De lectura (34): Carrer Marsala, de Miquel Bauçà

Un cop més encara, les coses es mouen
dins la improvisació i la furtivitat.” (p. 13)

Singular.

Un llibre difícil i sorprenent. Feia temps que en sentia parlar i l’altre dia el vaig veure a la biblioteca i... vinga; som-hi.

El títol és un equívoc. El carrer Marsala no apareix enlloc; però em sembla recordar que era on residia Bauçà, al barri del Besòs.. Una novel.la autobiogràfica? Segurament, en molts paisatges és el mateix escriptor qui se’ns ofereix. El protagonista va passant d’un tema a un altre en un soliloqui inesgotable. Sembla un home conformat: si no arribà allò, hi haurà allò altre. Ens parla dels seus veïns o coneguts, gent que visita o es troba en els seus passeigs habituals; alguns de ben peculiars: el que guarda llances, la portera, el marmanyer, el jardiner, la pianista falsa, el mosso que s’entén amb la mestressa, el general, l’oficinista del banc, la venedora d’alls...Alguns d’ells tenen nom propi: l’oncle Genari, l’amic Lluis;...; la majoria, són anònims. Espectres en un univers canviant.

La seva amant, l’enganya. La vida no l’ha tractat gaire bé. Els companys de feina, li fan “saltar” les noies. Però n’hi ha d’altres que el sotgen. Tot té un aire de metàfora onírica. Em recorda, a voltes, l’escriptura automàtica dels surrealistes; encara que m’oloro que tot està molt estudiat. “Les someres no s’empassen ruibarbre de prat Els gats sí s’embruten amb farina., es llepen sota l’escala. Els hisendats projecten curses de cavalls. Les cordes de els guitarres demanen tacte. Els pobres somien moviments d’aproximació al bosc de l’àvia. Les nous caben dins la mà tancada. Els difunts s’inflen massa de pressa” No és una literatura de narració, és una literatura des del sentiment.

La vida d’aquest, com la de resta de protagonistes, semblen tristes, sense cap frontera clara: “Tots volem, en fi, que les coses siguin tristes, però després ens hem de tapar la boca a corre-cuita. Tot i així, he vist que aquesta és l’única solució. Ben mirat, és lògic que no es donin permís d’arma.”

Evidentment, el protagonista, de cognom Rogério, té un sentiment de derrota. Ell i la resta de personatges estan sota els auspicis d’unes innominades unitats de xoc: “...la població ha perdut el gust de xocar-hi amb aquestes unitats”. Està casat amb la Magdalena. Llegeix Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi (potser és un alter ego de Bauçà?). Rogério És un venedor de sabons (i això costa trobar-ho) i vol dedicar-se al de la venda de palla. Està ple d’obsessions hipocondríaques i neguits que el sotgen. Paranoies diria. Sembla que es vulgui justificar a ell mateix sense assolir-ho en cap moment. Vagareja pel seu barri i per indrets coneguts de la ciutat (el Paral·lel, carrer Còrsega, vila de Gràcia,...) o fora d'ella; o paisatges viscuts (Tànger, Cnflent, Ferrarra, Montseny,...) en un passat que es confon en el present. El lector a voltes no sap on situar-se. És una novel·la curta que s’assembla més a un diari íntim escrit a raig fet; sense pauses ni diàlegs. Breu. Intimista. Amb un domini de la llengua excels i un to poètic encomiable. Quasi poesia en prosa.

Bauçà empra frases curtes. Molt concises. Hi ha accions del present lligades amb històries viscudes. Del seu passat, que és alhora un passat col·lectiu. Escenes de guerra, d’amors vençuts, de geografies viscudes intensament, d’infanteses castrades, ...). Rogério té algun mal ocult. Algun intent ocult de suïcidi: “També ara, ja no vull clavar-me les tisores a la panxa, com abans”. Potser viu en un món que no és l que vol viure. “En el fons, just depèn de mi”.

A vegades penso que les frases un cop escrites, s’han bandejat en un sac s’han deixat caure damunt la taula perquè l’autor les reculli i els vagi col·locant una mica com surtin. Però no.

L’obra és el 1974. I es nota, pel regust que deixa d'etapa final del franquisme. Es va publicar el 1985, però. Va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona. Puc dir només que és singular. I que Bauçà , que el coneixes per la seva vessant poètica, no et deixa indiferent. T’enganxa o no. I sobretot, si té els copllons d'acabr el llibre amb una frase com “Déu meu, sort que de petit vaig aprendre a pelar-me-la.” , no et deixa indiferent. Però, sincerament no m’arriba. Tot i que llegeixo que és una de les obres mestres de la literatura catalana dels segle XX.

Jo ho hauré de tornar a provar. Per què enganyar-vos?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: