2 de novembre de 2009

De lectura (75): La dona a la finestra. El Born, 10 de setembre de 1714, de Vicenç Villatoro




«El setge d’una ciutat bella és un país desconegut
que al final és ocupada per exercits enemics i veïns« (p. 15)



El Born, 10 de setembre de 1714. És el dia previ a la desfeta. A la derrota final. Però en el llibre que us ressenyo no hi ha batalles, ni combats, ni reis ni personatges il·lustres, ni actes heroics, ni sang, ni morts. Sols personatges; actors i un sentiment continuat de desesperança i vacuïtat.



Un director de cinema nord-americà decideix filmar una pel·lícula sobre la Barcelona abans de l’Onze de setembre de 1714. Com va ser el dia abans de la batalla final. Sense que es veig cap combat. El guió és d’un historiador local, en Joaquim Miró; que ens ajuda a entendre la successió dels fets. La novel·la (la pel.lícula) explica en essència el triangle entre l’Eulàlia Sorribes, una noble vídua rica que viu en un palau del carrer Montcada (“Una dama darrera els vidres, una dama en finestra, és empre algú que espera”, p. 152), en Josep Ferrera, soldat professional, capità de regiment, que viu ocasionalment al palau i que defensa el baluard de Santa Clara; i l’Oleguer Planes, escultor artesà, tinent de la milícia urbana dels gremis, la Coronela, encarregat de la defesa del Portal Nou. A través del quefer de tots tres i de els seves interrelacions, coneixerem la situació de la ciutat en aquells dies èpics. El director (que sempre parla en primera persona, i és el narrador de la trama) vol fer una pel·lícula sobre la desesperança, no sobre l’èpica o la guerra. Cosa que si vol, és clar, el seu guionista. Un home en crisi que fa un pel·lícula d’una derrota. (“Potser sí que el món que vam somiar no era el lloc d’arribada, l’estació de destí, sino un parèntesi entre batalles, entres explosions de maldat. Sempre tornen els bàrbars.” p. 80)



Villatoro aprofita el fet de la coincidència de l’atemptat de l’11 de setembre del  2001 a Nova York per donar complexitat al personatge principal, el director de la pel·lícula (mai sabem el nom), que ha vist morir la seva companya en l’esfondrament d’una de les torres bessones. I així la novel·la es converteix en un curiós triptic: les escenes de la pel·lícula que són explicades com si de fets històrics reals es tractessin; les inquietuds i la lluita interior del director (que és negre i jueu, asobre!) en enfrontar-se al seu dolor personal, als seus personatges (veu en la Mònica, l’actriu que fa d’Eulàlia Sorribes; una altra Raquel, la seva dona) i a intentar entendre la ciutat que l’acull; i finalment els mateixos actors de la pel·lícula (la Mònica, el Marco i el Lluís) que estableixen vincles com a persones (es lien entre ells) i com a personatges de la novel·la (que també ho fan). A sobre, Villatoro s’ha documentat bé i es basa en personatges que van existir realment en aquells dies. Un llibre original, doncs, en el seu plantejament. No és brillant. Però és força recomanable, per atrevit i ben fet. Hi ha una certa mirada nostàlgica en l’autor sobre la fi d’un món.




I és que si feu un exercici de memòria –i ara em permeteu un pèl d’erudició- i us poseu en la pell dels barcelonins d’aleshores, ho heu d’entendre. Des del juliol de 1713 la ciutat de Barcelona està assetjada per un exèrcit borbònic de Felip V de 40.000 homes. És el cinquè setge en un quart de segle. Rera muralles, només 5.500 defensors, fonamentalment integrats en la Coronela, la milícia urbana dels gremis. A la ciutat hi ha fam acumulada, malalties, esgotament, una fe vàcua en la intervenció aliada (els anglesos van incomplir la seva paraula d’ajudar la causa dels catalans), un fervor religiós exacerbat i animat per frares i capellans que prometen un miracle. Tot amb la certesa que l’enemic no negocia i que ha arrasat amb totes els ciutats que se li han oposat. Per això van resistir fins al final: sabien que no podien guanyar, però si ho perdien, ho perdien tot. Trenta mil bombes van caure en aquells mesos sobre la ciutat. 7.000 ciutadans van morir. Quan Villarroel va capitular, la tarda de l’Onze de setembre, després de dotze hores de lluita, les tropes borbòniques només havien guanyat un deu per cent de la ciutat. Després vindria la repressió, l’exili, l’empresonament de dirigents, l’embargament d’armes, béns i títols, el nou cadastre i el decret de Nova Planta (1716). La fi de les institucions de govern (Consell de Cent, Generalitat) i les Constitucions de Catalunya que regien el país des de feia quatre segles. I com a símbol de submissió militar, l’aixecament de la Ciutadella. Per fer-la, els mateixos resident van haver d’enderrocar les seves llars: un miler de cases (que es diu aviat) del barri de Ribera. En el futur jaciment del Born podem veure un 5% tan sols del que es va fer enderrocar!



Però si voleu saber com va anar tot això de la Guerra de Successió i dels setge de Barcelona, d’una forma novel·lada, haureu de llegir la trilogia 1714 de l’Alfred Bosch. Que jo me’n vaig per les branques...



Visca la terra! I la bona literatura!


PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí



Puntuació: 7/10


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

5 comentaris:

Striper ha dit...

Prenc nota d'aquesta obra.

kweilan ha dit...

Sembla una excel.lent recomanació. Me l'apunto també. I bona ressenya!

Carme ha dit...

Villatoro sempre m'agrada, em llegiré aquest també!

El veí de dalt ha dit...

Striper,
ok!

keilna,
apunta't!

Carme,
ja diràs.

el paseante ha dit...

Nano, et veig ben posat en història de Catalunya. Els fets del 1714 els vaig escoltar a CatRàdio fa pocs anys (crec que amb guió del mateix Bosch). Estava bé. Però, fes-me el favor de mirar la data correcta de l'enfonsament de les torres bessones.