Tercer microrelat veïnal...acabat!
Acaba l'any i acaba el Tercer microrelat veïnal. Ha estat llarg, enrevessat i dur. L'any i el microrelat. Tots dos. Esperem que el 2013 ens sigui més amable..., perquè dur ja prevec que ho serà.
Voldreu tornar a fer-ne un altre? Doncs prepareu el llapis.
D'aquí poc, doncs nova conocatòria al replà de les Històries veïnals. Perquè d'alguna manera haurem de sobreposar-nos a la crisi..., i que millor que en companyia!
Us hi apuntareu? Doncs aneu deixant les dades a sota i a esperar...
_________________
Tercer microrelat veïnal
1.
Finalment, va arribar el correu: “Felicitats! Ha estat escollida per
dirigir la nostra seu comercial a Berlín. Demà-passat s’incorpora.” Enrere
deixava una feina, una casa i una relació feta de renúncies.
(El veí de dalt)
2.
Portava tota la vida desitjant-ho, però ara no sabia què fer. Bé, sí.
Estava clar que tenia un dia per preparar l'equipatge i un altre per arribar a
Berlín. El que no sabia era com dir-li-ho. Tenia un greu problema que havia de
resoldre com fos.
(Arare)
3.
Encara era d’hora. Tenia tot el dia fins que ell arribés. Va decidir
ser pragmàtica i començar a fer maletes. Tal vegada, mentre anava buidant
calaixos… Mentre anava pensat, es va apropar a l’equip de música.
(Barbollaire)
4.
"The blower's daughter" va començar a sonar com una
ganivetada. La veu de Damien Rice es va escampar per la casa. Mentre queia
derrotada al sofà, dues llàgrimes lliscaven cara avall. La vida dansava davant
seu al ritme dels acords d'una guitarra.
(Carina)
5.
En
acabar la cançó es va dirigir cap al finestral, necessitava sentir un buf
d’aire a la cara. Però abans d’arribar-hi la va aturar el soroll d’una clau al
pany. Era massa aviat per ser Ell i, d’altra banda, no eren els dimarts que la
Clàudia venia a netejar el pis...
(Carles Mulet)
6.
Va
tenir un moment de pànic. Pànic que fos Ell i pànic que no fos Ell. Però sí que
l'era.
—Em
vols dir que fas aquí a aquestes hores?
—M'han fet fora de la feina. I tu?
Volies marxar sense dir res?
(Carme Rosanas)
7.
Va sentir de cop tota la vergonya a les galtes. No estava
preparada per aquest instant. Tan de bo fos més forta i més valenta. Ni el
futur incert a Berlín se li mostrava tan captivador com aquells ulls foscos que l'estaven interrogant. Sospirà i li
va dir amb un fil de veu:
(Cris V/N)
8.
—Vull marxar, sí.
Ell restà dret davant seu, confús i colpit. L’interrogà amb els
ulls, mut, malgrat les paraules, li pujaven atropelladament, sense ordre ni
concert, a la boca. Ella, envalentida per la seva indecisió, rematà:
—Et sorprèn?
(David)
9.
La mirà i començà a buscar als seus ulls, a la boca, a les
mamelles encara turgents, tots els records dels moments viscuts... I de sobte, un
sentiment ocult sota capes d'excuses i remordiments li explotà als nassos: no
li importava gens que se n'anés.
(Dissortat)
10.
De fet, és més. Ho havia estat desitjant tot aquell temps... Però
no era moment de descobrir-se. Si ell callava, quedaria escrit que fou ella qui
el va deixar per una carrera professional ambiciosa. I ell podria justificar
així tot allò que fes d'ara endavant.
(El porquet de Sant
Antoni)
11.
En el fons sentia enveja. Ella sempre li
havia semblat una persona segura; ferma en les seves decisions, i un cop més,
ho demostrava. En canvi ell, sempre es sentiria com un pobre desgraciat,
penjant d’un fil, amb poca empenta per dur a terme els seus anhels.
(Eli)
(Eli)
12.
Li va dir que no tenia dret a deixar-lo
plantat d’aquella manera. Ell va encetar un reguitzell de retrets. Ella va
tenir l’estranya sensació d’estar somiant. Es va pessigar el braç, per saber-se
desperta.
(Fanal blau)
13.
No notà res. Caldria quelcom més fort que
un pessic. I tal com s'ho pensava així succeí: sentí la mà aspra impactant
contra la seva galta. La mà que l’havia acaronat mil cops, que havia resseguit
les corbes del seu cos, que havia bressolat les seves pors...
(Francesca)
14.
Es
tocà la galta adolorida. Amb tota la fredor del món li digué:
—És l'únic que saps fer?
A l'instant, l'infern s'encengué dins els seus ulls. S'abraonà
sobre ella i la començà a colpejar com si fos un sac de boxa. Ella, primer
entomà, però després començà a retornar els cops.
S'havien acabat les renúncies.
(Gerònima)
15.
La baralla no tenia aturador. Insults i objectes volaven com a
projectils procurant encertar al contrari. De sobte uns cops
enèrgics van retrunyir a la porta i una veu potent va cridar: “Obriu immediatament o aviso als mossos!”
(Glo.bos.blog)
16.
Era el Joan, el marit de la Lola, el matrimoni del pis del davant;
una parella amb qui sovint passaven vetllades interminables, delectant-se amb
bones menges i converses interessants.
(Joana)
17.
Els cops es van aturar. Els ulls treien foc. Silenci absolut. De
sobte, el silenci es va trencar. La Júlia va sentir que algú xisclava. Era un
crit d’horror. De desesperació.
(Kweilan)
(Kweilan)
18.
Eren els crits de la Lola quan en Joan va obrir la porta, amb la
seva còpia de les claus. La Júlia era coberta de sang pels cops. Tenia el nas
trencat. I el seu home, en Pol, portava un ganivet clavat al braç!
(Khalina)
19
"...en Pol, portava un
ganivet clavat al braç!"
Va girar el full i... totes les pàgines estaven en blanc. Li
havien venut un llibre tarat! Mentrestant, l'avió on viatjava seguia el seu
rumb cap a Londres.
(L’Avi)
20
I el veí de seient, que havia pres mil
tranquil·litzants abans d'enlairar-se, dormia sobre la seva espatlla. L’home li
donava certa desconfiança. Suava per dins l'americana i no havia parat de
menjar pipes mentre esperaven per embarcar.
(La RaTeTa Miquey)
21
De cop es notava més intranquil·la. El Manager Director la feia
viatjar a Londres “to talk about your
future” —li havia dit. El seu futur! Una esgarrifança pujant per l'esquena
la va fer pensar quant es podia semblar al futur de la Júlia, la del llibre
tarat.
(Laura T. Marcel)
22
—Es troba bé?
—Només és un petit mareig, no pateixi.
L'hostessa insistí, mentre
amb un mocador mirava de parar-li l'hemorràgia de sang de sota l'orella, a
tocar de l'home que —suposadament—
dormia.
(Martí)
23
Fa menys de 24 hores, que estava a la gran manifestació per la
independència on tothom se sentia amb ganes de fer un camí propi, com la pàgina
en blanc d'aquest llibre tarat.
“Espero que més
endavant es creïn llocs de treball, per poder tornar a casa. Qui diu
que tot està perdut?”
(Montse Pes)
24
Es va ajustar els auriculars i mentre escoltava “I was made for loving you”, va tancar
els ulls fent com si dormia pensant com fugir ràpidament d’aquell avió quan
aterrara. El seu inoportú veí que l’havia reconeguda ja no era cap problema
però la companyia del seu cos sí que ho era. “Larala, lara, lara…” cantava Maria Mena.
(Monyofiné)
25
Recordó aquella vez que le leyeron la mano y lo que dijo su novio,
escéptico «El futuro no está escrito, lo escribimos nosotros a cada
instante». Igual que las páginas de ese libro en blanco; una historia que
ella podría acabar a su modo.
(Palimp)
26
Va posar-se les ulleres de sol, mai li
havia agradat ser famosa. Al principi de treballar a televisió només volia
escriure guions però li van insistir tant...
No anaven errats; després d'un magazine, un programa d'entrevistes i
després aquell concurs...
A Londres no la coneixia ningú. Amb una
mica de sort potser podria fer la seva feina a la rereguarda...
(Parèntesi )
27
L’arribada a Londres no va fer que s’esvaís l’amarg auguri que la
anava corcant des de feia setmanes. Des de l’aeroport li calia una hora fins el
Canary Wharf, a l’Est End, on s’havia establert la central de la empresa. El
taxista sij que la traslladava no
parava de guaitar-la pel retrovisor. Els ulls, aquells ulls, semblaven que la
rossegaven...
(Patrinky)
28
—You
are her, aren't you? —va preguntar el taxista.
—Excuse me? —va respondre ella extranyada.
—Yes,
it's you! The girl from the catalan TV! —el
taxista estava entusiasmat
—You know me? —ara
la sorpresa es va convertir en suor freda.
—Off
course! You've been quite the impression here for the last weeks!
Ara ja sabia perquè volia veure-la el director. Els
seus anhels d'anonimat s'estaven esfumant.
(Puji)
29
Ara sí que estava ben fumuda, volia
tornar-se a posar els auriculars i escoltar “Volare”. Només veia siluetes sense
rostre en aquelles pàgines en blanc. Realment no sabia si estava desperta o
continuava dormint; tenia estranys somnis en anglès. El cansament li sortia
ara, tenia el cos masegat com si hagués boxejat mentre dormia. El cor se li
accelerà quan a l’autobús de davant del taxi cregué veure el seu rostre
anunciat....
(Rafel)
30
De sobte ho va veure clar. Va buscar el
llibre i va veure que diverses pàgines en blanc s'havien escrit. Una història
paral·lela a la seva però que ella escrivia amb els seus actes. Ella era la
Júlia i en Pep podia ser en Pol.
Havia viatjat a Londres fugint del seu
passat, però aquest l'acompanyava allà on anés...
(Robertinhos)
31
Va fugir del taxi deixant sobre el seient
d'escai el llibre monstruós.
El cap li rodava i va ensopegar amb un
home. En girar-se, el món es va aturar.
—Buscava el seu llibre?
El passatger que tenia al costat a l'avió
l'empentà en direcció a un fosc carreró.
(Sergi G. Oset)
32
... carreró.» Això és l'únic que recordava d'haver
escrit. Com tots els dies es llevà amb el cap pesarós, és feu un cafè, s'acostà
l'ordinador i no recordà que hagués escrit tot allò: una noia, un viatge a
Berlín, després a Londres, maltractaments, Lola, Pol... Podria canviar el
conyac per vi, pensà, potser no emboirina tant, va dir-se, i tots aquests
heterònims, n'hi deu haver més de quaranta, un mal exercici pessonià,
sentencià, mentre encenia una cigarreta.
(Silvia)
33
Mirà per la finestra. Plovia. Tenia gana. Obrí els armaris i la
nevera, res. Cercà de nou el tabac, la capsa buida. No tenia més remei que
sortir a comprar. Malgrat el pes del cos i els pensaments va entrar a la dutxa,
es va vestir i va sortir al carrer sense paraigües. Deu minuts més tard a dins
el petit estudi sonà un telèfon.
(Srta. Tiquismikis)
34
Sentia el telèfon mentre posava la clau al pany. Es va afanyar a
empènyer la porta mentre amb una ma tibava la clau cap amunt, Maleït pany!, des
que van entrar a robar que la porta no ha estat mai més la mateixa. Va entrar
corrent per despenjar el telèfon, que com sempre no era el seu lloc... No calia
córrer, ja el trucarien al mòbil, total , devia ser una oferta d' ADSL. Espolsà
el paraigües sobre el gat que el venia a rebre. Coi de gat, perquè no va marxar
amb la seva amant?
(Viuillegeix)
35
Va deixar les claus a la taula i es va
treure la jaqueta i les sabates xopes. Mentre encenia una cigarreta sentia
tronar, entre els sorolls de televisors i plats als altres pisos. Llavors el
telèfon va tornar a sonar, estrident a la buidor del pis, espantant-la una mica.
—Si? Qui és?
(Xurri)
36
Mentre premia el botó, va
regirar el despatx amb pressa. Semblava tot a lloc. Sempre tenia molta cura de
no deixar cap rastre dels seus “alter ego”. Ningú la relacionaria de cap manera
amb la Júlia ni amb la periodista de l’avió. Sí, eren dos morts. Però no hi
havia cap fil que pogués lligar-la amb la vida de la Violet Dedalt, escriptora,
striper i estrangera en aquell
despatxet de Barcelona. Uns la coneixien de cos, d'altres de lletra, però de
res més.
Va obrir somrient la porta,
més tranquil·la.
Un home jove, amb un llibre
en una mà i una cèdula plastificada a l’altra li etzibà:
—Enrevessat, eh, senyora
Dedalt? Però, finalment, els llibres sempre expliquen quelcom si hom els
rellegeix bé.
(Zel)
FI
Entrades
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
