22 de setembre de 2006

El disseny ha mort, Visca Barcelona!

Llegeixo a la premsa d'ahir que l'anterior factòtum del FAD (Foment de les Arts i el Disseny), Ramon Bigas -germà, crec, del director de cinema Bigas Luna-, proclama als quatre vents que Barcelona ja no és la capital del disseny. Per sort! El 1992, doncs, va ser un boom o un bluf? Barcelona, la nostra estimada i vilipendiada Barcelona, ha estat capital de tantes coses que no sé si ens hi caben tantes en el magí: capital del disseny, de l'arquitectura minimalista, de la cultura mundial, del Modernisme, de la moda, de la salsa (el ball, s'entén), de Gaudí, ...i total, som una ciutat petita, modesta, encarada al Mediterrani (això sí que és tenir sort!), de gent que penca el just i que li agrada divertit-se i per on reculen milers i milers de turistes cada any, i cada cop més com més va. Aquest és el problema de la nostra ciutat: morir d'èxit. I en part, la culpa és nostra i dels que hem deixat que ens governin.

No us equivoqueu, però, amb mi. No és que pensi que "qualsevol passat fou millor". És evident que la ciutat, en general, està molt millor que abans que el 92, però també és evident que aquesta colla de sociates (i convergents) que ens han conduït de la maneta durant tots aquest anys han malversat gran pàrt del capital urbanísitc i humà de la ciutat. Us ho diu un fill de Ribera i assidu del Gòtic, que ja no se sap reconèixer en un i altre barri. Ens (i hem) canviat la fesomia de la ciutat i en molts indrets no em reconec. I em molesta que això sigui per culpa de persones o grups, siguin locals o foravilers, que es mouen a cop de talonari immobiliari. Em fot molt. Perquè els joves d'avui han de fugir de la ciutat a la recerca d'un pis digne que aquí ja és una quimera trobar. I amb els joves, els vells que foragiten impunement. És cert que tenim festivals i conceerts de música d'alt nivell, exposicions d'art d'alçada mundial, edificis sublims (?)d'arquitectes no menys sublims (!), pedres mil.lenàries que respectem cada cop menys,.... però hi ha una part de l'esperit barceloní que s'ha dissolt en aquesta mescolança que, a fe de Déu, la dictadura del disseny i de l'arquitectura ens ha anat imposant.

Per què es lamenta en Bigas, doncs? Perquè potser no reben (ell i els seus acòlits) els encàrrecs milionaris que li permetien deixar la seva pròpia petja de divos a la ciutat? El pebeter de l'estadi, la inauguració dels Jocs Olímpics, el disseny de l'AVE, diferents aplicatius de marques insitucionals,... O perquè encara vol donar un cop de volta al poc que queda de genuí de la ciuat? Siguem sincers. Aquella broma fàcil de ligue de discoteca "estudies o dissenyes?" era un eufemisme. Però era una perillosa càrrega de profunditat que ens ha esclatat davant els nostres ulls. Mireu, si no, tot el
front marítim del Poblenou.

Dona pena per no dir que fa plorar.

De ràbia.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Bona nit!

Sóc la veïna de baix. He entrat un moment a casa teva sense previ avís.
He tafanejat el teu bloc i em trec el barret. Un bloc ric en contingut i literàriament molt ben redactat.Darrera s'hi deu amagar una persona polifacètica, poliinformada, tremenda si em permets l'expressió.
He pres nota del darrer llibre que has llegit. M'encanta llegir. O sigui que podem intercanviar lectures interessants. Jo et recomano Viatge a Tombuctú d'en Pep Subirós, o La dona justa d'en Sándor Màrai, els he llegit aquest estiu.
Ens llegim!

El veí de dalt ha dit...

Vaja, algú s'ha mirat el meu blog! Prenc nota i com a primer/a comentarista, prometo una deferència especial en els meus bons designis. Amb això dels blogs encara no sé si me'n surtire gaire, però aniré provant maneres d'introduir millores. Pel que vaig veient, n'hi ha de curradíssims!
Pel que fa a les lectures que em recomanes, t'ho agraeixo, però ja les tenia al cabàs. La del Subirós em va agradar força (per ser polític, el paio, té sensibilitat i tot!). La de Marai, un clàssic. Veig que t'agraden les novel.les de caire, diguem, introspectives, de relacions i tensions humanes, de recerca i intensament travades. N'hi ha un munt. Per tornar-te la recomanació, i no em titllis de desagraït, què tal "Lena", de Jordi Coca? O "La tregua", de Benedetti? O qualsevol novel.la breu de S. Zweig ("Carta d'una desconeguda", per exemple). Ja em diràs.