«Que els mots tinguin el valor relatiu que al capdavall els escau»
(Joan Triadú)
«Sóc pedagog i escriptor.» Si alguna cosa m’ha quedat clara
després de veure aquesta exposició és l’afirmació que d’ell mateix en fa Joan
Triadú (1921-2010). Mèrit doncs, dels seus comissaris. I és que l’exposició
es plena de frases que donen a pensar: “Llegir m’ha portat a escriure». A
mi, bloguejar, m’ha portat també a escriure. Tot i que la crisi també hagi arribat
al replà i cada dia ho exerceixi menys.
Vaig saber d’aquest prohom de la cultura catalana quan de
jovenet vaig topar amb la seva
Nova antologia de la poesia catalana,
que em va portar a descobrir noms de poetes que ni sabia que existissin: Bauçà,
Parcerisas, Garcés, Cots, Villangómez, ...;
i a rellegir d’altres que sí: Ferrater,
Manent, Rosselló Pòrcel, Torres, Palau,.. Triadú va ser home amb sentit de país que va promoure entre
1946 i 1951 (uns anys de dur franquisme) la revista literària clandestina
Ariel, director
general de la Institució Cultural del CIC –que va donar peu a l’Escola Thau– ,
de la Societat Catalana de Pedagogia, de la revista
Serra d’Or –on hi va escriure
des del 1959, més de 400 articles, del diari Avui, d’Òmnium Cultural,... En fi,
un paio compromès.
L’exposició és molt àgil i planera. I ho ha de ser perquè té
caràcter itinerant. Construïda a base de
mòduls de fusta clara, que es van llegint de forma seqüencial –de baix a dalt, i
de dreta a esquerra– i ressalten textos propis, fets biogràfics i contenen objectes personals de l’autor: títols
i quaderns escolars, llibres, fotografies familiars, estris de feina o estudi —com la seva màquina d’escriure o un jersei
que duia a la presó,... El textos que espigolen l’exposició provenen del seu
llibre autobiogràfic Memòries d’un segle.
Al fons de la sala, un dels encerts de la mostra. Una gran
foto de Triadú al seu despatxet casolà i, enfront, una taula amb reproduccions
d’escrits i cartes que algunes plomes rellevants de la vida cultura catalana,
li adreçaren en vida. Així podem saber
com era la cal·ligrafia de Sarsanedes, Sales, Baltasar Porcel, o Rodoreda (que
li assegura que ha trobat el “to” al la seva
La Plaça del Diamant), per
dir alguns. I te les pots endur, com he fet jo amb la de Riba, que aquí mostro,
signada el 1953.Una veu en
off va llegint-les en veu alta. Dels deu
escrits he trobat a faltar la locució d’un, la Palau i Fabre.
Al final de la mostra, un documental sobre la vida personatge
–amb la veu potent de Lluís Soler– i que inclou extractes d’una llarga entrevista
que Sílvia Coppulo li va fer per TV3 al programa
«(S)avis», ens
acaba d’ajudar a aproximar-nos a l’home i al pensador.
És una exposició que podríem definir de pulcre, austera i
metòdica. Segurament com el personatge mateix. Un home conegut per la seva
vesant pedagògica i cultural, però també un gran lector i crític literari. La
podreu visitar a la Sala Cotxeres del Palau Robert fins al 28 d’abril i després
iniciarà un itinerari per diverses localitats relacionades amb la seva vida fins
a Ribes de Freser, la vila natal de
Triadú, on l’exposició i l’audiovisual arribaran passat l’estiu de 2014 i hi
quedaran instal·lats de manera permanent.
Entrades
.JPG)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
