De la carpeta del veí (21): Els estius...

Per la Montse, en el dia del seu sant.

Sempre tornaven, inexorablement, els estius.

Acabava l’escola i just enfilàvem la nacional, corrua inacabable de divendres el tard, cap a la casa d’estiueig. De nou, un cotxe carregat de roba, estris de platja i il·lusions renovades. Olor d’humitat a les parets que la nova llum trauria. Pel davant, s’albiraven dos mesos llargs sense rellotges. El temps era un aliat aleshores. Era el retrobament amb els altres estiuejants i els nois del poble. L’equip de futbol local operava miracles. Campions juvenils de comarca. Després del partit, cadascú amb la seva colla perquè era impossible fer-ne una de sola. Les noies eren sempre el tema de conxorxa o disputa. Tardes de cinema de sessió doble. Cabanes enmig del bosc. Les primeres Cota74, on ens encabíem tres i sense casc. Capbussaments a la platja de dia o a la piscina, de nit. Embaladits amb el tou de carn de les cuixes i els mugrons  de les més atrevides o incautes. Matins d’orxata i granissats. Revetlles amb combinats amargs que bevíem d’amagatotis. Moments pels primers besos robats al vol. Les primeres rebregades per damunt una roba amarada de suor. El ball a l’envelat, a la casa gran o al poble veí. Autoxoques, muntanyes russes i balins. De cop, la mort sobtada, inexplicable, d’algun amic que ens trasbalsava tots. Algun diner extra fent cangurs, pintant parets o rentant cotxes en pàrquings de dimensions insultants.  Classes particulars pels repetidors. Els primers balls lents, agafats; amb cantautors italians empallegosos o joves rockers acaronant un impuls encara impossible  d’acomplir.  Papallones a l’estómac i una cremor a l’engonal, que ni les revistes de dones nues apaivagaven. Fum de cigarrets robats de casa. Versos esparsos, mal rimats, extrets de plomes foranies. Sempre la batalla amb colles rivals, a cops de roc,  pel domini del tros. Coca de vidre i pastís de gerds a la vesprada. Escapades de nit, d’amagat dels pares, en trobades màgiques, al cementiri o les runes del castell, on s’operaven estranys sortilegis. Corredisses de típiques malifetes en botigues de souvenirs o restaurants de menjar infecte. Tardes de minigolf i futbolins. Campionats de ping-pong.  Estels fugaços dalt de turons boscosos, fent bivac, embolcallant la nit de contes i rondalles, planys de guitarra, sessions d’espiritisme  o d’acudits verds. Enceníem la boira dels matins ran de mar, en combats imaginaris de pirates i corsaris; fumejant fogueres. Banyadors estrets, aguantant la respiració, bussejant a la recerca de tresors de dia i crancs de nit; salpant en barques que voldríem enfonsar per renéixer amb les sirenes dels argonautes. Salts al buit des de penya-segats altíssims, impertorbables al vertigen i a la por. Aplecs de festa major; revetlles caloroses i acolorides amb música en viu i moviments de ball ridículs. Els primers intents de besar en llengua estranya: “Kiss me”, “Je t’aime”. Promeses d’amor etern que es trencaven  sense rancúnies ni gelosies; com es trencaven els cors per una mirada extasiada; el frec d’un llavis damunt la galta; la cremor d’un braç damunt el pit. Focs d’artifici per cloenda.

Érem joves. Érem cadells. Érem innocents i vacus, potser. Immunes a la derrota. Tastaven cada matí la  felicitat del retrobament;  la riallada còmplice; l’abraçada fidel. Era l’època abans del combat; escuders sense armes. Morírem abans de saber que érem vius.

Eren els estius. Els nostres. Els que ja no tornaran ni ens duran enlloc. Són allí per sempre, per obrir-los i acaronar-los  quan la nostàlgia estreny. Sense cap més motiu ni pretensió baldera. És la finestra que vaig obrir ahir veient aquesta pel·lícula. Herois.

Jo també vaig tenir una colla. I en ella, hi havia un noi com  en Rotis, diferent. Únic. Sense complexos. Sincer i natural. Com són tots ells. Per això em va agradar. la pel.lícula Per això i perquè sempre hi haurà, dins l’estoig, en un racó de l’armari, els amics dels estius. No saps què se n’ha fet d’ells ni importa gaire. El que importa és que hi eren aleshores.

I tu, entre ells.