he de dir que jo, per principi, confio en els nois i noies, l'experiència m'ha ensenyat que esperar el millor d'ells dóna molt millors respostes, provoca empatia i que només es pot educar i ensenyar a aprendre i ser autònom i tenir inquietuds pel saber des de l'òptica humana i comprensiva, mai des de la repressora i distant.
Inicis, seguirem...
Petonassos!!!

Cèlia ha dit...

Bé, i amb el teu permís també m'hi adjudico una petita part perquè també sé quin pa s'hi dona... a primària. El llibre el vaig llegir de seguida i el recomano.Un petó! Però ara que llegeixo "El quadern daurat" de la Doris Lessing, em quedo ben amoïnada què pensava ella de l'ensenyament a l'any 71 quan va escriure el Prefaci. I no em anat gaire endavant que diguem des d'aleshores!
Puc recomanar una cosa ben senzilleta als pares i que ajudaria molt als mestres? Els pares a fer de pares, no donar capricis innecessaris (des de nadons!), no voler ser amics sinó pares i ensenyar/educar amb l'exemple, res més...ni menys! El món seria molt millor! I els pobres xiquets/es més feliços.