La frase de la setmana (quatre): Paul Auster

Petita delícia. He anat a la biblioteca del barri i he vist que regalaven Un conte de Nadal de l’Auggie Wren, de Paul Auster. Un petit llibret en tapa dura editat per la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Crec que el donen a qui el demana. Aquest és un conte “filmat”. Vull dir que apareix a un pel·lícula d’aquelles que et queden gravades en el record, Smoke, de Wayne Wang . L’heu vista? Us la recomano fervorosament (ja sabeu que m’agrada recomanar-vos allò que m’agrada). Vaig saber que aquest conte formava part de la trama de la peli anys després d’haver-la vist i avui, quan he el conte (molt curtet), me l’he llegit d’una tirada. Llegint-lo, he vist que és la mateixa pel·lícula la que està basada en el relat, com la idea primigènia del guió. L’escena en què l’estanquer, el Harvey Keitel (un actoràs!, quan vol, és clar) ensenya els seus dotze àlbums de quatre mil fotografies a l’escriptor que protagonitza William Hurt ('lalter ego d’Auster?) on es repeteixen, inremeiablament, la mateixa imatge d’un cruïlla de Brooklyn, veient com canvia la gent i el temps segons el dia i l’estació de l’any, és innoblidable. I la frase que pronuncia Keitel és d’aquelles que us deixo perquè hi penseu. «Si no et prens el temps de mirar, no veuràs mai res» (sona fada, a l’estil de Rabinadranath Tagore o Gibrán Kalhil Gibrán (el del llibre El Profeta), ho sé, però és la que tenia a mà)

Ah! Desprñes del psot l'amiga Jbauer i l'Udardo m'han fet veure que el post quedara rodó amb la banda sonora de la peli. Amb una cançó de Tom Waits!. Ahi va!



I ara vaig per l’altra pista del blocaire invisible.

El blocaire invisible (pista tres) i Arare-Meme

DEU ? o DÉU?

Digue-me gandul, però avui faré el que, com vulgarment es diu, matar dos ocells d'un tret, perquè:

a) deixo una nova pista al meu blocaire invisible, i;

b) faig el meme (o mymy, segons la Yrun) que l'Arare planteja de confrontar dos adjectius contraris

Pista 3) Ell (si ho veu) ho entendrà.: el meu blocaire invisible no és creient però si creíés, sabria quin dels dos és el Déu de veritat. Jo no. Siau!

De lectura (cinc): Si menges una llimona sense fer ganyotes

«Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven» Així de contundent comença el primer conte dels vint que componen el darrer llibre del Pàmies (Sergi, pels amics, suposo). La veritat és que el personatge sempre m’ha caigut simpàtic. Ser fill de la Teresa Pàmies i del Gregorio López Raimundo dóna un cert pedreguí que, o el saps aprofitar o t’enfonsa. I el Pàmies, ja des del primer recull de contes T'hauria de caure la cara de vergonya, m’ha semblat un escriptor original i divertit. I intel.ligent. Tres virtuds difícils de trobar alhora. El llibre es llegeix d’una tirada, en una tarda tranquil·la, I en més d’un conte se us dibuixarà un somrís còmplice o us quedarà un rictus de perplexitat ... Al llibre s’hi barregen situacions quotidianes, que tots hem viscut o ens han explicat; amb d’altres d’inverossímils o impossibles que se’ns fan versemblants. I precisament en mirar la realitat quotidiana des d’un punt de vista original és el que dóna valor a les històries.

Tots els contes (no els de Pàmies, vull dir TOTS) tenen sempre dues històries en paral·lel. La gràcia de Pàmies és veure aquesta segona història des d’un altre prisma, per posar-nos davant una situació extrema on podrem prendre partit, o no; però que no ens deixa indiferents; com aquella gota d’aigua que cau de l’aixeta (mira quina cosa més tonta, no?): «Quan neix, la gota encara no sap que d’aquí dos segons s’esclafarà contra la pica».

Hi ha situacions que ens posen a prova: descobrir que la teva dóna té amagat un consolador al bany (horror!); o que la vostra filla adolescent us demana que us separeu per ser “normal, com les demés companyes de l’institut” (tela!); o com s’evidencia l’hipocresia innata dels humans que aconsellem falsament els veïns per pura enveja (jo no, eh?) a comprar un cotxe diferent al teu.

Per no parlar de les situacions realment tristes que sempre són al voltant nostre (l’infeliç que s’envia sobres de carta buits a casa seva “Envio sobres buits a gent que no conec”; o el que porta una vida anodina, tan acomplexat , que ha de plorar sol, en silenci, per no molestar els veïns “Em desperto amb unes ganes immenses de plorar”; o el que desitja tirar-se a mitja humanitat i acaba trobant-se a una antiga nòvia amb qui va fracassar en el moment de... i acaba autohumiliant-se “Assegut a un banc de la rambla, compto les dones amb qui m’agradaria anar-me’n al llit”.

O aquelles situacions (les que més m’agraden), que per impossibles, permeten un distanciament amb la realitat i un humor cínic i incisiu: el marit que un cop mor, veu que la gent és més feliç sense ell (el primer conte del llibre amb que començava el meu post); el pare jove que mor de cop i convenç sant Pere perquè el deixi tornar a jugar amb el fill petit; el fill púber que acompanya el pare per conèixer el seu futur: “No oblidaré mai el dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional”. Aquí apareix el Pàmies més proper al Calders, el mestre del conte en català.

Tot conte té un principi, un desenvolupament i un final. I precisament en els finals, que és el més difícil d’una història, és on Pàmies excel·leix. I és que els contes de Pàmies l’important està al final, en com resol (o no resol) les situacions que planteja. Com aquest post. Que acaba així, de cop. Com les llimones que es menja la gent, procurant de no fer ganyotes, per veure els seus desigs acomplerts, tal com diu la dita. O ens ho fa creure així.

Blocaire invisible (pista 2)

Segona pista del meu blocaire invisible:

Pista 2) És un blocaire un any més gran que jo (li he de parlar de vostè?); però un rodamon més jove.

Requiem per l'infern

No és que m'alegri especialment la mort de ningú. Però Pinochet no és "no ningú". Els que vam passar de la infantesa a l'adolescència aquell setembre del 73 van quedar marcats per sempre pel que Salvador Allende significava per aquell país i tota Sud-Amèrica. Tinc la convicció que no ho va fer tot bé, però també la certesa que no li van deixar desplegar, en els pocs anys de govern, el seu programa social, econòmic i polític. I el cop d'estat d'aquell 11 de setembre, agombolat per l'"amic americà" (té tela que al Kissinguer li donessin el Nobel de la Pau anys després!) amb les imatges de l'assalt i bombardeig de La Casa de la Moneda, és una icona que sempre més viatjarà amb mi allà on vagi. Recordo encara aquella coberta de la revista Tirunfo, setmanes després, amb la bandera xilena a tota plana. I els cines-fórums sobre el documental .... No conec cap xilè, ni he estat mai en aquest país (un altre deute pendent); però avui em sento més aprop d'aquelles Madres de la Plaza Mayo, de les cançons de Víctor Jara o Quilapayún, de les lectures de la Isabel Allende, de la presidenta actual Michelle Bachelet,...

No és cap alegria que ningú mori; però em produeix una ràbia infinita -no ell, que era un ecce homo en cadira de rodes-, sinó els que amb ell eren i encara queden, segeuixin sense permetre avançar un poble cap a una normalitat democràtica i poder assumir lliurement un passat que "ells" i només "ells", sempre ens volen tergiversar.

És com el processos de revisió dels judicis franquistes que, aquí a casa nostra, vol dur a terme la plataforma per la Recuperació de la Memòria Històrica. O les pegues que es posen per l'aixecament d'antigues fosses comunes d'afussellats durant la Guerra Civil. I és que a tot arreu la por secular que inocula el feixisme a la pell de les capes socials, fa arribar a creure molta gent que "aquells s'ho buscaren" o "aquells s'ho mereixien". Crec que ni el poble xilè, ni l'argentí, ni el bosni, ni el tibetà, ni cap altre, ens mereixem la desvergonya de ser oprimits per la forçá de les armes ni la fal.làcia de la desmemòria. Per tant, deixeu-me que elevi avui un post solidari a l'esperança dels oprimits i que desitgi que, sino la persona, almenys el que Pinochet va representar i representa encara en molts indrets (també a casa nostra) vagin a rostir-se, ben lentament, en el més pregon dels inferns. Així sia. Amèn.

I per aquells que no ho conegueu, les darreres paraules d'Allende, des de Radio Magallanes. Aquell discurs de les grandes alamedas...Sempre que les sento, se'm posen els pèls de punta. Avui estic tendre, ja veieu.


COMPATRIOTAS:

"Es posible que silencien las radios, y me despido de ustedes. Quizás sea ésta la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación.
Mis palabras no tienen amargura, sino decepción y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron, soldados de Chile, comandantes en jefes titulares, el Almirante Merino, que se ha autoproclamado, el general Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su solidaridad, también se ha denominado Director General de Carabineros.
Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: Yo no voy a renunciar. Colocado en un trance histórico pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente.
En nombre de los más sagrados intereses del pueblo, en nombre de la patria, los llamo a ustedes para que tengan fe. La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen. Esta es una etapa que será superada. Este es un momento duro y difícil. Es posible que nos aplasten, pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores. La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.
Trabajadores de mi patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la Ley, y así lo hizo.
Es éste el momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes. Espero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que señaló Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena conquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.
Me dirijo, sobre todo a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños.
Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días están trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas de una sociedad capitalista.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha.
Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente, en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo los oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.
Seguramente radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, me seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes, por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco debe humillarse.
Trabajadores de mi patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición."
SALVADOR ALLENDE

Blocaire invisible (pista 1)

Ja tinc adjudicat blocaire invisible. Em queden (ens queden) onze dies per pensar i fer el regal. Li deixaré deu pistes a veure si és espavilat i ho endevina abans d'hora, del dia D.

