De lectura (22): L’amor boig , de Pere Rovira

“Els amants no s’han de posar condicions,

perquè se’ls convertiran en obsessions”

Enamoradís.

El llibre que a mi m’hagués agradat escriure. I que ara no faré perquè si ja ho ha fet en Rovira… perquè li emmenaré la plana? Juàs!

Es nota que el noi és poeta. (Bé, això de 'noi'.. Ja ha passat llarg dels 40.) L’home té un domini precís del llenguatge. Sense estridències, sense subterfugis, ni mots sobrers. Va directe al moll de l’ós. O del cor. Excel·leix en les escenes d’erotisme carnal i en les que no ho són, també. Les escenes de llit són d’un color encès. O no és poètica aquesta manera de descriure una felació: “un crit blanc que creixia des de la gola cap al cap del plaer i m’esclatava dins”. Buf!

L’argument, dieu? En el fons, el de sempre: l’amor i les seves múltiples facetes. Una fogarada d’amor adolescent fa fugir de casa la Clara amb l’Esteve. Ella és una noia de disset anys, de casa rica, i promesa amb en Jaume, força més gran que ella; (que es suicidarà en saber-se abandonat) mentre l’Esteve, company d’institut, és de casa humil, de rectes costums, incapaços d’entendre els neguits adolescents del fill). Som, cal dir-ho, a la Barcelona de 1963. El seu és un "amor boig", que els mena a viure, fugitius, uns mesos desaforats, amagats dels pares i de tothom. Però en el relat de la història del seu amor (que descriu l’Esteve com si fos una diari) es van sobreposant d’altres en paral.lel, que també tenen un rerafons de follia, de dolor, d’angunia.

Cada capítol és explicat per un dels protagonistes, que van confegint la personalitat de la Clara. Les històries es van succeint; però totes tenen com a comú denominador: un incendi sobtat, depenent; foll. Primer és l’Esteve, noi tossut, qui ens explica la bogeria per Clara: “L’amor és una calentor malenconiosa que no tenia remei”. En la seva relació, ella posa la poesia (Manrique, Bécquer, Baudelaire,...), ell la música (Baker, Coltrane, Porter). ”Jo et dono la poesia i tu em dones el jazz”. Viuen un amor encès, de descoberta mútua, lliure, sense temors ni secrets. Com han de ser els amors de joventut. Bé, com haurien de ser tots, tanmateix.

Ella jugarà a fons. Ell sembla que també. Però, és clar, hi haurà una disjuntiva que els farà prendre una decisió. Seguir o cedir (“abans d’ahir tu m’estimaves i jo no et coneixia; avui, t’estimo i no em conec)”.

Després hi ha el relat de la mare, una antiga actriu de teatre de postguerra, voluptuosa, viperina, dona fatal, amb múltiples amants, a punt de desposar-se per diners, fins que coneix el pare. I després vindrà la filla, la Clara, no buscada. El desencís. I l’alcohol. La història del pare no és menys intensa. Ell és un selfhad man, un vividor, astut i orgullós que vol ser ric a tota costa. Que viu una història d’amor de pel·lícula, amb princesa oriental inclosa, i que acabarà, com no, fatalment (“El dia que em cregui que no m’estimis prou, m’hauràs de buscar dins l’aigua.”). Suïcidi d’amor. No el recomano a ningú.

També està la veu del germà, en Joan, (noi culte, solitari, homosexual submís) i el seu amant, en Luis, poeta decadent i cruel. I al llarg de la novel·la, apareixem altres veus que marquen el seu personal periple: el professor d’art, llop solitari, malferit, sagnant, (Toni), amb l’alumna encegada, venjativa (Raquel -totes sou igual)... I és clar, cadascú mostra el seu punt de vista personal en relació a l'amor.

En certa manera, em recorda “La dona justa” de Sándor Marai; o “El quartet d’Alexandria”, de Lawrence Durrell. “L’amor es pot tastar de moltes maneres, fins i tot des de la desesperació de no sentir-se correspost...”) Però l’originalitat de Rovira està en fer aconseguir fer "un llibre dins un llibre". La història d’amor explicada inicialment per Esteve, va passant de boca en boca. Esteve, esdevingut escriptor de renom, no sap com acabar-la i envia la història a un amic editor, Salvador, perquè hi trobi un final. Perquè contacti amb "ella" (la Clara) i li expliqui el final que ella desitjaria posar-hi.

I és clar, el posa.

No. No us l’explicaré, tranquils; però el podeu suposar. En Salvador contactarà amb una Clara ja madura –i que no es diu Clara—, ara casada, però plenament lliure i de tornada de tot; una dona glamurosa, però que té dins seu el dolor del record. I això, nois i noies, la marca. I fa mal.

Per què...recordarà ella, tres decennis després, aquell "amor boig"? (“L’amor sempre ha de sobreviure entre equivocacions que l’únic que es pot fer és triar la menys dolenta”). Tornarà aquella punxada al pit? L’amor rep la crida de la mort. El cercle no es tanca, perquè recomença sempre.

Moralitat? Sembla que l’autor defensi com a valida qualsevol actitud davant l’amor. Però no la vanitat i la mediocritat. O s’estima plenament o no s’estima. És la historia d’un amor que està per sobre el temps. Bé, diverses històries amoroses que es sobreposen. L’amor jove, l’amor homoseuxual, l’amor depenenent, l’amor intel.lectual, l’amor del desig,... (però el veïnal, aquest no l'he vist per enlloc; tampoc el "venial", tanmateix).

Tot l’amor fa patir. Em sembla que si no, no seria amor. No sé si estem d'acord...

Llegiu-lo; no us defraduarà.

Un llibre, que més enllà del tema en si, que potser us la porta fluixa, està esplèndidament escrit. Ara bé, si no us va la vena romàntica, un pèl masoquista... deixeu-lo córrer. Deixeu-me posar un paràgraf:

"Els fets, per demolidors que siguin, no poden imposar-se del tot a dos amants que es coneixen, que s’han conegut per dintre, com si s’haguessin llepat l’un a l’altre el cervell, el cor i els ossos i sabessin quin gust tenen la tendresa, les ires, el desig i la tristesa. No hi ha cap complicitat com la que s’ofereixen les mirades dels que s’han vist feliços, dels que han vist el plaer de l’altre i la lluïssor líquida de després, quan la cara enamorada és un jurament que somriu. I una complicitat així, inevitable, més forta que les ombres dels retrets, hi havia en al mirada de la Raquel que el Toni Vidal devorava amb uns ulls extasiats.”

______________________

Quan veig el meu fill adolescent, en P., penjat literalment d'una noia, em diu que serà l'amor de tota la vida, em somric a mi mateix. Suposo que el mateix encegament del meu primer amor, del vostre. Del que tots hem de passar i deixem córrer. Alguns, el retroben anys després. Alguns no l’han deixat mai de petja. D'altres, encara el busquen. I alguns no saben que és a tocar del replà. Del vostre. No del meu.

“Els llibres els tanquem quan volem, però els cors només es tanquen quan s’acaben”.

Espero que el vostre segueixi bategant.

Bojament o no.

Jo tanco el post.

I a una altra cosa, papallona.