14 de desembre de 2007

De lectura (31): La Xava, de Juli Vallmitjana


“La gent honrada no surt de nits, perquè és l’hora
que la misèria descobreix el vel de la vergonya” (p. 45)


(Ressenya que dedico a la Júlia, que segur que coneix l’obra i els escenaris li són propers).

Una baixada a l’infern. A l’infern de la Barcelona de 1905, data en què va ser escrita i l’època que retrata. Hi ha novel·les costumistes i hi ha novel·les meloses. La de Vallmitjana és crua i dura. Però no cruel. Si fos una pel·lícula, seria un documental que optaria a l’Óscar, creieu-me.

La Xava, l’alies de la Roseta, és la història d’una noia que passa de nena a adulta sense passar per l’adolescència, amb un destí marcat per l’ambient del barri, la petja familiar i les coneixences del carrer (“Era una flor que esclatava en les runes de la pobresa”; p. 142). No pot albirar res millor senzillament perquè no coneix res de diferent, ni pot sortir de l’ofec de l’entorn perquè és en el barri que es justifica. La salvació, la sortida, si n’hi ha, només pot venir de fora. L’escola és el carrer, i els seus mestres, són els espectres que pul·lulen a les tavernes i als prostíbuls. “En l’interior de l’establiment una fortor d’oli ordinari, rebullit, se posava al coll i es feia estossegar, i una atmosfera blavenca i espessa cobria tota aquella diversitat de tipus. Alcavotes, segundas amas, porteres, sodomites, que anaven a buscar plats de menjar complint els efectes d’una minyona de servei, i amb passos efeminats, portant les bruses lligades a la cintura, feien postures repugnants, les quals estimulaven els crits de la concurrència. Ganduls, mendicaires, jugadors de poc preu, lladres, descuiders, jugadors, en fi, tota l’escòria de la ciutat s’arraconava per aquells establiments.” (p.233). Una nena, doncs, que creix al carrer i del que el carrer li dóna. Abocada, amb catorze anys, directament a exercir la professió més antiga, com la de la seva mare; per molts intents que ella fa per defugir-ne. El trist fatu és inherent a la seva condició. Sembla com si Vallmitjana s’interessés només pels escenaris i els diàlegs, però és innegable que hi ha una moralitat amagada. Com a narrador omnipresent vol explicar davant el lector el comportament dels seus personatges. A ell també el repèl tanta brutícia, tanta buidor. (“Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva! Com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d’hora et farà baixar la cara avergonyida”).

És un cercle viciós del que marca el destí dels que pul·lulen pels baixos fons: Santa Madrona, la zona sota Montjuïc, el carrers del Cid, de Trencaclaus, del Migdia, l’avinguda Paral·lel, el port, les Hortes de Sant Betran, les coves del Morrot, de’n Tarrés, font del Gat, d’en Cotna, dels Tres Pins,...indrets i carrers avui malmesos o desapareguts; són els escenaris per on es mouen els personatges, on s’aferren més ben dit. D’on no poden sortir perquè no són res fora d’ells. Quan surten d’aquest ambient és per delinquir i tornar al redós. Un món de misèria, on només es pot viure el present perquè no saps on seràs demà. Si ni tan sols si hi haurà demà. “Per la vida es perd la vida, i d’escrúpols no es menja” (p.156)

És un retrat de la baixesa de la humana: la mare que roba a la pròpia filla, el marit que pega la dona fins la mort, el cornut que mata l’adúltera, el rodamon que viola la borratxa, ell lladre que enganya els companys de colla, el noi gran que s’aprofita dels petits, la veïna que ataca la veïna;... i de personatges que semblen trets de “La parada de los monstruos”: la puta cega, la bagassa mutilada, el despellador de gats, la dona grassa que no surt de casa, l’esguerrat pidolaire, el nen amb hidrocefàlia, l’advocat transvestit, ... “Tots els d’aquell poble, dalt el terrat, tenien la seva especial manera de viure, com succeeix amb les bèsties, que per dolentes que siguin, viuen” (p.105). Els sobrenoms no tenen desperdici: el Pinxa, el Marrà, la Gravada, la Pepa Pudenta, la Mossega Ventres, la Morros de Vaca, l’Espanta, la Pigada, la Mora, el Titella, el Mala Gente,... Són sobrenoms de lladregots, prostitutes, macarrons, bardaixos, alcavotes, estafadors, sodomites, assassins, ... No és una lectura amable, i deuria sacsejar els ciments de la literatura “assenyada” que s’escrivia coetàniament (Maragall, Verdaguer, Oller,...). Però força gent deuria viure així a la part baixa del Raval en aquella època (el nom de Barri Xino és molt més tardà).I Ja no són les classes populars que retraten Iglésias, Guimerà, Sagarra,...en les seves obres. Aquí no hi ha proletaris perquè ningú té feina. És l’inframon, els lumpen dels lumpens, les capes més baixes de la societat, que la societat foragita. Sota seu no hi ha res més. I qui voldria escriure sobre ells? Ningú. Vallmitjana, pintor modernista, ho va fer i ha deixat un testimoni impagable. El retrat al carbonet que li va fer Ramon Casas i que es reprodueix al llibre mostra un home abatut, neguitós, d’ulls grossos inquisitius; amb un combat interior que traspua la mirada.