Pista 1: Ets home (si no m'enganyes; que totes les dones m'ho feu; per tant, tens un objectiu clar a la vida).

;-)

Fauna Veïna (two)

, d(continuació)

“Joder”

—Ehm…, bona tarda. Hola, miri jo venia…
—Dime coraSSSSón.
—Jo, això, miri,…venia per…
—Por Carlota, quizáSSS?
—No. No…
—Por Adelís, mi amoRRR?
—No, tampoc. Era per…
—Ah! Es por VaneSSSSa, entonces guapetón. No te cortes y paSSSa dentro.
—Que li dic que no! Miri, sóc el veí de dalt i resulta que…
—¿VeSSSinos dices? ¡Como no me había dado cuenta, mi amoRRR! ¿Viste el anuncio, pués? Ya sabes que la primera vez tienes gratis la copa.
—Queeeeeè???
—Pero no te me quedes en la puerta, cariño, que se te costipará el “pajarillo”. Andate, dulZZZón –i prenent-me d’una mà, amb aquelles ungles morades i llarguíssimes, m’empenyé cap a dins el pis.

El rebedor semblava l’entrada a les coves del Sado. O del Pere Botero, més aviat. Bombetes vermelles i verdes reflectides sobre parets ataronjades que dibuixaven perfectament la silueta captivadora d’aquella deesa. La bata de setí voleiava amb els seus moviments i li remarcava les anques voluptuoses. Del sostre queien uns ficus de plàstic que donaven un to selvàtic a l’espai. D’algun vaporitzador sortien fogonades de perfum que em va recordar aquell sabó que emprava de petit, “la fragancia salvaje del Caribe”. Sí, podríem dir que estava a l’avantsala d’una selva equatorial. I jo més perdut que Livingstone buscant Stanley al Congo belga. Vaig començar a suar. La meretriu m’empenyia cap a un passadís llarg on s’insinuaven tot de portes a banda i banda. D’alguna sortia música brasilera i d’altres, rialles estridents. Em va semblar també sentir una ràdio retransmetent futbol.

Em vaig plantar.

—Escolti’m, senyora. Jo vinc a queixar-me perquè...
—¡Que me diceSSSS mi niño! Perdona, pero en Casa Lucia nadie nunca se ha quejado de nuestros servicios. Tu pide lo que quieraSSS y serás servido —i sense deixar-me badar boca em va fer seure en un tamboret davant una barra de bar, curta, però tan ben servida com Can Boadas.
— Una copita, mi SSSielo? —i sense esperar resposta va picar de mans. I tant que millor servida que Can Boadas! De darrera el mostrador que em reflectia la cara d’ensurt (i que resultà ser un porta camuflada), va emergir un negra escultural, rapada al zero, i amb uns pits on poder sostenir qualsevol còctel explosiu que em volgués preparar. Va deixar caure aquells dos càntirs sobre la barra que, sorprenentment, no van explosionar, protegit per un ínfim top color canari que mostraven unes espatlles robustes.

Aleshores vaig veure clar que estava en una encerrona. Era mitja tarda, no havia ningú a casa. Els nens tardarien en tornar de música i de bàsquet; la parenta era fora de colònies amb l’escola i tenia un munt de rebuts per arxivar. «Veí, l’ocasió la pinten calba», vaig pensar. Tan calba com la bàrman que tenia al davant. «Deu tenir-ho tot rasurat?», vaig pensar per mi. Una incipient trempera em va fer aixecar del seient per ajustar-me l’eslip.

—Qué te sirvo, mi amoRRR?
—Un Gimlet —vaig respondre ràpid. Sabia que algun dia, llegir tanta novel·la negra en l’adolescència em serviria d’alguna cosa. Em sentia Phlip Marlowe en plena autopista 66.
—I no mejor un piña colada, mi SSSielo? —em va fer tocant-se els pits mentre deia “colada” arrossegant innecessàriament la “o” i humitejant-se els llavis amb la llengua mentre em clavava la mirada a l’entrecuix. L’erecció començava a sortir-se de mare. Però el que va sortir va ser ella de darrera la barra per oferir-me la beguda. Anava amb un tanga brasiler, també groc, que mostrava unes natges fermes, amplíssimes, semblaven de mel-i-cotó. I una anelleta al melic que seria per lligar-la curta, al llit, vaig imaginar. Se’m va seure damunt els genolls, amb la mà al paquet (i no el de tabac precisament, que jo no fumo).

—¡Uy! ¡Llevas el arma cargada! ¡No te me dispares, ahora!

“Joder, joder”.

«El que tinc carregada és la rentadora que he d’estendre a casa i jo aquí, engatant-me amb vés a saber quina ginebra de garrafa!».

Uns dits em van tustar l’espatlla i em vaig girar, sobresaltat. El còctel em va caure damunt la camisa.

—Hola VeSSSino! Me recuerdas? —dos mugrons, en uns sostenidors vermells de ras, m’apuntaven directament a la nineta dels ulls i em travessaven la hipòfisi. O el que quedava d’ella.

Vaig esbufegar. L’erecció ja era volcànica. I l’única neurona que tenim els homes tenia un sol pensament. El de sempre. Em va venir al cap aquella imatge de la mili quan, en unes maniobres, després d’un assalt, clavava el pal de la bandera dalt un turó. Digueu-me poeta; però ara només desitjava complir la metàfora.

—Pues, no...no caigo...— vaig balbucejar, hipnotizat, a punt de desmaiar-me i escolar-me sota dues cames amb mitges vermelles que acabaven en uns talons, vermells també.
—Como eres veí, guaSSSón! —i em va estampar un petó als morros mentre em tustava els cabells.

O jo patia un alzeheimer galopant (que podia ser) o era evident que aquella deesa cubana em confonia amb no sé qui. Vaig decidir enredar més la troca. Posats, ja, oi?

—Ya sabes...yo siempre de coño, digo de coña... —em vaig atrevir a barbotejar, mentre li prenia la cintura i l’atreia cap a mi. Ja tenia a dos monuments al damunt que podrien ser declarats béns d’interès nacional per la Generalitat. I el Montilla sense saber-ho.

—¿Y el disfraz?
—¿....?
—¿Hoy a qué querrás jugar? Al lobo y caperucita, pillín?

“Joder, joder, joder,...”; ara ja sé perquè anava tot de vermella aquella filla predilecta de Fidel!

Vaig engolir el que em quedava de combinat d’un glop; vaig palmejar el tanga de la camarera i vaig decidir a veure fins on arribaria el tema. O sigui, on arribaria jo. Les dues nimfes de l’avern em van agafar per cada mà i em van conduir (d’excursió?) pis endins. En aquell moment, se’m va caure el món a sobre. “Òndia! Ara que hi penso...si no duc la cartera! Ni un puto euro a les butxaques!”

—Oye —vaig dir a la Caputxeta vermella a cau d’orella, posant-me de puntetes— antes de seguir y que acabe contándote mi triste infancia; podrías llamar a la “jefa”. Tengo un problema ténico, olvidé que...

—No te preocupes, bombóNNN. Tenemos preservativos de todos colores y gustos, vaselina de primera, dildos, anillas, làtigos, lazos, punzones, pañuelos de seda, argollas, lavativas para hacer enemas, caretas, antifaces, capas, plumas,...de todo.

Els pèls se’m van posar de punta. La de baix, ja la hi duia.

“Joder, joder, joder, joder”.

Mentre era arrossegat per aquelles voluptuositats al cor de la promiscuïtat, anava deixant enrera portes mig obertes i tancades. En una vaig arribar a sentir: “Tamudo deixa enrera el defensor i... Gooooool”, seguit de crits. No sabria dir-vos sí els crits eren pericos o perquè algú havia entrat en alguna altra porteria, fent gol de vaselina! En una altre, sentia miolar, grunir més aviat. De “chamba”, vaig trobar un porta mig oberta : un mosso d’esquadra era torturat amb quilos de nata al damunt. «Jackie, em mates”. Saura, ajuda’m” implorava l’infeliç. No vaig saber veure si era un semental o un sementer.

—I aquí dins? —vaig assenyalar una altra porta on entrava una nois vestida d’infermera amb faldilles per la cintura.
—Aquí guardamos a los casi cuarentones...

Vaig passar de llarg. No era el meu destí.

Mentre anava avançant, una de les odalisques m’havia anat descordant la camisa. La segona, m’havia descordat el cinturó. Jo mateix, les sabates.

Vaig entrar seminu a una habitació que semblava el regne de Salomón. Em vaig quedar amb els boxers posats i els mitjons de llana negra. D’aquella manera que mai t’has de presentar davant un dama! Horror! Desitjava que ningú m’estigués filmant. El xantatge estaria servit.

—Que bueno que viniste, veí! —se’m dirigí algú des del fons. “Aquell accent? Aquella veu? Sabia que l’havia sentida en algun lloc i ara no ho recordava...”

Una seguit de fotos lèsbiques presidien les parets. El fil musical vomitava un Van Morrison melòdic. Gerros amb flors, columnes, miralls a les parets, olor a encens, com besos en l’aire, i una penombra que envoltava un ambient carregat d’humitat. I d’humanitat. Hi havia un llit al bell mig de l’estança, sense obrir. Hi cabien deu persones almenys. I d’altres chaisse longes eren repartides pels racons. I no eren menys de dotze els caps que per allí es movien, en parelles o trios. Sense comptar el meu, que ja emergia, timidot, per damunt de l’etiqueta Calvin Klein,

Algú va cridar un nom. «Candela, acercame el vino!»

—Però... Candela... está aquí?
—¡Uy! Viene a vernos a menudo. Le encantan los muñequitos. Suele traer amigos y amigas.

—Una duchita, veSSSino? —la mulata de la barra se m’oferia amb tota la seva esplendorosa negror; la del pèl púbic, vull dir; i amb una tovallola a les espatlles.

“Joder, joder, joder, joder y joder.”

—Sin calcetines, eh?

Vaig enrojolar-me. De dalt. De baix ja ho estava feia estona.

Em va fer entrar en una banyera ja plena d’un aigua tèbia que, en posar els peus, de seguida van emergir bombolles daurades. ¿Seria que la meva temperatura corporal feia bullir l’aigua? En veure el color groguenc, vaig sentir un cert repelús.

—Jo no he sigut, eh!
—TontorróNNN, es un jacuzzi! —va dir la caribenya.
—Ah! Pero..., ¿y el color amarillo?
—Es champán.
—Buf! Menys mal. Creía que... (a mi la pluja dorada mai m’ha atret). Serà cava, entonces, no?
—Cava del bo, veí —va fer una veu darrera meu. “Aquella veu, aquella veu... la tenia al punta de la llengua”. Però el que tenia ara a la llengua no era precisament una punta. Ni un pèl. Eren diversos. I no del meu bigoti.

—Bebe, bebe de mi fuente, glotóNNN.

(Continuarà, quan sàpiga com sortir-me’n ; o elles acabin amb mi)

Va de "memes" i de 123.

Arribo després de cinc dies de pont i em trobo feina al bloc! I jo que venia amb uns quants posts sota el braç! Però abans, cal fer la feina que m'ha deixat la Jaka i després, el divertimento.

"Agafa el llibre que tinguis més a prop (no el que t'agradi més), ves a la pàgina 123 (d'entrada, el suplement del diari l'he de deixar de banda); ves a la cinquena frase (sí, encara sé comptar) i transcriu el text. Cita autor i obra". Com que ho trobo original, i sobretot fàcil, ho faig de seguida.

Agafo el llibre que estic llegint aquests dies, i així, ja us avanço un futur post-crític. És La Barcelona interrompuda, de Julià Guillamon, Ed. La Magrana, Barcelona 2001, 314 p.

Obro, compto i transcric:

"Des dels anys seixanta, la societat de consum s'havia desenvolupat fins a oferir els individus possibilitats de triar gairebé infinites. Les coaccions es reduïen al mínim, les eleccions privades s'ampliaven al màxim"

Ôndia! I jo sense adonar-me'n! Em sembla que pot ser una frase per reflexionar-hi, i tot! M'ha sortit filosòfica, la cita.

Bé. Com que el llibre va de la nostra estimada ciutat, busco cinc acòlits que espero em continuin la beta i no m'engeguin a dida, per allò que sé que de tant en tant em miren. Destrio els que ja veig que els ha tocat (crec que la culpable originari és o l'Arare o l'Alepsi; una dona, segur; ;->) i rodo la ruleta, pito-pito colorito, i em surten; tatxín!


1) Abogada en Barcelona
2) L'herald de l'Eixample
3) Melicotons al sementer
4) Em vinc a referir
5) Tondo-Rotondo

Espero que no em tireu el llibre que trieu pel cap!

De cinema (dos):El perfum, o l'essència d'estimar

Abans de continuar amb el final dels post de la “Fauna veïna” —una mica de tensió us anirà bé— voldria fer una reflexió sobre la pel•lícula de la qual se’n parlarà aquest dies i que us recomano fervorosament. Sempre em previnc del perill que suposa veure una pel•li basada en un llibre d’èxit, com és el cas; perquè el llenguatge escrit és un, i el visual, un altre. I l’un i l’altre no et poden evocar les mateixes sensacions. Ja imagineu que sóc dels que no crec que una imatge valgui mil paraules; senzillament perquè llegint Estellés, Vinyoli, Benedetti o Neruda, t’adones de la immensa força de la paraula. Però sempre he pensat després, que totes les pel•lis s’adapten sobre un guió escrit, no? I que els directors tenen la llibertat de “veure” amb els seus ulls allò que algú altre ha “escrit” amb les seves mans. En el fons en el fons, l’art, i l’escriptura i el cinema en aquest cas, no deixen de ser un anar i venir sobre el temes recurrents de sempre, sobre els quals s’ha bastit la humanitat: l’amor, el sexe, el poder, ... Shakespeare fa segles ho va deixar perfectament escrit i no vindré jo ara a emmenar-li la plana.

Bé, no divaguem i anem per feina. El cas és que l’obra dirigida per Tom Tykwer m’ha agradat força. El llibre el vaig llegir fa ja mooooooolts anys; allà per un 1986, al poc d’aparèixer i no recordava tot el desenllaç de l’obra. Recordava detalls concrets, sí, que sempre et queden quan llegeixes una obra que et corprèn: el naixement del protagonista, com van morint aquells que l’abandonen, el seu ostracisme voluntari a la cova quan descobreix que no fa olor, les diverses temptatives fallides per encapsular l’olor dels “altres”,... I en canvi, no recordava el final!! És gros, això, oi? Ara hi penso, i hi ha molts llibres “consagrats” que no recordo com acaben! Sí recordava que Patrick Süskind, m’havia fet “imaginar” les olors de les escenes que descrivia. I això és l’essencial. Com també ho ha aconseguit el director, en el tractament dels primers plans, amb la música i amb la mirada inquieta, tenebrosa i penetrant, folla, de Ben Whishaw, l’actor principal. L’inici de la pel.li, amb el mercat de peix a París, és memorable.

El pobre Jean-Baptiste Grenouille, en la França de finals del segle XVII, assassina donzelles per poder “fabricar” l’olor de la bellesa; de la vida mateixa. Com es possible això? Doncs ell ho aconsegueix. No us explicaré el final per si no heu llegit el llibre (lectura obligada) o voleu anar a veure la pel•li.

Però deixeu-me fer una reflexió final (buf!, avui semblo El pensador). L’essència que busca definitivament Jean-Baptiste, el perfum que persegueix, no és la possessió del poder; és la sensació de saber estimar i de sentir-se estimat. Tan fàcil i tan complicat com això. Algú que ha estat sempre l’ase dels cops té el poder a les seves mans de descobrir les febleses dels altres i de conquerir el món; però ell vol rebre i donar amor. I el seu darrer acte sublim és aquest. I per això retorna al seu lloc d’origen, a tancar el cercle. Ja ho dèiem. El tema universal de sempre. Mireu també el post que hi dedica a La ferida fràgil del plaer. Allí ho expliquen millor que jo.

Ah! I pels detallistes com un servidor, suposo que sabreu veure molts racons de la ciutat de Barcelona, Girona i Figueres com a escenaris de l’acció. El carrer Ferran, la Plaça Sant Felip Neri –on hi he passat un munt de vegades!; el Poble Espanyol de Montjuïc, l’escalinata de Sant Domènec, el call jueu,.... Fins i tot fa gràcia quan la veu en off del narrador diu que Jean-Baptiste, al final de la pel•li, entrà per la Porta d’Orléans de París quan en veritat és… Qui s’hi ha fixat?

Bona nit i bons perfums!

Podeu veure'n un trailer i més detalls de la pel·licula aquí

Post reclamat: Fauna veïna (one)

cUf!, Uf! Si dos imperis, marca de la casa, com la Cruella i la Candela (està feliç la noia!) et recriminen per escrit que fa dies que no envies posts al teu bloc, et sents immesament honorat però alhora més pressionat que el Ronaldinho per tornar marcar un altre gol d'antologia, sabent que mai més en faràs un de tan bo com aquell. I a més, si s'afegeixen a la crida visitants esporàdics com en Llamborda vol dir que cal agafar paper i ploma, vull dir, dits i teclat; espolsar-se la son de les orelles i via fora!

Ja veieu que el meu és un veïnat tranquil, de recomanacions poètiques, ressenyes literàries o cinèfiles, i galindaines que em succeceixen o se m'ocorren nanvegant per blocs i passejant per aquesta dura ciutat, amb qui m'uneix una relació d'amor-odi . I és que postser sóc tan tranquil que el meu ritme vital també ho és i no puc encalçar-vos (que no ve de calces, eh?) ni seguir el vostre ritme trepidant (un ja té una edat...). Però vaja, com els bons jugadors de pòquer, sempre em guardo algun as a la màniga. Per si el descobriu,...

Us explicaré, doncs, un episodi recent de la vida a la meva comunitat . El meu edifici és peculiar. Ja veieu que al meu replà és ben ample i hi cap molta gent. Alguns, la majoria, arriben, miren i se’n van; d’altres els agafo al vol i els entaforo en algun racó; algú em demana respectuosament de ser veí/veïna i l’adopto afectuosament, alguns em deixen per un millor veïnatge (snif!) i a d’altres els convido a mudar-se, educadament. Però no tots els replans són així. Al meu edifici, hi ha dues escales: la A, la meva i la B, la d’«ells». He pensat que per amenitzar el bloc bé podria explicar-vos “històries viscudes” d’aquesta petita selva urbana que és el meu bloc (de cases s’entén; no de blogger). Enceto doncs, amb aquest post, la sèrie “Fauna veïna” . Potser algun dia hi sortiu vosaltres…

Aquesta història, ben certa —no ho dubteu ni un moment—, em va passar fa just sis mesos.

Jo era a casa arranjant papers (sempre rebuts i més rebuts) quan sonà el timbre de l’interfon. Ja sabeu que el meu pis atrau com mosques a la mel qualsevol tipus de venedors ambulants (vegeu post “Estic fins els co...” de fa uns dies). I sabeu que sóc dèbil i cedeixo ràpid. Bé, depèn de “a què”, no; però ara no és el cas. “Un altre que porta correu comercial”, penso.



—Si...?

No hi ha resposta.

—Si...? —insisteixo.

Silenci.

Penjo i torno a la feina d’ordenar rebuts. Al cap d’un moment, altre cop l’interfon.

—Siiiii!
—Esto…está Carlota?

A casa no tenim ningú que es digui així, que jo sàpiga. Penso en la tortuga de la meva filla i recordo que es diu Anastàsia, com la reina aquella. Tampoc, doncs.

—No. T’equivoques. Deu ser en un altre pis.
—Te “me” abres?
—Què?
—Que si te “me” abres la puerta.

Penso que buscarà al nom a les bústies i “me” li obro la porta. I m’oblido d'ell tot seguit.

Al cap de cinc minuts piquen a la porta. Obro amb un munt de factures a la mà i veig un pajaru al replà. Un noiet cepadot, estil yuppi agressiu, ulleres de sol damunt el cap, americana Gonzalo Comella, sabates de punta i corbata fina. Tot de negre rigorós.

—Venia por Carlota.

I dale!

—Noi, que aquí no hi ha cap Carlota. Ja te lo he dicho antes.
—Ah, no? Creí que lo decia para... —em diu tot enrojolat. Es gira d’una revolada i agafa l’ascensor per on ha pujat. En fi, un sonat com tants.

Al cap de mitja hora, mentre estic posant la roba bruta a la rentadora, sant-tornem’hi. L’interfon de nou. Ara, és una veu, fluixeta, tímida, quasi infantil.

—Vengo a ver a Adelís...— xiuxiuejant
—Com dius?
—A-de-lís...
—Mira —li espeto, ja mosquejat—, t’obro i la busques a la bústia aquesta “anaís” que dius.

Al cap de cinc minuts, sona el timbre de la porta.

“Joder!”

Obro amb un xandall suat a la mà. Aquest cop és un noi amb jaqueta i pantalons verd canari, arrapats, marcant paquet; amb un ferum Vittorio y Luchino al clatell que tomba d’esquena. Ulleres de pasta de pam i camisa de coll extremat, florejada, per damunt els pantalons. Un modelet d’hòstia supina, que ni el Raphael, vaja.

—Adelís...?
—No, noi. Evidentment jo no sóc l’Adelís aquesta —li espeto als morros. Començo a imaginar alguna festa rave a casa d’algun veí i l’adreço educadament. —Deus venir per alguna festa, no? Mira, si trobes alguna Adelís o Carlota a la bústia de baix. Algun amic teu ja ha vingut abans i...
—Así, usted no es Adelís...? Y no está...?
—Que no, carai! I li tanco la porta als nassos.

“Joder. Joder!”

Mitja hora més tard, mentre estava tranquil•lament llegint poesia a que no sabeu què passa?...No, ho heu encertat. Ja no passen per l’interfon de baix. Piquen a dalt directament. La tanca no deu funcionar bé, penso. Miro per l’espiell aquest cop. A fora hi ha un altre matraco, d’un aire sud-americà inefable, alt, benplantat, engominat fins el cul, samarreta ajustada al pit i bambes de pam i pantalons que onegen tires de roba de tot arreu. No sé si obrir. Ho faig amb el peu posat al darrera la porta.

—Tu véns per l’Adelis o per la Carlota? —li deixo anar de cop.
—No. Vengo por Vanessa —i dit això empeny la porta suament, sense ni esperar resposta.
—Escolta, xato: què fots? —li engego, posant el peu. Ja m’imagino rebent un jec d’hòsties. Vinc armat amb un totxo de l’Estellés, però.
—Vanessa...? —fa com tallat—. He quedado a esta hora...
—Molt bé, senyor. Pero será en otro piso. Aquí no hay ninguna Vanessa.
—Me dijo ella que...
—Et va dir el que li passes per la xaveta, però aquí no viu ningú que es digui així!
—No, ya veo que tu no...

Començo a pensar si tot plegat és una broma de mal gust d’algun amic, o si la meva parenta m’està posant a prova d’alguna manera o que el meu fill adolescent ha liat alguna tangana o alguna juerga a casa pensant que jo no hi seria. Encara no el veig capacitat per arribar a aquest nivell de preciosisme...La segona, la petita, encara és massa menuda per maquinar res de semblant.

—Però com és aquesta Vanessa? —li espetego, mentre ja gira cua, a veure si reconec alguna veïna que coincideixi amb la definició que d’ell espero.
—No sé. És la primera vez que vengo y...
—Doncs, nano. No puedo ayudarte. Bona tarda!

Cinc minuts més tard, un altre cop sona l’interfon. Ja ni responc. Insisteix tres cops. Passo. Començo a preparar el sopar. Piquen al replà.

“Joder, joder, joder!”

Surto amb el davantal posat, l’escumera a la mà i un tovalló sobre les espatlles. Jo sóc així.

—Carlota, Adelis o Vanessa? —li engego de cop, ja rendit a la broma.
—Jennifer...—em respon un “quillo” de no més de vint anys, amb jaqueta i pantalons texans, tatuatge al coll i rapat al dos —Perdoni, no sabia que estaven sopant...(hòstia, aquest em parla en català, i és educat!).
—Si, noi. A aquesta casa ho fem a aquesta hora i set cops per setmana, per sort. Però la Jennfier aquesta no està convidada, ni tu tampoc. T’has equivocat de pis...
—Ja. Li pot dir que surti...—fa, entrant mig cap per sota el meu braç i mirant endins el rebedor (Aquest emana un lleuger aroma d’Armani; no li pega amb la indumentària)
—Què fas? Que no m’has sentit? Que no hi ha cap Jennifer!
—Ah, no? L’anunci deia...

Ja heu lligat caps, oi? No? Doncs a mi em va costar dos minuts més.

—Quin anunci?
—El de La Vanguardia, d’avui.
—Ah! Val! Ja entenc...Aquest pis no està en venda.
—No, si jo no vull comprar cap pis. Vinc per la Jennifer.

Vale.

—...(empasso saliva) D’això —demano ingènuament —de què va l’anunci...?
—... (el quillo, veient que ha ficat el peu a la galleda fins l’engonal, s’excusa)...Però escolti, això... això no és un PUTTI CLUB???

“Joder. joder, joder, joder!”

—No, amic. No. Ja m’agradaria cardar més sovint, però encara no he de pagar per això.
—No és l’àtic primera aquest?
—Sí,...
—Primera porta?
—Sí
—Escala B?
—No. A.
—Ahhh!
—Això: A.
—Bé, doncs....
—Això: la B és al costat.

I des d’aquell moment va ser un no viure durant dos dies. Un reguitzell de fauna diversa va venir a picar a casa demanant per noms inversemblants a hores impossibles. Ho feien a totes hores. Primer cada mitja hora, després cada tres, després cada sis. El més greu és quan van començar a fer-ho a la una i a les dues i a les tres de la matinada. I com ells, un seguit de pizzeros que duien de tot. Més d’un cop vaig pensar en dir que deixessin la mercaderia a casa; però és clar, l’havia de pagar.

I es que, és evident, oi! A l’escala del costat, al mateix replà que el meu, s’havia instal•lat un putti-club de cites per hores convingudes.

Cada cop que algun potencial client s’equivocava, li demanava que digués a la madamme que fes el fotut favor de donar el nom de l’escala correcte i que ho canviessin al diari. Tot i així, algun dia encara venia algun despistat. I tot eren tios! Al cap de dues setmanes vaig pensar que tot i que havia baixat moltíssim la intensitat, les trucades errònies no desapareixien del tot, vaig decidir prendre mànigues en l’assunmpte (es deu dir així?) i anar directament a la gola del llop, això és, a l’escala del costat a parlar amb la tal Carlota,

I ja em veieu a mi, abillat de veí de dalt davant la porta de l’àtic primera, escala B.

“Ding, dong” (“El veí de dalt llama, dele la bienvenida”, penso)

I m’obre la porta un monument a la condició humana. Una ventada d’aire humit, fresc, olor de gessamí i llimona, m’omple els nadius. Un gavadal de naturalesa en estat pur, salvatge, se m’ofereix als cinc sentits. Una mirada melosa, càlida, d’ulls vidriosos, de profunditats marines, on poder ofegar-se a gust. Una pell morena, sensual, que se m’acut lliscant i fibrosa. Una cabellera encrespada, negra, que encercla un rostre oval, de somriure amplíssim, dents blanques, llavis molsuts. Uns pits immensos, turgents, lluitant per sortir de l’esclavatge d’uns sostenidors maragda, que enlairen una regatera a la categoria de bé d’interès nacional, on podria perdre’m un cap de setmana sencer. Unes cames llarguíssimes, descobertes, sota un batí de setí negre; sostingudes per uns talons de pam, finíssims, que podrien fer de bisturí a qualsevol quiròfan. I unes natges que imagino dures, potents, on trencar-hi anous a cops de mà. Un braç nu, recolzat tot al llarg del fil de la porta i una mà, d’ungles pintades de roig carmí, sobre la cintura; ajustada, ferma. I una veu, de l’ultratumba, que em parla...

“Joder, joder, joder, joder,!”

(continuarà)
(quan pugui)