28 de setembre de 2006

L'Església és una oenagè?


[Quina ràbia! L’altre dia, a les dues de la matinada tenia escrit més o menys això que ara llegiu i va, i el malpa…del blog (o ha de ser bloc?) va i se’m penja. Com un fuet. I jo amb cara de badoc i un mal rotllo de no dir. Per això ara ho faré en word i després, “talla i enganxa”. Ja veurem.]

Doncs volia referir-me a la decisió del govern de deixar de finançar l’Església amb el 0,7% de l’IRPF i que siguin els mateixos catòlics (i fidels a la seva butxaca) qui ho facin. Perfecte! Jo no en sóc. Tampoc donava re i ni canviaré d’actitud. Potser pensareu que no m’afecta, però sí. Entenc que la religiositat cadascú la viu com vol, com pot o com li deixen. Menys o menys com el sexe (que alguns, pobres, també paguen per tenir-ne). Hi jugues o no hi jugues. Però si et forcen, malament. L’Església, com a institució ha fet coses reprovables al llarg de la història. No cal entrar en detalls. I d’altres, però, d’admirables. Totes les religions. Els problema és que les primeres guanyen de llarg a les segones. Conec gent al món del catolicisme, més aviat del cristianisme, realment abnegada en causes solidàries i socialment compromeses que em fan treure el barret. Però quan veig, i sento, i escolto, i llegeixo tot allò que des del Vaticà, la cúria, les conferències episcopals i la sant mare que els va fer a tots, diuen i expressen (amb manifestacions al carrer incloses), és que no puc més: és com una puntada de peu a l’estómac que em fa treure la bilis. Com ells la treuen davant els homosexuals, l’avortament, les parelles de fet, la investigació genètica, l’autodeterminació, i tantes altres actituds contràries als seus (a)postulats. Però mira, per una vegada vaig sentir-me proper al Dar Vade, vull dir, al Papa Benet aquest, al Ratzinguer de marres, quan citava un passatge medieval referit a l’islam i era crucificat per l’extremisme islàmic. Òndia! És que mai podrem parlar serenament dels principis tautològics d’una altra religió sense haver de declarar-nos la guerra santa? Aquest món no m’agrada. No. Perquè la religió, les imposicions religioses més ben dit, l’han fet ingovernable. Muntar un estat sobre una teocràcia de la fe porta als extremismes del sionisme a Israel o del xiisme a l’Iran, per dir dos casos clars. I així els va. Creure’s amb la posessió de la veritat absoluta (com fan molts polítics!) és l’anticivilitat. I d’això a Europa també en sabem. Només fa dos-cents anys a Espanya, penjaven gent per dir que Déu no existia. O fa més, els cremaven per dir que el món girava sobre si mateix o que la sang circulava per les nostre venes. L’espasa sempre ha triomfat sobre la raó acompanyada de la fe. La seva fe, s’entén. I l’espasa ha imposat (i imposarà) la força allà on el poder li roti.


Escoltar les bajenades de l’A(s)nar reprovant la invasió àrab el segle VIII i l’ocupació d’Espanya (sic) durant tants de segles em fa vomitar. Serà que no som fills de la cultura àrab, també? Del seu art, de la seva llengua, de la seva enginyeria, del seus conreus? Com ho som del món dels ibers, dels grecs, dels romans, dels visigots o dels franc. Per l’amor de (el seu) Déu! Serà que amb l’espasa i la fe els espanyolets (catalans també) no hem ocupat i anorreat mig continent americà des del segle XV, esclafant cultures tan respectables com les anteriors? No puc deixar de fer-me mala sang amb aquest home i els seus (molts, massa) acòlits repartis ací i allà. Però el món avança. “I pur, si muove”, com diria aquell.

Deixem-los amb les seves doctrines. Que es paguin ells les misses. Que no ens facin escollir religió a escola, ni que sigui voluntàriament. I que procurin entendre el món on viuen per millorar-lo des de la seva fe.

Que jo ja ho faré des del meu blog (ho havíem dit bloc?). Amb permís d’Alà. De Déu. O de Buda.

1 comentari:

Antoni ha dit...

MOlt encertat el comentari. Sobre l'Aznar, crec que aquest home dóna clares mostres de trastorn de capacitats de discerniment. Cada vegada que pot atribueix a la malignitat islàmica tots els mals possibles. Per a ell la "Reconquista" no ha acabat. El pitjor és que entre la claca, i els que esbomben el que diu, la seva presència recurrent és cada vegada més espaordidora.