Diari d’un veí exiliat (2): L'arribada

Dia 2

08.30 h 

Estació de Colmenar Viejo

—Oiga, joven…usted no se apeaba en Colmenar?

—Com…? Què…? On estic? Cuando? Com? Por qué...? Oi, tant…! Colmenar…!

—Pues es esta ¡Como no espavile, se queda dentro...!

Collons! M’havia  quedat adormit  dempeus agafat a la barra del vagó i tenia el cap recolzat damunt un home tot vestit d’oficinista que també clapava com jo —roncava més ben dit— al meu costat. Em vaig adonar que en desprendre’m li deixava de record un fil de baba sobre la camisa que li queia corbata avall.

—Gracias, buen mozo!  —vaig arribar a dir mentre, a  cop de colzes, arribava fins la sortida i queia de rodolons a l’andana en el moment just que el tren tancava els portes i arrencava.

—Quina llauna de sardines! Pitjor que el Corte Ingles el primer dia de rebaixes.

Vaig alçar-me, em vaig espolsar la roba, vaig gratar-me el clatell i vaig fregar-me els ulls. Necessitava un cafè. A l’estació n’havia un. Vaig agafar la maleta i… la maleta! Hosti, tu! Me l’havia deixat al vagó amb les preses! I ara què, veí? Per sort duia la bossa amb el quid de supervivència urbà essencial: bloc de notes, mòbil, Manual del español urgente, raspall de dents, preservatius, la foto de Blogville i l’aneguet de goma.

Vaig cap el cap d’estació que s’estava burxant el nas amb la banderola vermella de donar sortida als trens.

—Escolti bon home...

—Como ize?

—[Ui, no recordava que estava a la Meseta]. Digo que me he oblidadu la maleta en el tren que ha partido raudo y velos hacia el confin de su destino. ¿Como puedo hacer para recollirla en algun lloc?

—¿Le pasa algo en la boca?

—Com? No...nada. Buenu. Tengo un queixal picado, pero nada grave. Gracias.

—Usted es catalán, ¿no?

—¡Ostras! ¡Y usted adivino! ¿Como lo ha sabut?

—No. Nada...; nada. ¿Su maleta, dice? Pues ya puede ir  ispidiendose  de ella.  

—¿Y eso...? No puede llamar al revisor y que eche un golpe de ojo?

—Con Tam-tam le llamo?

—Joder! Con el móbil.

—¿Qué móbil? Si aquí todos estamos tiesos… Como mucho, llamo al jefe de la próxima estación para que de aviso, a ver si hay suerte…

Li vaig deixar fer.

—Josémari! Que aquí tengo un individuo que se ha olvidado la maleta en el de las 8.30. Dile a Fulgencio que mire por ahí. –i adreçant-se a mi- ¿En que vagón iba?

—Ui, no sé. Hacia el medio. Siempre estoy en medio de todo, como los dijous —vaig fer per probar de fer el simpàtic. L’home em va mirar amb posat fastiguejat.

—Dice que en el tercero… Vale… Me llamas y me dices algo –i dirigint-se cap a mi de nou —Mire, déjeme un teléfono y ya le diremos algo.

Alguna cosa em deia que mai més veuria la maleta, però tot i així li vaig deixar el número del móvil i vaig sortir de l’estació. Em va agradar el que vaig veure:

Vaig mirar el mapa i em vaig adonar  que l’adreça on anava estava a l’altra punta de la ciutat. Vaig cridar un taxi. Tan de bo tingués aquí el meu taxi preferit!

—Buenas. A la calle Mosquillona, ocho.

—Payá vamos!

—Com?

—Que queda payá!

—Oiga! Una palla, diu? Que vol que em masturbi ara?

—Como ize?

[Veí, paciencia que no has començat les classes encara…, em vaig dir a mi mateix. Cal entrar amb decòrum i delicadeza amb población indígena]

—Digu, que si hay que hacerse una palla para que esto arranque?

—Vaya…, un graciosillo de buena mañana…! Siempre me tocan los más friquis, a mi. No te digo, Mariano.

—No. Me llamu vei, veí de dalt.

—Ya…Y yo Cleto, Ana-cleto. He dicho payá; nada de payas. Ni pajas. Pa-ra-a-llá-va-mos, ¿entiende?

—Ah, collons!  Haberlo dicho claro. Es que no domino muy bien su idioma, ¿sabe?

—¿No será catalán, usted?

—Coi, ¡otro adivino!

—No, taxista. Y a mucha honra.

—Pues vengo de Blogville, un barrio…

—¿Francés?

—No. Cosmopolita, más bien. Pero da igual de donde venga, lo importante es adónde voy.

—Encima un friqui filósofo,…lo que yo te diga Mariano… Pues payà vamos!

Em va deixar davant la porta. Durant el trajecte em vaig fer una idea d’on m’havien enviat. Una autèntica ciutat mitjana, amb força immigració. Edificis alts, grans avingudes,  carrers prou nets i ordenats, i amb un entorn que semblava prou atraient. Una serra, clapejada de blanc, enceclava el que semblava una extensa vall on es trobava la ciutat.

—Y esas montañas?

—La sierra de Guadarrama. Bonita, ¿eh?

—No és los Pirineos, pero da el pego. [Ostres! Començava a fer girs de forma autodidacta]

—Pues si está aquí un tiempo, visitela.

—Estaré un par de meses

—¿A si? Pues coincidirà con la fiesta de La Vaquilla.

—¿Qué dia?

—El 2 de febrero

—Pos sí, estaré aquí –vaig dir resignat.

Després de pagar vaig trucar el 3er 3a. Una veu rogallosa quasi em trenca els timpans a l’interfon sense deixar-me badar boca. «Joder, Fermín ya te has dejado el puto bocata otra vez!»

—Això,…esto… El señor Alvarado, es aquí?

—Y tu quien coño eres?

—El vei de dalt. Vengo de parte del Sr. Paseante, el de la ciudad de la niebla…

—¿El cabronazo aquel?  ¡Joder, con el pajarraco! Sube, sube…que te daré dos guantazos para que se los dediques al soplagaitas aquél…

No sé perquè però aquella dona em va caure simpática tot d’una.

(continuarà)

Diari d'un veí exiliat (4): La detenció

Dia 3

[continuació]

En una comisaria de Colmenar Viejo, a la una de la nit.

—A ver, Bermúdez, ¿qué tenemos hoy?

­—Lo de siempre: un camello pillado in fraganti, un vagabundo durmiendo en un cajero automático, una caída por un tirón,  un positivo de alcoholemia,...y un alborotador vecinal.

—A ver, traigame al interfecto...

—Esto..., señor inspector, no sé si debería...

—¿Qué ocurre Bermúdez?

—Es que el hombre está algo ido...

—¿Y eso...?

—Bueno...farfulla un español, digamos... que exótico... No sé si está muy entero de la azotea, el pobre hombre.

—¿Emigrante?

—Estudiante, dice.

—¿Joven?

—Edad indefinible.

—¿Antecedetes?

—Un montón...

—Que pase. Ya le tomo yo la declacración.

(...)

—¡Rayos, Bermúdez! ¿A que huele el tipo?

—Creo que a chorizo encebollado..., señor inspector.

—A ver, sientese. ¿Nombre?

—Veí.

—¿És un apodo?

—Que si apollu?

—Se lo dije, señor inspector...

—Déjeme a mi Bermúdez. A ver. Empezemos de nuevo: ¿nombre?

—Veí

—¿Eso es un nombre? ¿Y su apellido?

—Còmu?

—No, ahora no se come nada. Digo: sus apellidos.

—“Apellidos” son cognoms?

—¿Però usted es de este planeta?

—Sí. claru. Sóc el veidedalt

—¿Sueco?

—Catalán.

—¿Y que hace en Colmenar? ¿Trabaja?

—Estudio.

—¿Un master?

—Castellanu.

—¿Como?

—Español.

—Sí claro, soy español. Yo soy de Palacín de Pisüerga. ¿Y usted?

—De Blogville.

—Y eso, ¿por dónde cae? ¿Es francés?

—En la catosfera.

—No caigo... En fin. Blogville, apunte Bemúdez. ¿Y que pasó?

—Me quisierun violar, señor comisariu...

—¿Como? ¿Quién?

—La iaia.

—¿Quién?

—La iaia, digu.

—Que coño és una llalla?

—Una àvia...Una güela, còmu disen vusaltres.

—¿Una ancina? ¿Violarlo? ¿A usted?

—Se lo dije señor inspector... El hombre delira...

—Cállese Bermudez...Y déjeme de llamarme "señor inspector". Cuando sea comisario, vale. A ver tu..., vei ¿Y eso dónde fué?

—En la seva casa.  En la calle de la Morcillona, ochu.

—La abuela ¿es de la família?

—Suposo que sí. Té el mateix bigoti que su  hiju.

—¡No, imbécil! ¡Digo si es familiar suyo!

—Ah! Noooooo!

—Expliqueme qué paso...

—Pues veurà, senyor comissariu....Resulta que me vaig anar a dormir y entonzes entró ella...con un camisón transparent i sense calces... Provocando, és claru.

—Entro en su habitación..

—Buenu, era la seva habitaZión.

—Entonces usted estaba en su cama... En la de la abuela, digo...

—Buenu, sí. 

—¿Y qué coño hacía usted en la habitación de una anciana?  ¿Es necrófilo?

—Si menju què cosa, disse?

—¡Que si le gustan las abuelitas!

—No! No, home, no! M'agraden jovencitas a mi.

—¿Y que hacía pues, en su cama?

—Doncs. peus,...perquè no había més llits en la casa.

—¿Que són "llits"? Una droga sintética?

—No, señor comissariu; yo no me drogu.

—A ver.. .volvamos a empezar. ¿Quién quiso violar a quién?

—La Frígida, señor.

—O sea, que ahora resulta que la violadora era frígida?

—No sé... Digo que se llama Frígida.

—¿Pero esto es un nombre? 

—Sembla que sí. 

—Y usted ¿no se le lanzó encima antes?

—¿Encima és “a sobre”?

—¿Qué sobre?

—No. No tinc cap “encima”, señor...

—¿Usted es gilipollas?

—Eso: ¡la polla! ¿Como lu sap?  ¡Se me la queria comer, la iaia! ¡Antropógafa!

—Y usted... ¿no dió su consetimento?

—¿Yoooo?¿Amb sentiment? ¡Pero si me hacía ascu! Las tetas paressian chiclets caiguts.

(...)

—Señor inspector...

—Diga Bermúdez.

—Tengo los antecendentes del veí este...

—A ver..., déjeme ver...¡Coño! ¡Pero si esto parece una enciclopedia!

—Me la han pasado los mossus d’escualida esos, de Barcelona. Se ve que el hombre es un alborotador nato. En su barrio parece que lo tienen fichado. No para de hacer juergas en la terraza.

—A ver... ¿Y éstas fotos?

—Buenu.. Són las veZïnes del replà.

—¿Y en su bloque las vecinas van en pelota picada?

—Buenuu, solament algunas noches de fiesta...Al final..., la calor, la música,...

—Vaya...Estas fotos son del 24 de junio... San Juan... Fue una verbena de altura por lo que leo en el informe...

—Sí. Els coets eren molt bufons.

—¿Bufón? ¿Me ha llamdo bufón?

—No senyor comissariu. Que los focs artificiales eren molt macus; quieru dessir.

—Y veo que ha estado en prisión..

—Buenuu...Fué un malentès. Una venganZa de un veí que no vaig convidar a la fiesta. Me tiene envexa.

—¿Quién?

—Le dicen el Paseante...

—¡Coño! ¡El soplagaitas de Colmenar!

—¿Lo coneix?

—Lo echamos de aquí hace unos años. Vendía top manta por las calles... Trapicheaba con chinas y cobre robado. Un camello de baja estofa...

—Doncs es el que me enviú aquí.

—¿A vender devedés falsos?

—No. A aprender castellanu...

—Pues a ver si se aplica...¿Cuanto tiempo lleva?

—Un día.

—¡Un día y ya está detenido...!Vamos bien, muchacho.

—Recuerde que me han intentadu violar.

—Si claro: una abuelita de 70 años. Es usted Rocco Siffredi quizás?

—Com? Rico no soy. Más bien pobre. Pero si hace mucho fredi en la casa donde estoy, sí.

­—Rico Sifredi es un actor porno...

—Pornu? Què es pornu?

 —Nada, nada, déjelo...

—¿Puedu anar-me’n ya?

—Tiene suerte que hoy estoy de buenas...

—Pues muy buena no estava la iaia, la verdad. Ara, que su neta...

—¿Qué neta?

—La nieta.., digo. Esa si que està per sucar xocolata!

—¿Venden chocolate en esa casa?

—No sé. Yo sólo he comido chorizo con gatxas.

—Bermúdez... Lléves al tipo este. Empieza a ponerme de los nervios y no respondo.

—Però yo pensaba que el que responia, era jo...

—Gilipollas de campeonato..., tenía razón Bermúdez.

—¿Lo encierro, señor inspector? ¿Me deja?

—No. Échelo a patadas a la calle.  Y si vuelves por aquí, veí, no seré tan condescendiente. Sepas que me acuerdo de tu jeta... Recuerda la mía: soy el inspector Torrente. Torrente...

[continuarà]

Si voleu saber dels capítols anteriors, cliqueu-hi:

1. La partença

2. L'arribada 

3. L'acollida 

4. La detenció

Diari d'un veí exiliat (3): L'acollida

Dia 2 

(continuació) 

Colmenar Viejo

10 h, a casa els Alvarado

La porta s’obre amb el característic brunzit. Entro al replà. Del sostre penja una bombeta que il·lumina tènuement l’estança. La majoria de les bústies semblen forçades, amb tot de propaganda comercial a terra.  A l’ascensor hi ha un rètol que posa “NO FUNSIONA”. I al marge dret del paper, escrit amb una cal·ligrafia impossible. «Me cago en tu puta madre». Tot de forats a la paret indiquen que la gent sembla buscar petroli amb la punta de les claus mentre deuen esperar-lo. I taques negres indiquen que molts hi apaguen les cigarretes. Quan no es dediquen a deixar mostres d’alta literatura popular esgrafiades arreu: "Aquí me la mamó Lucia”, “El moro del segundo es un camello”, “Viva los del Frente Atletic!”, “La Rocio  es puta y su madre un travolo”, “Aguirre, soplagaitas”,...i altres bimbirimboies per l’estil.  

Crec que començo a enyorar-me de Blogville...

Pujo a peu, agafat a la barana per por de no fotre’m de lloros ja que tot està a les fosques. Inútil. Al primer pis ensopego amb el que sembla un carro de la compra buit, lligat amb una cadena. «Casumdena!» En arribar a la tercera planta, quan vaig a trucar al timbre al bell mig de la porta, quasi fico el dit dintre l’ull de la persona que l’obre de cop.

—¡Joder! ¡Casi me dejas cegata!

Qui renega és una dona ja gran, cofada  amb una bata d’estar per casa estampada en flors, sabatilles desgastades i tot de rul·los blaus i roses agafats sota una xarxa que li cobreix un cabell blanquinós, amb monyo. La bata, mig cordada, deixa veure uns enagos beige. Crec que m’he enamorat de cop.

—Me estaba hasiendo la teticién. Perdona que salga asíns...

—Perdone usted, vuecencia. No era mi intención menoscabar su linda faz...

—¿Eres gilipollas o qué?

—No. Soy el nuevo inquilino...

—O sea que tu eres el que viene de parte El paseante?

—Si, suposo...

—I como te llamas?

—Veí, veidedalt.

—¿Eso es un nombre...?

—Sí, es claru. Creo que en su idioma seria: “veSino de arriba”

—¡Vaya tio raro estás hecho tu...! Pasa, hombre, pasa,... -i a contunuació em deixa anar, com qui no vol la cosa  —Yo soy frígida.
—...Ah! Ja. Buenu, jo..., —no sabia on mirar— ...yo a veces, bueno; no:  los fines de semana; sabado sabadete, si me dejan,...procuro..., sólo a veces...ya sabe.
—No, no sé, Digo que me llamo Frígida. 
—Ah! Buf! Creia...que...
—Qué creias?  

—No nada... —sense saber per on sortir-me— que era de la región de Frigia, turca...; que estuve allí hace unas semansa, ¿sabe?
—¡Puez no! ¡Soy de Matalascañas y a mucha honra, vezino! 

Entro a la casa. Al rebedor, sobre un moble de fòrmica hi ha una verge des sis pams embolicada amb una bufanda de l’Atlètic de Madrid i un gerro amb flors de plàstic als seus peus. Sento una forta olor a sofregit que ve de dins el pis.

—Me iba a depilar el bigote...

A fer de déu que tindrà feina, la dona.

—¿No traes maleta...?

—La perdí en el tren. Buenu, me la dejé oblidada, más bien dicho.

—Pues habrá que ir de rebajas, ¿no? ¡No te vas a pasar dos meses asins! ¿Tienes hambre? Estoy haciendo unas monxetas para desayunar.

La veritat és que li ho agreixo. Tinc una fam de llop. Em fa seure a la cuina i em posa un plat de mongetes i xoriçets fregits i un tetrabik de vi “El Colmenajero”. Pitjor eren els esmorzars a la mili!

—Come hijo, come; que te veo muy pálido...

—Deu ser el cansansiu. Me gustaria echarme un ratu.

Quan acabo, i ofegant un eructe agre, em fa aixecar i m’acompanya passadís endins. Les cambres estan a la banda dreta. Al fons, s’intueix el menjador. Esta, es la habitación dee mi hija y el garrulo de mi yerno.  

“Esta es la habitación de la niña.

 "Esta, la del nene..."

 "Aquí , el baño...” 

 
Vaig traient el cap mentre m’obre les portes. Cap llit està fet i a totes hi ha piles de roba per recollir. “Aquí, el comedor...” Un paradís del kisth, amb tot de quadres i figuretes de porcellana que omplirien les vitrines del nostre Museu blocaire.

Y esta, es la mia.”

—Molt bé...Muy bonito todo. Pero..., donde duermo?

—Pues aquí, hijo mio! Es una cama recia —fa mentre es recolza amb les dues mans sobre el matalàs—. Mi difunto marido decia que aquí se hacína los mejores revolcones ¡Si el colchón hablara!

—Vaya..., lo siento. Hace mucho que...

—No. Sólo un año. Aún lo sueño algunas noches... —i mentre ho deia, es treia un mocador de dins la pitrera.

—Ja...; es claru. La acompanyo en el sentimiento...

—No. Si ya me acompañaras también en la cama... Es que no tenemos más sitio  ¿sabes? Y no irás a domir con la niña, ¿verdad?—I sense deixar-me badar boca —Anda echate un rato y luego hablamos...

Caic retut  no sé si d'esgotament o pel pes de les mongetes que m'acabo de fotre entre pit i espatlla. Quan em llevo, amb un mal de ventre horrorós, deu ser ja de nit. Sento  veus al menjador.

—¡Buenas, dormilón! ¿Has descansado bien? —es la Frígida, que s’ha tret els rul·los i , certament,el bigoti.

—Buenas tardes...No sabia que fuera tan... tarde. Lo sientu.

—Tranqui, tronco  —em diu l’àvia. —I aixecant-se de la butaca on estava fent ganxet em va senyalant els presents amb l’agulla. —Mira esta es Mercedes, mi hija...

Una dona de bon veure,  que em repassava de dalt a baix mentre deixa  sobre la taula un entrepà que s’estava engalipant. El seus dos petons a les galtes tenen una olor ddolça a  coca-cola.

—Angel, mi yerno...

Un bordegàs de panxa immensa, vestit amb samarreta imperi i bigoti hitlerià que ni em mira a la carà quan li allargo la mà i crida embogit mentre salta sobre el sofà:

—Goooooooool!!!!

No m’havia fixat que estava mirant  a la televisió un partit de futbol. Semblava que el Barça-Atlètic.

— Y Lucia, mi nieta...

Un bombonet de vint-i-pocs anys, amb ulleres, cuetes infantils, camisa blanc i faldilla plisada de quadres escocesos. Vdeixar de mirar el manga que tenia entre mans i em llençà un somrís alhora que feia explotar un globus amb el xiclet que mastegava. "Tanto gusto" , em va dir. "El gusto es mio". 

O això esperava.

(continuarà)

Si voleu saber els capítols anteriors:

1. La partença

2. L'arribada 

3. L'acollida

La veritable història del Regàs (I)

Davant d'algunes històries apòcrifes que corren per la xarxa i que han esquitxat el meu bon nom de veí respectable, i que algun mitjà amb menys credibilitat que el diari As en manipular fotografies o el Mourinho en inventar-se conxorxes fantasmes, ha recollit; voldria, ara i aquí, explicar el vertader motiu pel qual algú va dir que em va veure sortir d'un hotelet ara fa uns dies, abans que algú altre vulgui fer-ne una pel·lícula.

_______________________________________

Aquell divendres de gener havia quedat amb una veïna en un local nou per a mi. Dir-vos l’edat fa lleig. Però sapigueu que per ella no passen els anys. Volia celebrar el seu aniversari en la intimitat, em va dir, a l'avançada. O em va semblar que així seria al principi. “Et duré a un local que t’agradarà” . Com que sap que sóc de bon beure i millor menjar, imaginava que em portaria a un restaurant exclusiu. “T’espero amb ànsia al Regàs”, em va dir per email. Com que no m’ho vaig apuntar i em vaig fiar de la meva funesta memòria, em vaig trobar, el dia d’autos, deu minuts abans de l’hora convinguda, davant del “Luz de Gas”. Quan anava a preguntar, em vaig topar amb un defensa del Barça que entrava acompanyat d’una jove morena d’àmplia melena i dents blanquíssimes. El porter em va fer adonar del meu error i em va indicar l’adreça del vertader local que buscava, tot donant-me uns copets a l’espatlla. “Espero que tinguis millor punteria que memòria, nano!” No vaig entendre el símil. Sort que vaig trobar un Bicing a prop i tot era baixada. Vaig aparcar prop la Travessera. No coneixia gaire la zona i vaig haver de demanar a alguns transeünts que em semblava eren del barri per si coneixien el local. Vaig començar per una noia subsahariana apostada en una cantonada que abans que li preguntés res em va demanar tabac alhora que em cantava una xifra: “Cinco euros”. Quan li vaig donar el cigarret i li vaig dir que no calia, que eren gratis, em va mirar de cap a peus i amb va clavar una plantofada. N’hi ha mal educades...! 
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   

Vaig donar una parell de voltes pels carrers i em vaig perdre. En vaig adreçar a una mare amb un nadó al cotxet. “L’Hotel Regàs, diu? Està de broma?”. D’altres vianants em miraven de dalt a baix abans de dibuixar un somriure fi i fer-me un gest estrany amb el cap, com donant-me per beneit. Uns paletes des d’una obra em van començar a aplaudir quan els deia el que buscava. Finalment una amable velleta octogenària em va indicar el camí.  “Ai, fillet, si jo pogués!” “Si pogués, què?” “Acompanyar-te, carinyet. Pensa que em conec tots els racons...”. No imaginava que s’hi estigués tant bé allí. Vaig entendre de seguida que aquell era un lloc popular de referència i centre de grans esdeveniments amb gustos contrastats. Segurament deuria haver sigut lloc de trobades de  grans tractats històrics o hauria sortit en alguna novel·la del Montalbán o el Hemingway. Veig que la meva veïna era una fina detallista a la recerca de restaurants amb glamour. El darrer vianant que em va indicar l’edifici em va tustar l’espatlla mentre m’assenyalava amb la barbeta l’entrada, em deia, sorneguer: “Valor i al toro!” Ho deuria dir pels preus de la carta. Però com que no pagava jo...  Quan jo entrava, sortia una noia que s’ajustava la brusa. No estava segur però juraria que em va mirar l’engonal i va exhalar un sospir fitant enlaire amb els palmells de les mans units. Ja veia que no hi era tota, la pobra.

A l’entrada, un recepcionista ampul·losament uniformat amb una jaqueta blava creuada, camisa blanca i corbata fosca se’m va adreçar amb un castellà de to gallec. Em va estranyar que el restaurant tingués una entrada separada; però no seria el primer cop. que ho veia així. Sense anar més lluny, el Citrus del Passeig de Gràcia. Sort de la meva estada a Colmenar Viejo, el vaig poder respondre acuradament: “Usted dirà señor...”.“Verá..., me he citado con una señorita, aquí...”. “Señorita, claro... Todas dicen que lo son”. I abans que pogués  rebatre la seva mala educació amb alguna injectiva em va demanar: “Nombre?” “El meu?” “No el de mi santa madre, que yace en el limbo de los cielos si le parece”. Realment aquell paio era molt mal educat... “Vei... veidedalt”. “Claro...No será vecino de la acera de enfrente..., ¡digo yo!.” Vaig mirar per la porta per si hi veia algun  edifici curiós a la vorera del davant. L’escala de veïns em va sembla ben anodina. “Doncs, no, escolti. Jo sóc veí de Blogville”. “Vale. La señorita le espera ya hace un rato en la habitación”. Vaig copsar un retret en la resposta. A una veïna no se la pot fer esperar. I jo ja superava els límits del quart d’hora de cortesia. Per cert,... havia dit "habitació"? Ah! Hauria demanat un reservat per estar separats de la resta de comensals? Que detallista...!  “Que bé... veig que serà un menjar tranquil...”  “Sí, claro. Aquí todo el mundo se come algo: un higo, un plátano...Y muy tranquilamente, no padezca”. “Ah, són vegetarians?”,  vaig demanar, satisfet. Sempre m’han agradat la cosa verda.  “Sí, vegetarianos por el culo” I baixant el cap va murmurar una altra ordinarïetat que vaig copsar perfectament encara que ell cregués que no l’havia sentit. “¡Será soplagaitas, el tio...!”. Em va allargar una targeta amb un número escrit. Suposo que era el número de la taula reservada. Deuria ser un saló gran, atès la xifra: 69. També m’allargà un comandament a distància. “Es para sintonizar el televisor. Ochenta canales. Japonesas y thailandesas también”. “Ah, aquí es mira la tele mentre es menja?” “Los hay que sólo vienen para verla”. Realment, sempre he pensat que a tot arreu hi havia gent per tot.

Em giro i m’allunyo del taulell. L’home fa un crit sec. “¿Eh!, ¿dónde cree usted que va?” Coi, qui ensurt! “Venga pacá y suelte la mosca...” “Com?” “Ciento veinte euracos y la bebida aparte...” “Pero aquí es paga abans de consumir...?” “Si consume o con-su-ma —això ho va dir sil·labejant— es cosa suya. Pero por si acaso, déjeme la visa... que hay mucho listillo que sale per el parking y luego, si te he visto, no me acuerdo”. “Jo he vingut a peu, no tinc cap cotxe al pàrquing!”. “Ya, ya lo he visto por el monitor. Hoy és el único que se ha atrevido a venir a pie.” I mentre ho diu, m’assenyala un monitor que té dividit la pantalla amb quatre trossos amb angles diversos del pàrquing. Em fa gràcia que unes cortines els separen i en d’altres, algú ha tapat les matrícules. Deu ser per no agafar pols. Quin detall!  “I la beguda l’escullo abans, diu?” “Arriba tiene la carta. Cava o champagne, auténtico. Usted pida y se lo traeremos. Aunqué el francés ya le debe esperar arriba, no?” Sense entendre la broma lingüística li demano: “I vins del Penedès no tenen?” . “Pues no! Una vez uno pidió agua de litines para una lavativa... Pero... adónde va, hombre de Dios!” “A la sala.., al menjador...” “Ya veo que tiene ansia para come, joven.. No me deje la pobre chica muy maltrecha, ¿eh?” “Però que diu! Que es pensa que me la menjaré a ella...?” “O ella se le va a comer a usted..., ya me dirá, parecía inquieta la muchachita...” És clar! Feia mitja hora que arribava tard i deuria tenir l’estómac als peus. “¡Pero no ve que no puede ir solo!” “Ah, no? Que es pensa que m’equivocaré de taula? Ja la conec a ella..” “Claro, claro... Muchos dicen lo mismo. Luego se cuelan, se meten en otro berenjenal y ya la hemos liado. Nuestro maître le acompañará hasta el sitio. No se preocupe”. Caram..., potser sí que era un lloc de categoria si t’acompanyen fins la cadira!

L’interfecte va pitjar un botó vermell. Al moment va aparèixer un cambrer. Dir cambrer al personatge que va sortir rere una cortina vellutada era un eufemisme poètic. L’home, amb ulleres de sol de cul de got, les espatlles caigudes i encaixat en un frac que el feia semblar un pingüí ebri en un jacuzzi, arrossegava els peus pesarosament, cofat amb sabatilles gastades de feltres a quadres. Ja vaig veure que la qualitat del personal no era marca de la casa. Quan em va mirar es va quedar  amb la boca oberta i el vaig conèixer de seguida. “Paseante, tu per aquí! Vens a sopar, també? Creia que la gala dels Òscar era en un altre indret!” Va fer veure que no em coneixia i va respondre amb un gruny esquerp, assenyalant l’ascensor, indicant-me que el seguís. “Anem a l’àtic?” Vaig pensar que la meva partenaire em preparava una sorpresa dalt el terrat, a la llum de la lluna i amb espelmes, com tantes altes vegades havien vingut veïnes a sopar a la terrassa de casa.

“Número?” “Noranta-sis”, li vaig dir, ensenyant-li la targeta.

I va pitjar el botó.

[continuarà, ben aviat; espero, si en surto viu]

El veí tanca la paradeta: d'aquí dos mesos torno.

 

Manda güebs! Mira que entre els 76 participants possibles per fer-me el regal del blocaire invisible, va i em toca Ell (negreta i vermell)! Quan llegia les poques pistes que deixava ja se m’anaven escalfant els baixos; fins que vaig veure que era cert.  L’Anna Tarambana em diu que són coses del destí. I alguna de vosaltres dirà que hi ha tongo. Que això está “amañado”. I és que ja ho diu la cançó: “Si naciste pá  martillo, del cielo te caen los clavos...”. I mira que a mi son uns  altres  els claus que m’agraden… En fi, què hi farem. “Els camins dels Senyor són inescrutables”, diría, si fos capellà (que no en sóc, i per això ja tenim al Mossèn). “Alea iacta est”, diria, si sabés llatí; que no en sé.  I si sabés de lletra -que tampoc en sé- m’aplicaria la frase aquella de Flaubert: “ No labra uno su destino, lo aguanta”. I quina creu, senyor, he de suportar jo!

Doncs ja ho sabeu. Si llegiu el regalet que m’han encolomat Ell (negreta i vermell), el meu amant d’un dia (crec que se li van posar els pèls de punta en llegir-ho) veureu que us hauré de deixar dos mesos.  Partiré cap a un país desconegut (vaig a mirar on para això de Colmenar Viejo; que deu ser lluny del cagar), tot solet i amb la meva circumstància (que deia el Gasset aquell; avui estic especialment pedant, ja veieu). Jo, que podria dir que mai he travessat l’Ebre (ni el Rubicon, com va fer Juli César abans d’entrar a Roma; veí para ja de donar al tabarra amb frases lapidàries), ni he sortit de Blogville, ni quasi del meu replà; va i resulta que he d’estar dos mesos fora per aprendre no sé quina llengua vernàcula que escriu aquell tanoca i demostrar-li d’una vegada que la domino (la llengua, no la vernàcula; que no sé qui és però sona que deu venir dels Carpats).

Va llest, el paio! Si es pensava que m’acolloniria i que declinaria el regal. Doncs no! El veidedalt (negreta) els té ben posats (un moment, que ho comprovo...; sí, encara els duc a puestu); i accepta el repte d’aquell que no sap ni que són les “is” llatines.  O sigui que agafo la maleta, la bufanda, el bloc de notes, el meu patito de goma i me’n vaig a conèixer les Espanyes.

No patiu. Aniré deixant post dels llocs  per on passi i la gent que conegui. De les farres, només explicaré els prolegòmens (que vol dir, introduccions; preliminars, vaja; no de les altres; què us pensàveu?). I d’aquí dos mesos ens trornarem a rrobar al replà; una mica més vells però una mica més savis. O com va dir un tal Bécquer, que crec que era un assidu de la tertúlia del cafè on anava el Paseante, allà pels 1860 (el noi ja té una edat):  “Cambiar de horizonte es provechoso a la salud y a la inteligencia”.

Àpali! Bon vent i barca nova!

PS

Veïns, us deixo la clau  sota l’estora de l’entrada. La casa és vostra; disposeu com vulgueu però em canvieu els llençols cada cop que els feu servir, eh?  Espero que la Rateta em miri la bústia i me la buidi de factures (no cal que les paguis, però si vols...); que la Violette no pateixi: li enviaré les meves sabates negres balladores a temps; que l’Helena segueixi fent fotos arreu: algun dia li encarregaré una  feineta; que la Joana pot entrar a fer xocolata desfeta a la cuina i convidar-vos a esmorzar tots els dissabtes el matí (i mentre, que vagi assajant el JocG de la Candela amb el Gatot); que la Núria Aupí em planti gira-sols al terrat; que  L’Avi pot entrar a agafar el whisky de malta si n’ha de menester; que la Rita pot pujar a regar les plantes cada setmana; que l’Arare no cal que li doni menjar al gat (senzillament perquè no tinc gat –i, a més, perquè crec que va coixa); que la Zel m’enviï en fascicles els passos de salsa que he d’assajar a la propera festa; que la Carme tindrà la meva aportació als Personatges itinerants (al millor seré jo mateix!); que el Robertinhos em pot planxar tota la roba que deixo a la post (els pantalons negres, del revés, recorda!) i que l’Striper, em sargeixi els mitjons foradats de pas; que l’Emily no aprofiti per fer-me assassinar  a traïció a la seva novel·la de culte Dash i Lilly  (que la veig a venir); que el Zinc no aprofiti per robar-me tots els discos de la Feliu que tinc a casa sense que ningú el vegi;  que en Té la Mà em pinti el menjador (no té una mà de més, doncs que la faci servir!); que la Déjà Vie em canviï les cortines per unes d’italianes; que la Silver agafi els llibres de poesia que vulgui de la biblioteca i que la Viuillegeix em torni tots els que em deu (que és molt llesta ella!); que la Khalina miri si hi ha bombetes foses (la dels raigs UVA també); que l’Albanta revisi sovint l’spa; i s'hi posi amb qui vulgui; que l’Alepsi aprofiti per instal·lar el seu despatx temporal, que la Cris pot fer servir la dutxa per treure’s la salabror de la mar; que la Xurri em buidi les papereres i aprofiti algun paperot per deixar-me alguna nota dedicada; que els Trio d’Asos poden muntar una timba de pòquer il.legal al terrat; que el Tibau em deixi un regal literari del seus encara que sigui fent tongo; que la Mercè em posi en ordre els llibres de comptes de la comunitat  i que l’Eli faci servir la boca per alguna més que per xerrar! I que el Fra Miquel us confessi a tots plegats (i a ell primer) quan munteu les juergues al terrat! I a tota la resta que no us cito és perquè se m'escapa el tren.  Ja ho sabeu que vos estim a tots igual; com diuen els d’Antònia Font.

PPS

Snif!

PPPS

Fins d’aquí dos mesos. Tanco la paradeta. Apaga y vámonos (veus, ja començo a practicar la llengua de Cervantes) Sigueu bons minyons i millors veïnes; que guapes ja sé que ho sou.

Les reclamacions de la meva partença: a ELL (caixa alta, negreta i vermell)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: