Calor veïnal en una tarda de juliol...

Es fa difícil ordenar tantes idees. Encara estic en un núvol. La veritat és que diumenge a la tarda va ser una tarda amarada de fortes sensacions, per la xafogor de  la sala i per la calor humana que desprenien tots els assistents a la presentació del llibre “Històries veïnals. Obra col·lectiva”. 

És cert: no ha estat un tasca fàcil ni planera. Enredar un editor, aplegar una quarantena de relats, maquetar-los, corregir-los, dissenyar una coberta, empescar-se una samarreta i treure el projecte a Verkami, a la recerca de voluntariosos micromecenes, va ser tot un repte i una feinada. Però el que acaba bé, no té preu. Què dic, bé! Molt rebé!

És cert que ha estat un capficament personal això de treure un llibre. Ja quan portava unes quantes tongades ho havia sospesat. «Mira que si un dia en fem un llibre de tot això...» Per això havia anat automaquetant les històries de cada tongada per si algú les volia adquirir. Encara les podeu anar  a trobar lulu.com, a 4 euros. Però això de treure un llibre amb ISBN i DL, no és el mateix. Ara sí: hem passar de la virtualitat de la pantalla a la tangibilitat del paper. Repte assolit.

Però si estic content més que per tenir el llibre és per allò que el llibre transmet. A mi i a vosaltres, crec. Presentar el llibre m’ha plagut tant com passar dels nicks anònims als noms reals; de la pantalla tàctil al tacte de la pell (en sentit metafòric, no us penseu que allò fos una orgia!)   Sabia que si arribàvem a editar-lo, serviria per desvirtualitzar veïns (encara ens queden uns quants i unes quantes, eh?) i per retrobar-ne de coneguts i conegudes. O de seguidors fidels! 

La tarda de diumenge va ser un goig. Veure tanta gent que semblava conèixer’s des de sempre quan realment  acabaven de saludar-se per primer cop. En el meu cas, va ser un plaer immens abraçar (vaig haver de saltar per arribar-hi, alt com és!) al Puji, un blocaire de la vella guàrdia –cincs anys fa que ens postejàvem; al Carles Mulet, que també és uns dels “onze magnífics” que participen des de la primera edició de les HV i venia de les terres del sud, al Vilapou i les seves escales, a la Lolita Lagarto, a la Sílvia Poch (que s’ha afegit recentment a les HV i al tinc al replà) i al Vullunfestuc (que va venir amb la petitíssima família al damunt!). En fi, una tarda de retrobaments.

Mil gràcies a la Srta. Mikis i a la Glòria per fer de secretàries de recepció. Mil gràcies a la Joana (va quedar clar qui va ser la primera, eh?), al Puji, la Khalina i al Sergi per llegir un relat veïnal en públic que apareix al llibre que semblava fet per l’ocasió, ambientat al Paral.lel. Mil gràcies al Palimp pel  seu habitual conte d’alt voltatge. Mil gràcies a l’Alatrencada per permetre’m de llegir un poema a duo amb ella. Mil gràcies a l’Helena per venir de lluny a fer les fotos. Mil gràcies al local de la PAPA per acollir-nos. Mil gràcies als 101 mecenes que heu permès que això pogués ser realitat. Mil gràcies als que vau venir i no éreu ni blocaires ni veïns del replà. Mil gràcies a Verkami per posar la plataforma fer-ho possible. Mil gràcies a l’editor, Manel Subirats, de Setzevents editorial per  creure en el projecte des del primer cafè i que no va poder ser a la cita veïnal per raons de força major (felicitats, papi!). Mil gràcies a la dissenyadora de la coberta. 

Mil gràcies a tos els que vau dedicar-me el llibre. Mil gràcies a Fra Miquel per dur la samarreta  veïnal posada. Mil gràcies als que he citat i a la RaTeta (que sap que també és una mica culpable de tot plegat), a la Gerònima (entranyable en el seu suport), a la Laura T. Marcel (sempre amatent des del seu mar  celest), a la Carme (que segur en farà un dibuix de tot plegat), a la Rita (com t’enyorem!), a la Viuillegeix (una lletraferida de referència), a l’Anna (i la seva circumstància que duia al damunt), a la Júlia (un de les veïnes ja consagrades literàriament parlant) al Doommaster (que sempre somriu), al Barbollaire (a tu també, home!), a l’Elfree (que sembla que dubti si la pescarem per les HV),  a la Kika  i a la Vuitena (otras que tal!),   a la Kweilan (una ressenyadora literària d’alçada), a l’Àfrica (per la sorpresa),  al Martí (que ens promet un vídeo veïnal amb palíndroms), i als que segur em deixo,... (perdoneu, però la memòria té els bits limitats). Mil gràcies als que vau posar per la foto de grup. Mil gràcies per participar en les històries. Mil gràcies als que  no vau venir però sé que hi serieu si poguéssiu i us vau excusar (Arare, Xurri, Violette, MK, Emily, Robertinhos, Gatot,...) 

Gràcies per llegir-les. Per seguir creient en el projecte. Per seguir sent tants bons escriptors i escriptores. Per fer-ne difusió. Mil gràcies per ser-hi, tan sols.

Ho tinc clar: Blogville serà veïnal, o no serà!

 

Vosaltres ho fareu possible.

Ens veiem pel replà!

Ens veiem...!

Trobada veïnal d'estiu amb llibres a la mà i samarretes al pit

Voleu tenir lectura refrescant assegurada a les nits xafogosos de juliol? Doncs aquest és el vostre llibre!!!

Us agradaria tenir la coberta impresa al pit d'una samarreta guais per lluir tipet a les platges, a la disco o al veïnat aquest estiu?

Doncs si heu estat alguns dels 101 mecenes que ho heu fet possible, veniu a recollir el vostre llibre i la vostra samarreta de les Històries veïnals el proper diumenge 8 de juliol, a partir de les 18 h, al local de  LA PAPA (Associació de Performers, Artsites i Poetes Associats), una gent que té un fanzine ben peculiar, i s'estan al c/Tapioles, 12, del Poble Sec (al costat de l'església de Santa Madrona, a tocar del Paral.lel)


Que què hi farem?


Ens saludarem, ens besarem, ens riurem i celebrarem que seguim vius malgrat el coi de crisi. I escoltarem les paraules de l'editor del llibre (Manel Subirats, de Setzevents), del coordiandor de l'obra (un servidor), de la lectura d'algun relat veïnal (necessitem voluntaris/es!) i dels contes d'alta graduació del Palimp. I tot això entre cervesa i cervesa (a càrrec del respectable, s'entén).


En fi, que si no véns, potser et quedaràs sense... Després no et queixis...


La convocatòria és oberta a tothom: sigueu veïns o no, blocaires o no, mecenes o no,  amics o sí . I si no vas ser micromecenes de l'obra a Verkami i ara et penedeixes i en vols mitja dotzena, tranquil/l·la que tindrem llibres per vendre encara. Al mòdic preu de 15 euros.


Fes-ho córrer pel veïnat!

Enigma resolt: s'ha acabat l'espera...

Què hi ha dins aquestes caixes?

Doncs sí...

Això ja no té volta de full…

Més ben dit. Hi ha molts fulls a girar, perquè finalment tenim el llibre imprès de les Històries veïnals. Obra col·lectiva. Dues-centes pàgines que conformen el llibre que serà,segur, el best-seller d’aquest estiu…

…al menys a Blogville i rodalies.

I ara vénen les preguntes...

Que ja tens ganes de veure negre sobre blanc com queda aquell relat en el qual vas participar?

Que ja no pots esperar més a conèixer el veí o veïna amb qui vas fer aquell relat?

Que ets un fidel seguidor de les Històries veïnals i vols que algun autor et signi el teu exemplar?

