8 d’agost de 2012

De lectura (117): El viatge de l’elefant , de J. Saramago



“El que és mentida, són les exageracions” (p. 95)

“El que és òptim és enemic del bo” (P. 1º36)

“LA historia de la humanitat és una interminable successió
 d’ocasions perdudes” (p. 175)


Viatge coral.

Tot llibre parteix d’un pretext o un anècdota. La d’aquest llibre, és un sopar que Saramago va fer a Viena en un restaurant anomenat “L’Elefant”. Allí hi havia exposades unes figuretes que representaven ciutats europees (la primera, la Torre de Belem lisboeta) que marcaven l’itinerari que un elefant, el 1551, havia fet des de la capital de Portugal a la d’Àustria, Viena. L’animal era el present de noces que el rei Joan III de Portugal i la seva esposa havien fet al seu cunyat, l’arxiduc Maximilià d’Àustria que, com a regent d’Espanya, s’havia instal·lat des de feia un temps a Valladolid, abans de tornar a Viena.

I ja teniu la trama del llibre explicada: un fet real, i curiós, fet novel·la. L’elefant es deia Salomó, i havia arribat a Lisboa des de les colònies portugueses de l’Índia. La novel·la descriu la ruta i les vicissituds d’aquest viatge singular per mitja Europa. Una ruta que comença a Lisboa i segueix per Castelo Rodrigo (a la frontera portuguesa) fins Valladolid. I d’allí a Roses on l’elefant s’embarca a Gènova per seguir després a peu per Pàdua, Trento, Bolzano, els tortuosos i nevats Alps, Wasserburg, Müldhorf, Insbruck i arribar, pel Danubi, a Viena, un cinc de gener de 1552. Sis mesos de viatge! Ni amb l’interail d’ara faríem tantes voltes!

El narrador, en tercera persona, dialoga a voltes amb el lector, com si de la crònica dels fets en fes un documental que s’adreça directament a l’espectador: “el lector tindria tots els motius per sentir-se amplament recompensat i reconèixer l’enorme esforç informatiu de la nostra redacció” (p. 188). I amb aquest estil, Saramago es permet fer referències històriques cap a un futur que ja coneixem; comparacions crítiques i enginyoses, gens mancades d’una fina ironia (“...que un bon dia, a l’algarve..., tota la platja ... no serà platja, sinó beach, qualsevol pescador fishman”, p. 182). Un recurs literari que li permet esbossar un visió del món i les actituds humans. Perquè ja és prou còmica la trama: un caravana de soldats, bous, menjar i persones règies al voltant d’un elefant mansuet que tan sols menja, dorm i camina. I si de cas, decideix agenollar-se quan, i davant qui, li plau.

El llibre, la seva lectura, és lenta; com si el mateix pas de l’elefant marqués la narració. En les primeres cinquanta planes tan sols descriu dos dies de marxa. Després ja s’accelera. Potser aquestes “entrades” del narrador no justifiquen la llargària de la novel·la; que veig excessiva. L’elefant passa a un plànol secundari. El que realment vol treure a la llum Saramago és la grandesa i la misèria de les actituds humanes. L’elefant és el pretext per descriure l’orgull, l’avarícia, la submissió, l’engany, l’enveja,...; i especialment, el paper tergiversador de l’església i el joc interessat de la política. En el fons, el que importa no és on es va, sinó el viatge en si. I això ja ens ho va fer veure Homer fa molts anys. I en el viatge, la gent canvia. Com ho fa Subhro, el cornac, el cuidador i domador de l’elefant: un jove espavilat que sap adaptar-se a les voluntats dels acompanyants (“no discuteixis amb els que manen, Subhro, aprèn a viure”, p. 43).

El text és seguit, no hi ha diàlegs. Aquest s’insereixen en la mateixa narració dels fets, sense distincions ortogràfiques. Ja ho fa sovint, Saramago, això, en les seves obres, de jugar amb els recursos lingüístics: escriure sense punts o només amb comes; o sense majúscules als noms propis; o amb majúscules després de comes,.... Què no se li pot permetre a un premi Nobel, oi?

Una novel·la tendra; polièdrica, amb molt de sarcasme i humor fi; en una ruta plena d’inconvenients i descobertes que posen a la llum tristeses i alegries, conviccions i perplexitats, el bo i pitjor de la gent.


Saramago, José. El viatge de l’elefant. Ed. 62, col. El Balancí. Barcelona, 2006

Nota: 6,5 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedaltAQUÍ

3 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Deu ser l'únic llibre del Saramago que no m'he llegit....en fas una molt bona ressenya ...només un 6,5?

Glòria Bosch i Morera ha dit...

Si, això del 6,5 refreda una mica.
De tota manera me'l apunto.

fra miquel ha dit...

El vaig llegir fa temps. De fet em sembla que tan sols he llegit això, de Saramago.
Recordo que al començament em va desorientar això de tot seguit sense majúscules ni punts... Però aviat t'hi acostumes i s'entén tot perfectament. Cosa que deu voler dir que si se'n sap es pot escriure aixi... Per alguna cosa deu ser premi Nobel, No?
Estic d'acord amb el 6,5. És un llibre que entreté i recordo que en alguns passatges em feia somriure. Però no el tornaria a llegir.
Una abraçada