2 d’octubre de 2009

De lectura (72): El silencio de los claustros, de Alícia Giménez Barlett

“El delito suele tener una apariencia más o menos lógica

cuando te enfrentas a él” (p. 23)



Intrigant.


Petra Delicado és l’antiheroïna per excel·lència. Una dona amb dues realitats: el de la seva feina, una inspectora de policia dura i severa; i a voltes, un pèl borde; enfront una dona que busca l’equilibri emocional en la seva vida privada (ha estat casada dos cops) amb una tercera parella. “Siempre he detestado que me señalen el camino, mucho más si es un oponente declarado quien lo hace” (p. 320)


Petra Delicado (vaja nom per a una policia!) s’enfronta a un cas estrany. Un monjo benedictí, del monestir de Poblet, un erudit de la hagiografia i l’art medieval, és trobat mort en un convent de clausura de monges del Sagrat Cor, a la ciutat de Barcelona. El cos incorrupte d’un sant que estava estudiant i reparant per encàrrec d’aquesta comunitat també ha desaparegut la mateixa nit que l’han assassinat. El cas té tots els condicionants per ser un d’aquells afers enverinats en què s’ajunta l’església, els avatars de la història anticlerical, el nom de les bones famílies burgeses de la ciutat i un assassí que deixa pistes macabres per la ciutat.


No havia llegit res d’aquesta sèrie (n’hi ha set títols més) i no m’ha desagradat del tot. Segurament l’èxit de la trama rau en què l’autora (que escriu en primera persona, posant-se a la pell de la protagonista; fins i tot diria que parla per boca d’ella) intenta transmetre els dubtes i neguits que una inspectora de policia ha de plantejar-se davant d’un cas complicat. El vuitanta per cent del llibre és això: una anar i venir sobre el modus operandi de la policia espanyola (es nota que l’autora està ben documentada) i el modus vivendi de la protagonista, que lluita per no desvincular-se d’una relació familiar que ha de sotmetre’s, per força, a la primera.


Finalment, després d’un anar o venir per pistes erràtiques que giren entorn els incendis d’esglésies durant la Setmana Tràgica i per possibles revenges familiars, el cas es resol d’una manera ràpida per un fet casual, que permet enllaçar totes els fils que havien estat solts. Potser és una resolució un pèl forçada; però versemblant. En el fons, podríem dir, tots vivim sense saber realment qui tenim a l’entorn.


Com a tota bona novel·la policíaca hi ha dues trames paral·leles: la resolució del cas i la de la vida privada de la inspectora, que —divorciada dos cops i casada de nou amb un arquitecte que té quatre fills de dos anteriors matrimonis—, lluita entre la seva dedicació professional i la dificultat de d’una vida mínimament estable. “Una policia vive al instante, en la incertidumbre, construye sendas como un zapador por las que debe avanzar a tientas” (p. 97). Per cert, l'Ana Belen i el Santiago Segura van fer una sèrie a televisó sobre aquesta policia.


La replica dels secundaris, el comissari Garzón (el company de feina, el seu Dr. Watson particular), el seu marit (el pedestal que tota parella enamorada necessita (sic); “Además, el fracaso sentimental no existe, sólo exsten las personas, las combinaciones entre ellas y las combinaciones de sus circusntancias” (p. 120) i la mare superiora de la congregació (una addicta al tabac que viu d’esquena a la realitat), ajuden a bastir una novel·la que es deixa llegir agradablement.


Alícia Giménez Barlett té el premi Raymod Chandler pel conjunt de la seva obra. No sé si hi ha per tant.


Puntuem: un 6 / 10


PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

khalina ha dit...

per entretenir-se doncs. Però primer llegiré d'altres

mossèn ha dit...

silencio ??? ... bien, camara i acsion !!! ... salut

Botika ha dit...

Hola veí, quina casualitat que ahir precisament el vaig començar.
Ja havia llegit "Serpientes en el paraíso" i "Días de amor y engaños", la veritat és que no em van deixar empremta però els vaig llegir a gust. Jo els qualificaria com entretinguts i prou.
Salutacions!

poll ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
El veí de dalt ha dit...

Kha,
sí, millor.

Mossen,
ets la repera!

Botika,
i prou!

caterina ha dit...

En vaig llegir un de llibre d'aquesta escriptora i de Petra Delicado quan feien la sèrie a la televisió amb Santiago Segura i Ana Belén, és a dir, fa uns anys. No record el títol però no me va entusiasmar especialment, i això que jo sóc de llegir bastanta novel·la negra...