19 de desembre de 2006

De lectura (sis): El bon soldat (Ford Madox Ford)

Si us agrada la novel·la d’aire decimonònic, on afloren la complexitat psicològica dels personatges, les situacions tenses, els ambients burgesos, us agradarà. I sobretot, si us interessen les relacions amoroses. Si us atrau James, Fitzgerald o Sthendal, hi disfrutareu. Si no, no perdeu el temps. Perquè aquest és un llibre sobre enganys i desenganys i sobre convencionalisme socials i adulteris permanents. El narrador, Danwell, un rendista de Nova Anglaterra, és un pobre infeliç casat amb una dona d’alt estatus social (Florence) que li serà infidel amb un bon amic (Edward, “el bon soldat”) a qui coneixen, amb la seva dona (Leonora) a un balneari alemany. LA seva relació durarà nou anys, fins que s'endevingui la tragèdia. Edward és un calavera que es repassa tot allò que se li posa pel davant, mentre la muller —culte, però d’un caràcter eixut com un caramel d’ametlles amargues— sempre està trasbalsada d’allò més. Evidentment, no ho escriu aixi Ford Madox Ford, tan barroerament com jo ho faig. Ans al contrari: si un valor té la novel·la és el to i la força narrativa que imposa l’autor. Enganxa al principi perquè et porta a intuir més que descriure. Potser escriu un pèl abarrocat, excessiu pel meu gust, amb massa flash-backs, que et fan perdre el fil si no estàs atén tothora. M’ha costat acabar-la, doncs; i per això no m’ha entusiasmat gaire. “He explicat aquesta història d’una manera força embolicada, ho sé”, diu el narrador en un moment de la història, i potser a algú li resultarà difícil seguir el fil en el que deu ser com una mena de laberint”. Ben cert: a mi m’ha passat.


La història està plantejada com uns història de vencedors i vençuts. "És una història ben trista la que us vull explicar", diu al primer paràgraf. A mi en van les històries tristes de final incert. Florence, s’acabarà suïcidant amb barbitúrics quan el seu marit descobreix el seu passat pecaminós i el seu present adúlter. Edward es tallarà el coll al final de la novel·la, precisament per no poder voler obtenir l’amor de Nancy, una cosina seva, quasi adolescent, embadalida per ell però que embogeix en caure en el joc d'estira-i-arronsa a que la sotmeten el matrimoni d’Edward i Leonora (si és que allò és un matrimoni). I aquesta, un cop vídua, maridarà amb un noble ric i beneït. L’espavilada del quartet, vaja; vés-li al darrera. El narrador, el pobre Danwell, va navegant d’ací a allà sense saber mai a què atenir-se. És l’ase dels cops. El bordegàs que et cau simpàtic per entranyable.

Ja ho veieu, és la historia de sempre: banyes i més banyes, explicades des del punt de vista de l’alta burgesia de principis del segle XX. Tots ells són rendistes i no tenen més mal de caps que saber administrar els diners que generen les seves finques i de les herències que reben, aparentar en festes i reunions socials i seguir les bones maneres arreu, anar de cacera, viatjar per balnearis i casinos de mitja Europa i canviar de la ciutat al camp segons la temporada. Vaja, el que tots voldríem, no? I anar fotent un clau, ara ací i ara allí, ara amb aquest, ara amb l’altra. La historia de sempre. La singularitat, però, és que està ambientada en una època en què certs tems encara deurien ser tabús als ulls de segons qui. I més, quan entre les parelles hi ha conflictes religiosos irresolubles (uns són catòlics, altres protestants).

Llegeixo que l’autor, que no coneixia, ha influït en altres escriptors com T. Hardy, H.G. Wells T.S. Eliot, J. Joyce, E. Hemingway, E.E. Cummings. I que se'n va fer una peli de la novel.la.

Déu-n’hi do. No sé hi ha per tant.