6 de març de 2013

D’exposició: “Llegir com viure”, una exposició sobre Joan Triadú

«Que els mots tinguin el valor relatiu que al capdavall els escau»
(Joan Triadú)


«Sóc pedagog i escriptor.» Si alguna cosa m’ha quedat clara després de veure aquesta exposició és l’afirmació que d’ell mateix en fa  Joan Triadú (1921-2010). Mèrit doncs, dels seus comissaris. I és que l’exposició es plena de frases que donen a pensar: “Llegir m’ha portat a escriure». A mi, bloguejar, m’ha portat també a escriure. Tot i que la crisi també hagi arribat al replà i cada dia ho exerceixi menys.

Vaig saber d’aquest prohom de la cultura catalana quan de jovenet vaig topar amb la seva Nova antologia de la poesia catalana, que em va portar a descobrir noms de poetes que ni sabia que existissin: Bauçà,  Parcerisas, Garcés, Cots, Villangómez, ...; i a rellegir d’altres que sí: Ferrater,  Manent, Rosselló Pòrcel, Torres, Palau,.. Triadú va ser  home amb sentit de país que va promoure entre 1946 i 1951 (uns anys de dur franquisme) la revista literària clandestina Ariel, director general de la Institució Cultural del CIC –que va donar peu a l’Escola Thau– , de la Societat Catalana de Pedagogia, de la revista Serra d’Or –on hi va  escriure des del 1959, més de 400 articles, del diari Avui, d’Òmnium Cultural,... En fi, un paio compromès.

L’exposició és molt àgil i planera. I ho ha de ser perquè té caràcter itinerant. Construïda  a base de mòduls de fusta clara, que es van llegint de forma seqüencial –de baix a dalt, i de dreta a esquerra– i ressalten textos propis, fets biogràfics i  contenen objectes personals de l’autor: títols i quaderns escolars, llibres, fotografies familiars, estris de feina o estudi  —com la seva màquina d’escriure o un jersei que duia a la presó,... El textos que espigolen l’exposició provenen del seu llibre autobiogràfic Memòries d’un segle.

Al fons de la sala, un dels encerts de la mostra. Una gran foto de Triadú al seu despatxet casolà i, enfront, una taula amb reproduccions d’escrits i cartes que algunes plomes rellevants de la vida cultura catalana, li  adreçaren en vida. Així podem saber com era la cal·ligrafia de Sarsanedes, Sales, Baltasar Porcel, o Rodoreda (que li assegura que ha trobat el “to” al la seva La Plaça del Diamant), per dir alguns. I te les pots endur, com he fet jo amb la de Riba, que aquí mostro,  signada el 1953.Una veu en off va llegint-les en veu alta. Dels deu escrits he trobat a faltar la locució d’un, la Palau i Fabre.

Al final de la mostra, un documental sobre la vida personatge –amb la veu potent de Lluís Soler– i que inclou extractes d’una llarga entrevista que Sílvia Coppulo li va fer per TV3 al programa «(S)avis», ens acaba d’ajudar a aproximar-nos a l’home i al pensador.

És una exposició que podríem definir de pulcre, austera i metòdica. Segurament com el personatge mateix. Un home conegut per la seva vesant pedagògica i cultural, però també un gran lector i crític literari. La podreu visitar a la Sala Cotxeres del Palau Robert fins al 28 d’abril i després iniciarà un itinerari per diverses localitats relacionades amb la seva vida fins a  Ribes de Freser, la vila natal de Triadú, on l’exposició i l’audiovisual arribaran passat l’estiu de 2014 i hi quedaran instal·lats de manera permanent.

Aquí, els comissaris de l’exposició –un d’elles, per cert, una blocaire de culte—, us donen més detalls.

1 comentari:

SU ha dit...

Veí, moltíssimes gràcies per aquest apunt!!!

Ja veig, però, que no ha desfermat els comentaris dins del teu veïnat. Què hi farem!

M'afalaga que hagis escrit això: "És una exposició que podríem definir de pulcre, austera i metòdica. Segurament com el personatge mateix."

Però t'he d'esmenar la plana quan em defineixes com a blocaire de CULte... Sóc més aviat de CULgros!

Un petonàs!

Gràcies, 1000 gràcies!

SU