27 d’abril del 2011

De la carpeta del veí (21): Els estius...

Per la Montse, en el dia del seu sant.



Sempre tornaven, inexorablement, els estius.

Acabava l’escola i just enfilàvem la nacional, corrua inacabable de divendres el tard, cap a la casa d’estiueig. De nou, un cotxe carregat de roba, estris de platja i il·lusions renovades. Olor d’humitat a les parets que la nova llum trauria. Pel davant, s’albiraven dos mesos llargs sense rellotges. El temps era un aliat aleshores. Era el retrobament amb els altres estiuejants i els nois del poble. L’equip de futbol local operava miracles. Campions juvenils de comarca. Després del partit, cadascú amb la seva colla perquè era impossible fer-ne una de sola. Les noies eren sempre el tema de conxorxa o disputa. Tardes de cinema de sessió doble. Cabanes enmig del bosc. Les primeres Cota74, on ens encabíem tres i sense casc. Capbussaments a la platja de dia o a la piscina, de nit. Embaladits amb el tou de carn de les cuixes i els mugrons  de les més atrevides o incautes. Matins d’orxata i granissats. Revetlles amb combinats amargs que bevíem d’amagatotis. Moments pels primers besos robats al vol. Les primeres rebregades per damunt una roba amarada de suor. El ball a l’envelat, a la casa gran o al poble veí. Autoxoques, muntanyes russes i balins. De cop, la mort sobtada, inexplicable, d’algun amic que ens trasbalsava tots. Algun diner extra fent cangurs, pintant parets o rentant cotxes en pàrquings de dimensions insultants.  Classes particulars pels repetidors. Els primers balls lents, agafats; amb cantautors italians empallegosos o joves rockers acaronant un impuls encara impossible  d’acomplir.  Papallones a l’estómac i una cremor a l’engonal, que ni les revistes de dones nues apaivagaven. Fum de cigarrets robats de casa. Versos esparsos, mal rimats, extrets de plomes foranies. Sempre la batalla amb colles rivals, a cops de roc,  pel domini del tros. Coca de vidre i pastís de gerds a la vesprada. Escapades de nit, d’amagat dels pares, en trobades màgiques, al cementiri o les runes del castell, on s’operaven estranys sortilegis. Corredisses de típiques malifetes en botigues de souvenirs o restaurants de menjar infecte. Tardes de minigolf i futbolins. Campionats de ping-pong.  Estels fugaços dalt de turons boscosos, fent bivac, embolcallant la nit de contes i rondalles, planys de guitarra, sessions d’espiritisme  o d’acudits verds. Enceníem la boira dels matins ran de mar, en combats imaginaris de pirates i corsaris; fumejant fogueres. Banyadors estrets, aguantant la respiració, bussejant a la recerca de tresors de dia i crancs de nit; salpant en barques que voldríem enfonsar per renéixer amb les sirenes dels argonautes. Salts al buit des de penya-segats altíssims, impertorbables al vertigen i a la por. Aplecs de festa major; revetlles caloroses i acolorides amb música en viu i moviments de ball ridículs. Els primers intents de besar en llengua estranya: “Kiss me”, “Je t’aime”. Promeses d’amor etern que es trencaven  sense rancúnies ni gelosies; com es trencaven els cors per una mirada extasiada; el frec d’un llavis damunt la galta; la cremor d’un braç damunt el pit. Focs d’artifici per cloenda.

Érem joves. Érem cadells. Érem innocents i vacus, potser. Immunes a la derrota. Tastaven cada matí la  felicitat del retrobament;  la riallada còmplice; l’abraçada fidel. Era l’època abans del combat; escuders sense armes. Morírem abans de saber que érem vius.

Eren els estius. Els nostres. Els que ja no tornaran ni ens duran enlloc. Són allí per sempre, per obrir-los i acaronar-los  quan la nostàlgia estreny. Sense cap més motiu ni pretensió baldera. És la finestra que vaig obrir ahir veient aquesta pel·lícula. Herois.

Jo també vaig tenir una colla. I en ella, hi havia un noi com  en Rotis, diferent. Únic. Sense complexos. Sincer i natural. Com són tots ells. Per això em va agradar. la pel.lícula Per això i perquè sempre hi haurà, dins l’estoig, en un racó de l’armari, els amics dels estius. No saps què se n’ha fet d’ells ni importa gaire. El que importa és que hi eren aleshores.

I tu, entre ells.

15 comentaris:

Albanta ha dit...

Ostres... em va passar el mateix... tants records!! Tants "la primera vegada"...
Jo crec que anit tots recordavem els nostres estius, els nostres herois.
Un beset bonico!!

rhanya2 ha dit...

Ostres! I jo que em pensava que els meus estius havien estat tan diferents dels estius dels altres....
Aquesta no me la perdo, que parla dels meus estius!

PS ha dit...

Em va enganxar de plè la pel·lícula el dilluns , estava tan plena de records i de dejà vus!
El teu relat també, és fantàstic.

L'hora del tàper ha dit...

Bona peli, bon post, bons estius, bons records.....

Garbí24 ha dit...

vaig veure la peli l'altre dia.....també em va portar molts de records de juventud....bon cinema

rhanya2 ha dit...

I ara veig que el nen prota, en Ferran Rull, va ser alumne meu l'any passat!!! :))

Anònim ha dit...

COLLA D'ESTIU?...QUE ES AIXÒ?....ELS MEUS ESTIUS TAMBE ERAN MAGICS,PODIA CONVIURE AMB ELS PARES..60 DIES VIVINT COM UNA NENA NORMAL¡¡¡¡¡
JUGANT AMB BCN.

rits ha dit...

és una gran pel·lícula que posa la gallina de piel!!

zel ha dit...

Quin detallàs, veí, apa que no estarà contenta la Montse! Un petó, maco!

el paseante ha dit...

No entendré mai perquè no et poses sempre a escriure així, quan ens desarmes amb els teus textos. I aquells estius dels anys quaranta devien ser magnífics.

Thera ha dit...

M'hagués agradat veure la pel·lícula, però té nassos la cosa, la van passar per la nit i m'havia de llevar massa d'hora. La tinc pendent!
Uff!! Què tenen els estius passats que ens omplen de records i sempre amb regust de trist... Els passarà això també a les generacions de cap aquí?

Francesc Cornadó ha dit...

Un relat magnífic. Només enfocant la càmera cap el passat, ha sortit rodó.
Salut
Francesc Cornadó

Macondo ha dit...

Ostres, veí aquest matí ho he entèés tot, llegint s'ha fet el llum!

fra miquel ha dit...

Ai!
tempus fugit!

tampoc vaig veure la pel·lícula :o(
Però el teu escrit m'ha fet tornar a "aquells" estius...
Una abraçada

El veí de dalt ha dit...

Albanta,
mentre els recordem, és bonic.

Violette,
tots vam tenir estius semblants, no?

País,
celebro que t'agradi.

MPG,
bons, bons.

Garbi,
directe a la fibra, oi?

Jugant,
nosaltres també érem normals, eh?

Rits,
sí, en certs moments.

Zel,
suposo que li ha agradat,. No m'ho ha dit.

Paseante,
va ser el verano del 36, recorda... Tu anaves vestit de capellà i jo era de la FAI.

Thera,
iguals, segur qeu no!

Francec,
salut, company

Macondo,
sempre hi ha llum al final del camí!

Fra,
els nostres estius...snif!