El llenguatge és cru, directe sense embuts. Insults a tort a dret. Avui dia, sense un diccionari al costat (el llibre està farcit de peu de notes), no podríem seguir molts apartats de la novel·la; especialment en els diàlegs. Digueu-me si enteneu això: “—Té: mira qui ve—va dir el Patarrufa—- Pinxera al cap del tiroi. Ha vingut per forata: deu tenir bua.” (Vigila el cap del carrer. Ha vingut per fora, deu tenir por). O “—Vaig al poleio acabo d’escarar un parluco És de là.Té, pinxera: tralla i tot” (p.95). ( —Vaig a vendre el robat: acabo de pispar un rellotge. És de plata. Té, mira: cadena i tot). Doncs tots els diàleg en van plens! Molts dels mots que aleshores empraven, derivats del caló, han arribat als nostres dies i segur que els feu servir avui dia: atxantar (fugir); barbi (bonic); bòfia (policia), borda (casa); camelar (voler); clapar (dormir); guita (diners); jalar (menjar) nanai (silenci); piltre (llit); pispa (lladre); pringar (ferir); xungo (fals);... La prosa és matussera, però àgil, creïble; a voltes d’una gran força narrativa, quasi poètica, especialment quan descriu paisatges o ambients: “El dia apuntava per la costa llevantina i descobria els noms verdosos dels camps. Les cases de can Tunis transparentaven una claror blanca-morada, destacant-se el ritme gloriós de l’aubada. (...) La remor del mar semblava una cançó transcendental quals harmonia remorejava per l’espai com si afalagués als que dormen eternament dintre els compartiments d’aquella necròpolis situada enfront del mar, arrapada a la falda de Montjuïc”. La festa dels maricons al soterrani del prostíbul de la Madrilenya o el robatori de la lleona (la caixa) d’una casa benestant són antològics. Només algú que ho hagi vist ho pot explicar així. O a mi m’ho sembla.

El final, però, que sembla fet a corre-cuita és el que m’ha decebut. Potser de tant de dolor, també acabava per fer mal al mateix autor. Sembla que en Fermí, el dibuixant maldestre que de la mà del sereno va descobrint i dibuixant els personatge del barri i troba, finalment la Xava, és el mateix Vallmitjana. Només algú amb els seus ulls inquiets podria descriure la veritat d’una Barcelona tantes vegades evocada i tan pocs cops tan magistralment descrita. Una lectura indispensable pels amants de la història de la ciutat del noucents.

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Gràcies, Veí. Sí conec l'obra i alguna altra de Vallmitjana que, per mi, excel·leix en la descripció d'aquesta ambients encara que el que és el moll de l'os de la narració sovint patini i li manqui coherència.

Vallmitjana va tenir molt d'èxit en el seu temps, també va escriure teatre o adaptar obres seves al teatre. Mostra una Catalunya i, en concret, una Barcelona, que més endavant es va voler oblidar, la dels 'xaves' miserables, que aleshores eren, encara, la majoria, catalans.

Els anys trenta es pateix una mica ja de cosmopolitisme galopant i Barcelona vol ser 'europea', a partir de l'exposició del 29. Ho va intentar ser poc temps perquè ja sabem que van anar mal dades.

Malauradament, els autors posteriors, bons, mediocres o dolents, retrataran una Catalunya burgeseta i polida, i tot aquest ambient resta en penombra.

Oblidaran també el pes de la immigració, que fornirà les masses pobres a partir d'aleshores, fins molt més endavant i mencionaran el tema de passada.

Un autor que va reflectir la misèria, però del món rural, va ser Juan Arbó, amb la seva sèrie de les terres de l'Ebre, provocant un bon sotrac en el món de la cultureta d'aleshores.

Hauran de ser els autors castellans com Marsé, González Ledesma i altres els que parlin, aleshores, d'una misèria urbana que, -suposadament-, és castellana.

El català 'xava' queda marginat i oblidat i sembla que mai no vam ser pobres ni miserables.

Per això considero Vallmitjana imprescindible, més enllà del valor literari, que, per cert, pel que fa a l'ús del caló és interessantíssim.

I ja m'he enrotllat prou, Veí, que em faràs fora.

Júlia ha dit...

Per cert -es que no puc callar- relaciono molt aquest món, també, amb la pintura de Nonell, que es va acostar a aquestes gitanes nostres i pobres i les va immortalitzar, més enllà de les ensucrades i elegants dames del Liceu.