De cinema(dinou) : Una pistola en cada mano

"¿Una disfunción eréctil? ¿Dónde?"

Que els homes entrem en un pou de despropòsits i en una crisi de valors a partir dels quaranta és tan sabut com que «que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, ha de prendre esposa per força» que és el que escrivia Jane Austen a l’inici dels seu Orgull i prejudici. Un títol que també s’adduiria en aquesta pel·li.

Els pobres protagonistes no és que tinguin cap fortuna per dilapidar en psiquiatres, sinó més aviat un munt  de maldecaps propis del declivi hormonal masculí: quan ens adonem que ja no som el centre gravitori de l’univers ni hem acomplert cap dels somnis que ens havíem marcat d’adolescents. Bé, casar-te i tenir fills, sí. Però total perquè? Per què la parenta et foti el salt i els fills no et fotin ni cas? És quan veus que els joves que vénen darrera et fan fora de la manada i et fixes més en el culet de les de vint anys que en els de la nostra quinta. Patètic. El que passa és que a mi el declivi hormonal  ja em ve de lluny i està superat. Per això sempre estic jove i pletòric. La pel·lícula, valgui al redundància, no va per mi.

La veritat és que Cesc Gay (colló de cognom!) té el vessant femení prou desenvolupat com per dir que és un artista fi. El noi, la clava. El seu cinema o almenys el que he vist del seu cinema (el final recorda enormement “En la ciudad”)  sempre gira sobre el mateix; que és el que realment ens preocupa a les persones (homes i dones) de pro:  “Què collons estic fotent jo aquí?” Doncs això: quan ho sàpiga, us ho dic.

Si fos jo director, ja us dic que parlaria d’altres temes més prosaics. Però està bé que de tant en tant, com a element díscol, et fotin un clatelladeta pel darrera per veure com de puerils i mesquins podem arribar a ser la raça masculina. Tot culpa d’elles, les veïnes, és clar.

Que a més  això t’ho expliquin uns  actorasus de la talla de l’Eduard Fernández (quina manera de mirar que té el paio), del Darin o del Luis Tosar (el seu duel interpretatiu al parc –el Turó Park, crec—  és per mi, el millor de la peli), o el beneit del Jordi Mollà, té el seu inri. I el més hilarant, quan  Javier Cámara  declara el seu amor a una ex, embarassada de nou –sense ell saber-ho— per la parella de torn. Pobre noi! Li hauria deixat la meva espatlla per plorar. I és que una pel·lícula que comença amb un Leonardo Sbaraglia baixant plorant d’un ascensor ja marca línia. En fi, aneu i opineu.

Certament, una peli molt recomanable. Si aneu amb un amic, celebreu després en un bar el fet de no ser els únics dropos que els  passen les coses que la peli explica (jo també em rento els genitals a la pica abans de).  Si aneu amb la parenta, negueu tot el que heu vist per falaç i exagerat. Si aneu amb l’amant, reclameu de seguida el seu incondicional altruisme al llit. Si aneu sols, deixeu escrit un epitafi. I si aneu amb la filla –com jo- digueu que no heu entès res i que era millor haver ant a veure “Lo imposible”. Que per cert, podria ser també el títol d’aquesta peli.

Jo vaig a recarregar l’arma que sempre duc sota l’infern de l’americana.

L’altra, l’amago per ocasions especials.

PS

Per cert, avís als despistat: no és un western