De lectura (45): Elegia, de Phlip Roth

“La vejez no es una batalla. La vejez, es una masacre” (p. 129)

Tristot.

No havia llegir res d’ell, i desprès de saber que la peli Elegy, de la Coixet estava basada en un llibre seu em va agafar el cuc. Vaig trobar aquest a la biblio, que es diu igual que la peli, però no hi té res a veure. Ja ho sabia, però no tenien cap altre.

No el llegiu si esteu en estat depressiu o desanimats. I menys si sou hipocondríacs. Us posarà dels nervis. Però està molt ben escrit. Roth sap jugar amb el tempo dins el fil narratiu i ens fa anar endavant i enrere amb suma facilitat. El llibre és cutre i us el poliu en dues tardes. Com que comença igual que acaba no us descobriré cap secret. Els detalls són l’essencial

El protagonista de la novel·la —de qui no sabem el nom en cap moment— mor d’un atac de cor al quiròfan. La novel·la comença amb el seu enterrament, on ja apareixen els personatges que han configurat el seu passat “Aún era solo sexagenario cuando su salud empezó a resentirse y su cuerpo parecía constantemente amenazadao. Se había casado tres veces, había tenido amantes e hijos y un trabajo interesante ene el que habia triunfado, pero eludir a la muerte parecía haberse convertido en el asunto central de su vida y al decadencia física en toda su historia.”

L0home era un director d’art e una agència publicitària d’èxit a Nova York. Té dos fills d’un primer matrimoni, a qui va abandonar de ben petis i que per això, el menyspreuen, i amb qui no es relaciona. En canvi, amb el segon matrimoni, el vertader amor de la seva vida, té un fulla, la Nancy que l’adora i es preocupa per ell. Els seu pal de paller és el seu germà, EN Howie. Un home sis anys més gran que ell a qui sempre ha admirat i que s’ha fet ric gràcies al seu talent i esforç, a més de tenir una salut de ferro “Todos sus matrimonios habían sido un desastre, pero a lo largo de sus vidas adultas él y su hermano se habían mantenido verdaderamente fieles”; fet que li desperta una sana enveja . Tot i haver estat casat tres cops i tenir força amics, sembla un home solitari, aïllat. Sembla que busqui i no trobi allò que vol, i quan ho té, la Phoebe, una dona encantadora; una llença tot a rodar per una infidelitat continuada als cinquanta anys. “Ojala ella no le hubiera dicho: “Nunca he dudado de ti, pocas veces se me ha ocurrido cuestionar lo que me decías, y ahora no puedo crer una sola de tus palabras. Jamas podré confiar en que vuelvas a serme fiel!”. Osti, quan un dona us diu això, ja heu begut oli, creieu-me. És clar que la xicota (que serà la seva tercera dona), és una model per sucar-hi pa, que li deixa fer-li tot el que vulgui “Si te gusta tanto jugar con este agujerito —el del cul— por qué no lo tomas?” Diga-li beneit! Doncs sí, és un beneit del cagar. Acaba més sol que la una en una residència de ricatxos amb més operacions al damunt que liftitigs s’ha fet la Marujita Diaz.

El llibre és una evocació tothora de la mort; present en tot moment i que sempre es vol defugir. Potser la moralitat està en saber afrontar-la quan et ve i no pensar-hi obsessivament. Un home que volia ser estable, però mai estava quiet. I que visita quiròfans a cor què vols: l’intervenen d’urgència d’una apendicitis de petit; d’una peritonitis aguda als quaranta que quasi s’hi queda, d’una obstrucció coronària als seixanta amb cinc bypass. . I els seus millors amics cauen en depressions agudes, es suïciden o es moren de càncer. Colons, quin quadre!

La seva màxima que recorda sovint a la seva filla i de la qual, sembla no recordar-se ell mateix; “Pero es imposible cambiar a realidad –(...) Tómala tal como viene. Mantente firme y tómala tal como viene. No hay otra manera.” Una filosofia de la vida...

Doncs, ben ferm, us dic que encareu amb tranquil.litat la vellesa. Ja sé que tots i totes sou gent amb salut de ferro i una joventut insultant (com jo mateix; que, a sobre, sóc guapo del cagar). Per tant, fora teranyines i mal rotllos que la vida ja és prou complicada com per menjar-se més el tarro del que és just i indispensable.

Sí, Sóc optimista de mena. Com el paio d’Elegia. I mira com acaba...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: