17 de març de 2013

III Dia de la poesia catalana a internet. Reflexions del veídedalt

La poesia és una manera de veure el món. I d’enfrontar-se a la vida. Per això hi ha tantes maneres d’escriure  poesia com maneres de viure. Hi ha tantes maneres de fer poesia com poetes l’escriguin. I tantes maneres d’entendre-la i estimar-la, com lectors s’hi enfrontin.


Per això és una art inabastable. Per això deu ser que deuen haver-hi tants poetes i tanta gent que exerceix de poeta.  I tan poca la que en llegeixi. A vegades penso si en aquest país són els mateixos poetes que es llegeixen a si mateixos. I mira que n’hi ha de bons... Perquè si una cosa tenim, són obradors de les paraules. I tenim força lectors. Però són lectors de poesia?

Tot això ve a colofó perquè avui, 17 de març, toca compartir a les xarxes socials i als blogs els versos que estimem, que hem fet nostres, que ens han ajudat a créixer. Si visiteu la pàgina del III Dia de la poesia catalana a internet, hi trobareu les diferents accions que proposen LletrA, Catalunya Ràdio i el Consorci per a la Normalització Lingüística. I si voleu piular, feu-ho a #jollegeixo.

La Catosfera és pròdiga en blocaires poetes. Jo mateix m’he deixat anar algun cop aquí, al replà. I tinc enllaçat diversos veïns a qui els agrada això d’encadenar versos. Veïns que visito sovint i que, en silenci, admiro.

Ens diran, però, que avui el país no està per romanços, que és dir  que el temps no està per gaire floritures. I precisament és precisament per això que cal reivindicar la poesia. La poesia no és floritura ni melmelada. Si alguna cosa té la poesia —i en té moltes més— és la capacitat de concreció, d’empatia, de revolta. La poesia és l’únic  art que té la força de dir en pocs mots,  com  un cop de puny, el que molts articulistes necessiten dir en mitja plana, i molts escriptors en llibres sencers. A la bona poesia li cal tan sols la voluntat de ser llegida. Els bons poetes són aquells que ens remouen de la cadira, ens fan aflorar un somrís i ens fan eriçar la pell en llegir-los. Sempre he dit que Vinyoli és el meu poeta. M’eriça la pell i em remou la consciència. En tinc molts d’altres de referència, és clar. Però Vinyoli sempre serà Vinyoli. I per això avui el torno a recordar.

            ABANS QUE NEIXI L'ALBA

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
               o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
               I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
               i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

Però com que sempre m’agrada compartir, us poso un enllaç a una pàgina web que hi ha al YouTube on podreu veure i escoltar centenars de versos de poetes. La de la Poesia als parcs. Un cicle de recitals poètics als parcs naturals del país. Una pàgina que també és una mica meva en certa mesura. Una manera de conjuminar la paraula i la natura. Aneu i escolliu. Hi trobareu centenars de píndoles poètiques recitades per poetes del país en indrets, a cops, emblemàtics. Aviat, i malgrat la crisi —o precisament per això— tornarem a iniciar el cicle d’engany. I us deixo un que m’agrada de la poetessa Laia Noguera que vaig conèixer un dia en un parc francès i que ens presenta aquest  dia a Núvol.

I seguiu sent bons veïns i veïnes.

La poesia us vindrà a buscar, aleshores.

8 comentaris:

Pais secret ha dit...

Excel·lent reflexió veí, felicitats.

La poesia està en cada cosa, en cada acte de la nostra vida. I ara més que mai, quan cal afilar la imaginació i l´esperança per no decaure.
Per mi ha esdevingut un nodriment i una cura, i un camí per vehicular sentiments de tota mena.

Bona diada!

Elfreelang ha dit...

Comparteixo la teva entenimentada reflexió i t'agreixo els links .....Vinyoli! a mi també m'agrada molt! visca la poesia!

cantireta ha dit...

JO, poeta, confesso que sense la poesia ja fóra enterrada. Perquè m'ha permès entendre la malaltia de la mare, la discapacitat del fill, la natura tèrbola de la meva persona.

Gràcies, veí.

I un petó ben fort.

pons007 ha dit...

cada vegada hi ha més poesia per la catosfera, poesia i cuina, no paren de sortir blocs d'aquests dos tipus, al final només hi haurà blocs així...

El veí de dalt ha dit...

País,
ja veig que tut i poesia sou u.

Elfree,
Visca!

CAntireta,
Igualment.

Pons,
no home! I de sexe, què, eh?

Glo.Bos.blog ha dit...

M'ha encantat el teu post, Veí, com et pots imaginar, i t'agraeixo tota la informació que ens poses a l'abast.

Avui he fet un post amb un poema de Vinyoli jo també.

Laura T. Marcel ha dit...

Molt bona la teva reflexió. A mi m'agrada la poesia però també la prosa, la bona prosa és clar, que a vegades a qualsevol cosa se li diu escriure. I és com tot, hi ha nivells. La poesia té potser una sensibilitat més punyent i com molt bé dius tu té la força de dir en pocs mots moltes coses. I el conte, heu descobert la màgia dels contes? En general l'art de la paraula es mereix cada dia un homenatge.

el paseante ha dit...

No sóc massa de poesia, però envejo la gent que teniu aquesta capacitat per gaudir-ne. Em passa el mateix amb el bon menjar, el bon vi, la bona música...