De cinema (dos):El perfum, o l'essència d'estimar

Abans de continuar amb el final dels post de la “Fauna veïna” —una mica de tensió us anirà bé— voldria fer una reflexió sobre la pel•lícula de la qual se’n parlarà aquest dies i que us recomano fervorosament. Sempre em previnc del perill que suposa veure una pel•li basada en un llibre d’èxit, com és el cas; perquè el llenguatge escrit és un, i el visual, un altre. I l’un i l’altre no et poden evocar les mateixes sensacions. Ja imagineu que sóc dels que no crec que una imatge valgui mil paraules; senzillament perquè llegint Estellés, Vinyoli, Benedetti o Neruda, t’adones de la immensa força de la paraula. Però sempre he pensat després, que totes les pel•lis s’adapten sobre un guió escrit, no? I que els directors tenen la llibertat de “veure” amb els seus ulls allò que algú altre ha “escrit” amb les seves mans. En el fons en el fons, l’art, i l’escriptura i el cinema en aquest cas, no deixen de ser un anar i venir sobre el temes recurrents de sempre, sobre els quals s’ha bastit la humanitat: l’amor, el sexe, el poder, ... Shakespeare fa segles ho va deixar perfectament escrit i no vindré jo ara a emmenar-li la plana.

Bé, no divaguem i anem per feina. El cas és que l’obra dirigida per Tom Tykwer m’ha agradat força. El llibre el vaig llegir fa ja mooooooolts anys; allà per un 1986, al poc d’aparèixer i no recordava tot el desenllaç de l’obra. Recordava detalls concrets, sí, que sempre et queden quan llegeixes una obra que et corprèn: el naixement del protagonista, com van morint aquells que l’abandonen, el seu ostracisme voluntari a la cova quan descobreix que no fa olor, les diverses temptatives fallides per encapsular l’olor dels “altres”,... I en canvi, no recordava el final!! És gros, això, oi? Ara hi penso, i hi ha molts llibres “consagrats” que no recordo com acaben! Sí recordava que Patrick Süskind, m’havia fet “imaginar” les olors de les escenes que descrivia. I això és l’essencial. Com també ho ha aconseguit el director, en el tractament dels primers plans, amb la música i amb la mirada inquieta, tenebrosa i penetrant, folla, de Ben Whishaw, l’actor principal. L’inici de la pel.li, amb el mercat de peix a París, és memorable.

El pobre Jean-Baptiste Grenouille, en la França de finals del segle XVII, assassina donzelles per poder “fabricar” l’olor de la bellesa; de la vida mateixa. Com es possible això? Doncs ell ho aconsegueix. No us explicaré el final per si no heu llegit el llibre (lectura obligada) o voleu anar a veure la pel•li.

Però deixeu-me fer una reflexió final (buf!, avui semblo El pensador). L’essència que busca definitivament Jean-Baptiste, el perfum que persegueix, no és la possessió del poder; és la sensació de saber estimar i de sentir-se estimat. Tan fàcil i tan complicat com això. Algú que ha estat sempre l’ase dels cops té el poder a les seves mans de descobrir les febleses dels altres i de conquerir el món; però ell vol rebre i donar amor. I el seu darrer acte sublim és aquest. I per això retorna al seu lloc d’origen, a tancar el cercle. Ja ho dèiem. El tema universal de sempre. Mireu també el post que hi dedica a La ferida fràgil del plaer. Allí ho expliquen millor que jo.

Ah! I pels detallistes com un servidor, suposo que sabreu veure molts racons de la ciutat de Barcelona, Girona i Figueres com a escenaris de l’acció. El carrer Ferran, la Plaça Sant Felip Neri –on hi he passat un munt de vegades!; el Poble Espanyol de Montjuïc, l’escalinata de Sant Domènec, el call jueu,.... Fins i tot fa gràcia quan la veu en off del narrador diu que Jean-Baptiste, al final de la pel•li, entrà per la Porta d’Orléans de París quan en veritat és… Qui s’hi ha fixat?

Bona nit i bons perfums!

Podeu veure'n un trailer i més detalls de la pel·licula aquí