Algunes reflexions sobre la inclusió educativa arran una conferència de Sebastià Serrano.

Post dedicat a tots/es els veïns/ïnes del replà que sigueu mestres 

(que em sembla sou uns quants/es...)

Vaig tenir la sort de ser a la Jornada pedagògica que el Centre de Recursos Educatius (CRE) de l’ONCE va organitzar el proppassat divendres en ocasió dels 25 anys d’aquesta entitat.  Dic sort, perquè vaig sentir diferents intervencions i entre elles, les d’en Sebastià Serrano, que va fer una interessant i emotiva dissertació sobre “L’educació al tercer mil·lenni”. Val a dir que les prop de 500 persones ja estaven retudes a l’avançada a l’orador i que aquest –un mestre de la comunicació oral i el gest–  sabia què havia de dir per complaure el públic assistent, bàsicament mestres i professors, però també gestors i tècnics relacionats amb el món educatiu. Però això no treu que el que va dir, i com ho va dir, fos plenament compartit per qui escriu aquestes ratlles. I per vosaltres que els llegireu, suposo que també. Si us interessa el tema, deixeu que en us faci un abstract comentat del que allí es va comentar. [En blau i cursiva, les frases literals d’en Serrano.]

Vivim en la societat de la incertesa. Tot i els grans coneixements adquirits en l’actualitat i els avanços tecnològics obtinguts, tenim dubtes constants. Ben cert. Precisament, Serrano, que és  un expert la teoria de la comunicació i en la lingüística matemàtica, assegura que el que l’apassiona és la matemàtica de l’imprecís (sabíeu que ara ja no es diu “ciències exactes?”  a les Matemàtiques?). Estem en un escenari de realitat incerta; doncs, on cal, a més, saber educar als nostres nens i nenes. Abans, tradicionalment, tot se  sabia immutable, perenne: la família, la religió, el coneixement, l’educació,... Els mètodes emprats en educació eren poc alterats; només per corrents de renovació pedagògica com el mètode Montessori,  l’Escola Nova de principis del segle XX, o les propostes de Rosa Sensat. Però en els darrers 50 anys s’ha vist un canvi de paradigma, de civilització. Fins fa res, encara vivíem com els romans. Érem fills d’una cultura hereva directa de la llatinització. Però ara, som esclaus de la informació. Si la cultura és la informació emmagatzemada; cada any, aquest informació es duplicada. El creixement informatiu ja no és aritmètic; és geomètric; estem immersos en una evolució no lineal, si no exponencial. Impossible d’abastar.

Sabem, que la primera norma de la termodinàmica diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, tan  sols es transforma. Ara bé, a la Terra,  hi ha mateixa  matèria que fa quinze mil milions d’anys. Però la informació, no és la mateixa. I aquesta sí que tendeix a desaparèixer. Gran paradoxa: quan és més elevat el nombre d’informació real de què disposem, creix també el grau d’incertesa que ens envolta: sabem més però sabem poc. I tot això com afecta el món de l’educació?

Per afrontar el nou món, els nostres alumnes han de  dominar el fet comunicatiu. Només així podran excel·lir en el futur. Tant  en la comunicació verbal, com a la no verbal. Els dos pols són essencials. I també les llengües. Quantes més, millor. Cal ensenyar els nenes i nens a parlar en públic, a debatre, a saber conversar,... La veu és màgia, diu  Serrano. El llenguatge és la veu posada en ordre. Construïda. Si la gent el agrada una cara amable, amb una veu amable; treballem-les. Dulcifiquem els rostres i les paraules.

Un segon element clau en l’educació dels segle XXI serà la integració, la inclusió, la interdisciplinarietat.  No serveixen els mòduls estancs: ara matemàtiques, ara llengua, ara gimnàstica,.. Precisament, el conreu del cos i la veu (els mestres de gimnàstica i música haurien de ser re considerats en l’escalafó docent) ha de ser prioritari  en l’infant. Jo em pregunto: no pot haver-hi una manera d’integrar les matèries? Que els professor d’una i altres matèries programin junts els temaris? Un somni? Una utopia? Potser sí.

El que cal és desenvolupar el “talent” dels alumnes. Ser talentós no vol dir ser un superdotat. Vol dir tenir sentit comú. Saber comparar, fer metàfores, relacionar, concloure, escollir conscientment... Perquè tot el fet lingüístic és una forma de desenvolupar el cervell. És una festa dels sentits, per Serrano; títol d’un llibre que us recomano. Dins el nostre cervell tot està relacionat; i en sabem tan poc encara  d’aquesta gran màquina humana!

Bé. Es va dir això i molt més encara. Jo anava a escoltar experiències sobre la inclusió d’alumnes amb discapacitats visuals en l’ensenyament i em vaig endur una agradable sensació que hi ha molta gent en aquesta línia i que queda molt per fer encara. I les paraules de l'orador eren fetes sense papers, ni apunts previs. A raig fet. En una dicció i tonalitat amables i embolcallant. Jo, quan sigui gran, vull parlar com aquest home!

I ja vaig flipar quan Serrano va dir —exagerant, és clar— que dins una bona obra literària, una bona novel·la, hi ha més a descobrir pels infants que en la comprensió dels mecanismes del sistema solar.  Saber com es construeixen la trama principal i els paral·leles, els personatges, els ambients, els diàlegs, enriqueix més que memoritzar planetes  o moviments gravitatoris. Perquè els nens que s’acostumen a treballar en grups seran  més talentosos i eficients en el futur. Per això creu que for bo tenir corals i grups de teatre en les escoles. El teatre desinhibeix i fa madurar. Una coral permet modular una veu. I una ve modul.lada és un gran regal. (És clar, que a mi no m’he sentit cantar al bany!). En els currículums hauria de comptar: “canta en una coral”, “ha fet teatre”,.. Algú del públic va afegir, en el debat, que a més a més, això s’ha de fer sempre amb una gran dosi de sentit de l’humor. Ben cert. És això el que ens agrada a tots tenir en el replà, oi?

I ja quan l’auditori es posava dempeus és quan va dir que “cal apostar per la salut emocional dels nostres mestres”. Tret directe a la línia de flotació del Departament d’Educació. El conseller ja era fora, per cert. Perquè un  mestres contents, satisfets, segurs d’un suport extern i col·lectiu, segurs d’un equilibri emocional personal, sabran transmetre un bon estat emocional als seus alumnes. Cal mimar els mestres. Ovació tancada! Hi estic plenament d’acord; perquè hi ha mestres que , de tan desequilibrats que estan, són un perill públic per a la nostra infantesa i joventut; això també us ho asseguro! Pocs, però es fan notar. I és que no tothom serveix per ensenyar.

L’emoció fixa coneixements i fixa la memòria. Recordem molt  millor  allà que ens va emocionar en un moment donat que el que ens és anodí. Per això és important seguir el model anglosaxó on el fet de saber parlar  té més importància que el fet de saber llegir. Aquí potser discreparíem (però qui li discrepa al Serrano en públic?). Cal educar al parlar, és cert, perquè obliga a ordenar pensaments i expressar-los emocionalment. L’escriptura també. Oi? Però no ho passes tant de neguit com fent una exposició oral. Vaja, a mi em foten davant aquell auditori i em pixo a sobre dels nervis! Se n’ha de saber de xerrar.

Abans , en Maragall, en un dels seus darrers actes com a conseller (collons d’inútil!), havia defensat una de els poques idees sensates que li he sentit en aquest darrers mesos: que la innovació és inclusiva o no é innovació. Havia canviat  de la R+I (Recerca i Innovació ) per I+I (Innovació + Inclusió). Un dels contertul.lians de després, crec que va ser Enric Bolea, del Servei Educatiu Especific  de la Institució Balmes, va agafar el guant afegint que calia parlar de la I +I + I: Innovació + Inclusió + Il·lusió.

Això sí: que la il·lusió no decaigui mai!