Que has de seduir a l’amant i li vos murmurar a cau d’orella un cadàver exquisit veïnal?

Que no et vas apuntar a Verkami i ara t’estàs flagel·lant sense compassió i donant-te de cap a les parets?

Que vols tenir algun exemplar més per regalar a un amic o amiga?

...

Doncs ara tens l’ocasió de fer-te amb el teu exemplar i demanar als autors (els que vinguin, és clar) que te’l signin en viu i directe.

Vine a la  presentació oficial i lliurament del llibre que recull les millors Històries veïnals de la catosfera literària!

Quan?

Diumenge 8 de juliol, a les 18 h (en horari infantil) i a les 19 h (en segona convocatòria fins que ens facin fora del local).

On?

Al Bar  La PAPA

c/ Tapioles, 12 (al costat de l’església de Santa Madrona). Ja hi penjarem un cartell perquè no us confongueu de local!)

La PAPA (acrònim de Performers, Artistes i Poetes Associats), es un bar on podrem xerrar, prendre alguna tapa i beure plegats unes cerveses, mentre xerrem, escoltem bona música, escoltem algun conte i llegim algun relat veïnal.Vaja, que arreglarem el món, si voleu.

Us hi esperem!

Aclariments:

1)

Pot venir tothom qui vulgui. Sols i acompanyats. Sigueu mecenes o no. Sigueu blocaires o no. Sigueu veïns o no.Però estaria bé que ens ho diguéssiu, si veniu. No fos que haguem de llogar el Teatre Apolo, que està al costat.

2)

Si volguessis adquirir algun exemplar de més aquell dia, podreu fer-ho.

3)

Als mecenes que també vau demanar samarreta, mirarem de donar-la aquell dia.

4)

Als mecenes que no pugueu (o no vulgueu) venir, ja mirarem de fer-vos arribar el lot per correu postal. Si no ho heu fet, envieu l’adreça on voleu rebre el llibre a: historiesveinals@gmail.com

5)

I als mecenes que no pugueu venir i preferiu rebreu en mà el llibre tot fent un cafè (i sou de Barcelona), ja sabeu on trobar-me: elveidedalt@gmail.com

 

Dotzena tongada de les HV...de pel·licula!

Veïns i veïnes de Blogville!

La Dotzena togada de les Històries veïnals ja està en marxa.

Aneu al blog i mireu quin grup us ha tocat, quin és el tema i en quines dates ho heu de fer!

I no oblideu que també fem un microrelat veïnal en paral·lel!

Tot això, mentre es prepara la presentació "veïnal" del llibre de l'estiu! Aviat, novetats...

Se'ns gira feina...

A la taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat...

Veïns i veïnes,

demà acaba el termini legal per presentar la renda. Ai, no!; això és el mes que ve.
El que acaba demà és el termini per rendir  pleitesia al veidedalt i inscriure's a la 12ena Tongada de les Històries veïnals.
Ara per ara, salvo error u omisión (involuntària de totes totes); els valents i atrevides que s'han inscrit, són trenta temeraris/àries. A saber:

1.       Arare	Des del meu mar
2.      Barbollaire	Cambres buides
3.      Carles Mulet	Nausica
4.      Carme Rosanas	Col·lecció de moments
5.      Cris V/N	V/N Vist i no vist
6.      David	Lleixes
7.      Dissortat	En el bosque de la larga espera
8.      El porquet	El porquet de Sant Antoni
9.      Eli	Somriure és la segona cosa…
10.   Fanal blau	A la llum d’un fanalet
11.    Francesca	Casa Azar
12.   Gerònima	Llampecs i trons
13.   Glo.bos.blog	Globos.blog
14.   Joana	Llum de dona
15.   Khalina	Aventures i desventures de la Khalina
16.   L’Avi	L’Avi
17.   La RaTeta Miquey	La RaTeta Miquey i els seus pensaments
18.   Laura T. Marcel	Mar i cel
19.   Martí	Aquari
20.  Montse Pes	Fons d’armari
21.   Parèntesi	Parentesixribera
22.  Pratinsky	L’agulla, el paller i les ulleres
23.  Puji	La Cullerada
24.  Rafel	Llvv6è
25.  Robertinhos	Too much strong ma non troppo per te
26.  Sergi G. Oset	La meva perdició
27.  Sílvia	Els gustos reunits
28.  Srta. Tiquismiquis	Ja ho heu aconseguit
29.  Viuillegeix	Viu i llegeix
30.  Zel	Ara mateix

Ja sabeu. si falta algú, que ho digui ara o calli per sempre (que és molt de temps, per cert).

PS 

Per cert, el llibre que vam aconseguir editar per Verkami ja està a màquines. En breu, notícies del dia de la presentació. Nervis?

L’Aran i el seu timbal

foto d'Albert Garcia, i publicada aquí amb el permís dels pares.

L’Aran té un timbal. I un somrís que s’encomana. I uns ulls blaus, profunds i oceànics, on t’hi enfonsaries sense recances. La infantesa és l’etapa ingènua de la vida i voldríem perpetuar-la. Pel seu esguard glauc veurà com la vida avança, endurint-lo, pas a pas. L’Aran té un timbal, que fa retronar ben fort, emulant aquell timbaler del Bruc del que haurà sentit parlar sense saber ben bé ni on és el Bruc ni què era la guerra del Francès. L’Aran és feliç amb el seu timbal. I per ara, ja en té prou. Per ell, i per tots els timbalers com ell, voldríem un futur més just i solidari; sense corruptes ni facinerosos. Sense polítics mentiders ni jutges sense escrúpols. Ell no ho sap res de tot això encara. Ni ha de saber-ho. Té tres anys escassos i no aixeca un metre i escaig de terra. La seva fragilitat és la de tots nosaltres. Per ell el món és una festa on vol fer ressonar el seu timbal. L’Aran és un infant i com a tal s’ha de comportar. La seva felicitat ha de ser la nostra felicitat. Però el futur és ambigu i incert. L’Aran no ho sap entendre encara, però intueix que l’entorn és fràgil. Massa fràgil. Els seus repics de timbal ens recorden que vol seguir anant a una escola pública, digne i de qualitat, amb més recursos i menys retallades. Se sent segur amb la mestra perquè els mestres són la clau de volta del seu futur.

Però això mira amb recel l’home de blau fosc que té al seu costat i que, impertorbable, fa cas omís de les reivindicacions dels pares i dels adults que criden al seu voltant, que xiulen, piquen cassoles i esgrimeixen pancartes i rètols que ell encara no sap llegir. L’home de fosc també duu un casc com ell, però duu la cara tapada. Per què serà? És un home sense rostre. L’Aran no se’n refia. I fa bé. Però no té por. No té por perquè té uns pares que l’estimen, una mestra que l’ensenya i uns amics amb qui jugar. I té el seu timbal. El seu timbal no coneix la maldat, ni l’odi, ni la cobdícia, ni el menyspreu. Des dels seus tres anys i el seu metre i escaig, el terra és encara massa a prop com per caure i fer-se mal. El món es veu amable. I així hauria de ser per ell i per tots els timbalers. Ell no ho sap tampoc, però el seu esguard, caçat en la instantània, és tot una metàfora del present que viu el nostre país. Hi ha recels i temors. Alguns reclamem els drets i d’altres —els homes sense rostre— els ignoren. I si no és amb violència, és amb la por. 

Veig la foto i em recordo del nen ros d’aquella pel·lícula de l’Alain Tanner: “Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000”. L’Aran no és el Jonàs, és cert. L’Aran tindrà vint-i-cinc anys el 2034. L’Aran no serà tampoc com l’Òscar, el protagonista de  la novel·la de “El tambor de llauna” de Günter Grass, que no va voler créixer més en fer els tres anys. Ni serà el timbaler del Bruc, perquè als seus vint-i-cinc anys no hi haurà —tant de bo!—estrangers a foragitar d’enlloc. Però aquell món ja no serà el nostre. Aleshores, els timbalers d’ara veuran el món des d’una altra alçada. I ja no seran tendres ni ingenus. Seran més forts. I s’hauran educat en una escola i un institut i potser, hauran iniciat estudis superiors o treballaran. O totes dues coses. Hauran viatjat i conegut món. I aleshores, l’Aran mirarà aquesta foto i recordarà el seu timbal. Potser aleshores no caldrà seguir sortint al carrer per reclamar el que ens pertany: els drets socials adquirits, el repartiment equitatiu de la riquesa, l’educació pública i gratuïta, la sanitat universal, els ajuts a la tercera edat i als discapacitats, la justícia social,...

És bonic somiar com fan els nens als tres anys. Però és més necessari lluitar pel que ens pertany. L’Aran té un timbal. Fem que els seus repics se sentin arreu. És per ell, pels timbalers d’ara, que no podem permetre que la ignomínia d’uns quants sigui la misèria futura de tots.

Ells tenen la força de les pistoles.

Nosaltres, la força de la raó.

I l’Aran, un timbal.

Queda oberta la veda: la 12a tongada de les HV, en marxa

He sentit pel celobert que algú (per no dir alguna) ha posat en dubte que a l’escala no hi ha pebrots per tirar endavant una nova tongada de les Històries veïnals. I ja sabeu, si em provoquen, responc; com deia el Pedrolo. Serà per collons!

Seria la dotzena edició. Dotze perquè l’0nzena la vam fer “in situ” el dia del sopar veïnal. I encara les he de transcriure. Quan agafi el que anava escrivint frases al·lusives a un coi de truita de patates arreu, ja li faré una de personal..., amb ous escaldats. I mira, seran dotze com els apòstols! Podria fer algun motiu bíblic aquest cop com a pretext. Crec que la cosa religiosa l’hem tocat poc, oi? O massa?

Però no: tinc una altra idea per aquesta edició... Serà sobre la...Tot i que, ben pensat...; no.  Millor una altra cosa. Per què no em doneu la idea vosaltres, ara que ja en sou experts en això dels relats i ens coneixem les manies. Això mateix: us proposo que em proposeu el motiu d’arrencada (qui vulgui, eh?) per muntar la Dotzena Tongada de les Històries veïnals. Si veig que no hi ha quòrum o que cap és factible , o prou trempada, ja la proposaré jo, no patiu. Serà per idees..., amb pebrots o sense.

Les inscripcions les feu als comentaris d’aquests post; al correu: historiesveinals@gmail.com o al facebook.

Recordeu de deixar nom, email i nom de blog.

Les idees per la 12a tongada, feu-ho personalment (serà secret) al meu emiliu: elveidedalt@gmail.com

D’entrada, doncs, teniu fins a finals el 30 de maig (mes de Maria, per cert) per inscriure’s. I ja sabeu, amb els inscrits, farem el sorteig dels grups de quatre membres i donarem terminis per fer les històries veïnals. Si hi ha algú que es vol apuntar i encara (encara?) no sap que són això de les Històries  veïnals, les normes de participació les  trobarà aquí. Posaré numerus clausus. Fins a 69 inscrits màxim. O sigui, que no tardeu.  Com sempre, s’accepten suborns i untatges.

Mentrestant, me’n torno a corregir el coi de galerades del llibre conjunt. Això està a punt de caramel, nengs i negnes...

Aviat novetats.

Festa Inside Out

foto  treta de L'Independent de Gràcia

Estem de retallades arreu. El meu blog no és en essència reivindicatiu (el dia a dia ja m’esgota en aquest sentit i aquí cal venir a passar-s’ho bé) però em reca de tant en tant treure a colofó alguna acció que paga la pena assenyalar. Avui és el cas de l’escola infantil L’Univers, a cavall entre Gràcia i l’Eixample. Una de les molts escoles en aquesta ciutat que encara ha de donar classes en barracons. Ells fa tres anys que hi són. I és que ara, a més, ja ni hi caben (no tenen més espai per posar-ne més!)  i no els pensen construir el nou edifici llargament promès i ajornat. La solució proposada pel departament d’Ensenyament, per mesquina i inversemblant, fa plorar: compartir edifici amb una escola religiosa concertada propera. Creure en l’escola pública per acabar així...! Fa temps que els pares i mares de l’escola estan de revoltats i van fent múltiples accions reivindicatives originals. Ja ho té això de seré pare, mare i jove... I dissabte passat 5 de maig en van fer una de sonada. Van decidir fer una festa reivindicativa al mig del carrer Bailèn. Van haver-hi diables, petards i timbals, animació infantil, i batucada a càrrec de colles d’infants, amb  una cantada de la cançó “Uh, oh!: L’Univers tindrem!” a càrrec dels infants de l’escola i de la Coral Coloraines de Gràcia; i un manifest llegit per l’Àlex Brendemühl. No és el veí, però és guapot el noi.

En defensa de la construcció de l’escola l’Univers, el projecte artístic INSIDE OUT del francès JR, amb les fotos de la fotògrafa Anna Mèlich, va permetre que 56 retrats de grans dimensions dels seus infants omplissin d’art un mur del carrer.. Durant tot el matí es van anar penjant els retrats al mur que tanca el solar on s’ha de construir el nou edifici. El resultat va ser fantàstic i no deixa indiferent a ningú que passa per davant. Aneu a veure-ho i flipareu. 

De moment, ja han sortit a l’Info-k: http://www.tv3.cat/videos/4086670/Info-K---08052012 ( a partir del minut 10:30).

És molt important que el màxim número de persones s’adhereixi al manifest; per fer-ho només cal entrar a: http://afabailen.wordpress.com/adhesions-al-manifest/

aParaula'm a l'atac!

Veïnatge m. 1 Qualitat de veí, de pròxim.  2 Vincle que lliga entre ells els veïns d’un terme municipal per la comunitat d’interessos, de drets atorgats al municipi i de deures imposats per les lleis.

Collons! Com no anava a “apadrinar” aquest mot, jo!, si precisament d’això es tracta en aquest blog (i en tots els blogs de la catosfera, no?) De ser pròxim, de ser veïns (sí, ja ho sé, jo estic “a dalt”, però no en cap escalafó; si no perquè tinc una terrassa de cagate lorito). Doncs això, com diu la definició, som veïns perquè som blocaires. O som blocaires perquè som veïns? Hosti!, ara no ho sé...

Podria haver escollit i apradinat altres mots que em plauen: esguard, demiürg, cunnilingus  (ai, no! que això no toca), alatrencat, esmaperdut, melicotó, glavi, atzur, somiatruites, torracollons o guaisdelparaguàis (que no sé si surt al Diccionari de l’IEC, però es d’un in-culte del cagar) i Àpali!

En fi, que quedi clar que la segona definició del diccionari no em fa el pes; per això que diu del “deure imposat per les lleis”. Coi! Si precisament alguna cosa caracteritza als veïns de Blogville és la manca de lleis i de normes. Bé..., fins que algun dia em requi de posar-ne alguna que em plagui; com per exemple, recuperar el dret de cuixa veïnal o el de cugúcia, que vés per on, seria una bonica paraula per apadrinar. Ja sabeu què vol dir, oi?

En fi, que tingueu un bon veïnatge! I un bon aParaula'm!

Me’n vaig a veure quin diccionari haurà muntat amb tot aquest sidral el bon jan del Víctor Pàmies, instigador cuguç, vull dir, blocaire, on hi hagin.