De lectura (35): Tokyo blues, de Haruki Murakami

“Cuando a tu alrededor todo son oportunidades, es muy difícil pasar de largo sin aprovecharlas” (p.52).

“La muerte no se opone a la vida:
la muerte está incluida en nuestra vida” (p. 358)

Un llibre trist, com un bon blues.

El seu títol original era Norwegian wood, "Bosc norueg”, un títol manllevat d'una cançó dels Beatles; que la veritat, no li escau gens.

Töru Watanabe, un home a prop la quarentena, aterra a Hamburg i, en fer-ho, recorda, en sentir una cançó dels Beatles, la relació viscuda amb Naoko, en un flash-back de vint anys enrera. La novel·la se centra en la convulsa relació d’ambdós. Ella li havia demanat que la recordés sempre, fos on fos. Ara ho fa, i a partir d’aquí s’inicia una el·lipsi cap als seus anys de joventut en un Tokio convuls, als anys seixanta. “Es una suerte que Tokio sea una ciudad tan gande; por más que la recorras, siempre hay algún sitio adonde ir.”

Watanabe es troba a Naoko a qui feia un any que no veia. La relació d’ambdós havia començat de joves, quan ell era en una residència d’estudiants; un indret on s’apleguen el bo i millor de la societat japonesa. Ella és una noia fràgil, tímida, que no sap mai trobar la paraula adequada en la conversa amb els altres. Parla amb els seus silencis. Naoko havia estat novia de Kizuki, l’amic íntim de Watanabe. Tots tres sortien junts sovint, fins que aquell, un bon dia, amb disset anys, es suïcida sense cap raó aparent. Això marcarà per sempre la vida de tots dos. Una any després de la mort de de l'amic, Watanabe i Naoko es retroben a la Universitat. Una nova relació s’estableix entre ells. Una relació on Naoko arrossega Watanabe al fons de l’ànima d’ambdós. A un infern insostenible. Però la conseguirà? Aquesta estranya relació és l’eix de la novel.la i al seu entorn giravolten personatges peculiars; unes relacions basades en els diàlegs i en les absències. Aquí, Murakami, excel.leix.

Watanabe cerca respostes i no les troba. La seva és una singladura de joventut per l’amistat, el sexe i la mort. “La muerte había estado implícita en mi des de un principio”. Sembla que ningú dels seu voltant li pot donar solucions; senzillament, perquè tampoc ningú sap les seves. Busca un lloc al món i el món se li escapa per tot arreu. És un escenari desolador en un entorn de desarrelats.

Watanabe troba altres noies al se camí, i Midori sembla que el redimirà. És l’altra cara de la moneda: desinhibida, segura de si mateixa, xerraire i oberta. Però serà un miratge. Sembla que tot els personatges que pul·lulen per la novel·la no saben què volen, ni on van. “Lo que nos hace normales es saber que no somos normales” (p. 250). Mantenen relacions perquè el guió ho diu; però estan desproveït de sentiments i d’ànsia. Hi ha una fredor pertot. És així el caràcter japonès? Pot ser... Ja us el regalo.

Watanabe retrobarà Naoko en una residència peculiar, recuperant-se del seu estat depressiu habitual. I en ella estarà Reiko, una dona ja gran, marcada per un passat trasbalsador, esdevindrà el tercer vèrtex del triangle on Watanabe es mou. Ell és sistemàtic; metòdic “Me da la impresión de que éste no es el mundo real. La gente, las escenas que me rodean no me parecen reales.”; Midori, és intuïtiva; Naoko, dubitativa. Reiko, reflexiva. Hi ha dues parts ben diferenciades en la novel.la: l’abans i el després de l’estada al sanatori. Els personatges: entren d’una manera i en surten d’una altra. “En el mundo real, todos vivimos presionándonos los unos a los otros”. Veure-hi -hi similituds amb La muntanya màgica de Thomas Mann és inevitable.

La novel·la té un to nostàlgic, evocatiu. Ben diferent de la que vaig ressenyar fa un temps, del mateix autor.Les novetats, apareixen de cop i volta, com sotragades; cops baixos a la bilis del lector. És un llibre on tothom es busca però ningú es troba, però almenys es busquen. (“A mi, en realidad, no me habia ocurrido nunca nada”). Els personatges tots tenen un infern interior; àdhuc els secundaris (Nagasawa, el playboy univeristari; Tatsumi, la bella submisa;...). Fins i tot els sexe és poc passional; tendre, sí; però fred. Se m’acut que és una novel·la sobre la soledat; la dificultat de la comunicació i de les relacions humanes. I és que deu-n’hi do de l’”entorn” que marca els personatges: suïcidis, malalties, orfandats; aïllaments,...

El que avui veiem negre, demà potser serà gris. Serà el consell final que li dona Reiko “No te reprimas por nadie, y cuando la felicidad llame a tu puerta, aprovecha la ocasión y sé feliz”. Caram, tantes planes per acabar dient el que tots sabem? O no ho sabem, tampoc, del cert?

Una curiositat: a la novel.la apareix Barcelona, citant les inundacions dels aiguats terribles de principis dels seixanta.

Però Barcelona no és Tokyo.

Per sort.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: