El(s) poema(es) de la setmana (7): Neruda i Estellés, junts en el record.

Fa dies que la lectura d’aquell post de la Blue Silver m’hi feia pensar.... i avui ho explico.

Ho recordo perfectament perquè era en el meu divuitè aniversari i me’l van regalar aleshores. La data de la dedicatòria no enganya (com “el algodón”de l’anunci). Hauria de dir dedicatòries, perquè era la colla d’amics d’estieuig qui me'l va oferir per la meva majoria d'edat. (Què deu ser d’ells ara, per cert? Els he perdut la pista a tots i a totes... ). Us parlo, sí, del PRIMER LLIBRE DE POESIA QUE EM VAN REGALAR. No està malament començar per Pablo Neruda. Oi?Anys després li seguirien Residencia en la tierra, Confieso que he vivido y Para nacer he nacido. Us els recomano tots tres.

Deixeu-me que us transcrigui el Poema 15 d'aquest llibre ja clàssic entre els clàssics.

“Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes des de lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa
como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto."


Maco, eh? D’aquells poemes que a qualsevol aprenent de poeta ens agradaria escriure i dedicar-li a la nineta dels nostres ulls. En fi, els dinou restants, us espavileu a trobar-los solets/tes. Jo me’n sabia algun de memòria i tot! Ah!, i si el volu sentir llegit per ell mateix, cliqueu aquí

Fa un temps també vaig llegir (segur que molt de vosaltres també) aquella petita joia de l’Antonio Skarmeta “El cartero y Pablo Neruda". Us el recomano. En van fer una peli, també; prou aconseguida, però com sempre, poc fidel al llibre: el final no hi té res a veure. Un paio interessant aquest Neruda. pel que va escriure i per com va viure. No descobriré ara que el continent Sud-americà ha donat grans escriptors i que molts estan entre els meus preferits... Per mi, i per molts de vosaltres, Garcia Márquez, Cortázar y Benedetti son un referent. Però Vargas Llosa, Borges o Paz els van a la saga. A qui li tinc ganes es a Bolaño. Aquestes vacances a veure si endrapo ja el seu 2666….!

Però ja posats a evocar (fa dies que el veí està en plan líric, i gent, això no és bon senyal; deu ser la calor); doncs, em poso a collar més la màquina del temps i el meu esprimatxat magí i intento recordar quin va ser EL PRIMER LLIBRE DE POESIA QUE VAIG LLEGIR. I sí. Ho recordo també perfectament. Joder! Tinc una memòria del cagar, jo; per les coses pretèrites; i en canvi, evanescent per les immediates! Em començo a preocupar....

És clar, que això del primer llibre és com el primer amor, no? O és que no recordeu el primer amor vosaltres? Ah! Estàvem parlant de llibres; cert... és que me’n vaig per les branques que és un “portentu”.

Doncs el primer amor; vull dir, el primer llibre de poesia que em vaig cascar entre pit i espatlla va ser un de l’ Andrés Estellés. L’Hotel París, per ser percisos. Nivellasso, eh? D’acord. Va ser una lectura forçada de la meva profe de COU, una mallorquina de morrets ben glamourosos (eh Joana?) a qui sempre li agrairé que en fes entrar en el món de la poesia (què us pensàveu que anava a escriure?). No us dic que més aviat m’hagués agradat entrar en els secrets d’altres móns aleshores, però en aquells anys de postfranquisme era encara més “pardillo”que ara.

En fi, nois i noies; que em vaig desvirgar amb l’Estellés. I això són paraules majors. Si no heu llegit res d’aquest home no sé que espereu. Pordríeu començar pel Llibre de meravelles, que és una ídem. És impossible que no hagueu sentit musicar algun dels seus poemes (per l’Ovidi, per exemple, té el seu “Coral romput” que cal escoltar amb ganes, això sí). L’Estellés també era un paio ben curiós. Algun dia en parlarem més detingudament. Ara no. que no vull allargar més el post que ja sé que us canso i no els acabeu mai de llegir.

Però deixeu-me que us transcrigui ara un dels poemes de l’Estellés d’aquest llibre. També em vaig aprendre algun verset de memòria. Ja m’hagués agradat tenir a mà la Françoise parisenca a qui li va dedicar-li el llibre de poemes...

II

"Hi ha encàrrecs, hi ha consignes, hi ha flames a trametre.
Ens cal dubtar, també, i tenir fam i fred
i aguardar, sense son, tota la nit així,
fins que el dubte s’acabe, fins que la nit s’acabe.
Hi ha pecats, hi ha desgràcies, hi ha el dubte, la bandera.
De tot això gemecs, les mans apelagoses,
el crit sense resposta, el silenci, la fúria."


Acabo i, parlant de coses serioses, me’n vaig a votar el concurs de la Candela. Que fins el 5 de juliol tenim temps i que no se us passi. Jo crec que hauria de fer una votació entre els concursants i una segona ronda amb els lectors no-concursants. Així hi ha dos premis. Juàs! Després podem fer com a l'Eurovisió: aliances entre països!

I per cert, al concurs del 7è Premi LLETRA, ja hi heu votat? Jo sí. Hi ha alguns veïns de l’escala que s’hi presenten (la Júlia, la Violette, les de Llegeixes o què?, la Mireia –que a més, diu ens deixa! ... Osti, ara que ho veig, tot són veïnes! Tios, què passa? L’any que ve fem un pool? Jo els votaria a totes, creieu-me. però només deixen fer-ho una vegada. La meva promiscuïtat se’n va en orris, doncs.

En fi, segueixo amb el Neruda.

Podre escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir por ejemplo: "la noche está estrellada,

y tiritan, azules, los astros a lo lejos"

(...)

(Poema 20, inici)

En fi. Nostàlgia dels versos... adolescents.

Bona nit!

__________________

Per cert, posa'ts a votar tant, he vist que hi ha un bloc on podeu votar-me per pujar l'índex d'audiències. Si això fos la borsa, estaria arruïnat; però tot sigui per incrementar la meva poca vanaglòria.

Aquí us deixo l'enllaç

De lectura (16): El Caníbal, d'Isabel-Clara Simó

«Hi ha un plaer més intens que el de menjar? Doncs com serà de magnífic si es tracta d’un menjar que s’assimila a un coit, i si és un coit que s’assimila a un acte religiós...”(p. 128)

Deu-n’hi do la cita, eh? Però no hi ha per tant. Creieu-me. Podeu prescindir-ne. A no ser que sigueu seguidors acèrrims de la Simó. Jo no. La bona de la Isabel-Clara ha fet un conte llarg, o novel•la curta, com vulgueu, que no per no ser original, no deixa de tenir el seu vessant fosc: l’antropofagia.

Jo sempre li deia a les noies (i als meus fills) “et menjaré a petons”. Ho diu també en Cris Juanico a “Si vens” li queda molt bé (bé ell diu, “et menjaré a besades” que encara queda millor; així, en mallorquí, oi Cruella?) És un dir, és clar. Però aquí, el protagonista ho fa a consciència, redéu! En Blai, el caníbal de l’obra, se li menja tot a la pobra Rosario. Fins i tot deixa pel final, com no podia ser altrament, “allò” que a les noies us agrada tant que us mengem els nois —o altres noies, que per gustos, no serà...—. Se m’entén, oi? Perfectament.

No. No us estic aixafant la guitarra explicant-vos el final. És que comença així el llibre “En Blai és un caníbal (...) I ho ha fet per amor” (p. 11). Apa, apaga y vámonos. La resta, un llarga explicació cap el perquè de tot plegat, cap el motiu del desenllaç sabut.

La novel•leta (no havíem dit que era un conte llarg?), té un cert paral•lelisme amb “El perfum” , de Patrick Süskind. Amb la trama de fons em refereixo. Recordeu, per cert, la ressenya que vaig fer de la peli? Recordeu el pobre Jean-Baptiste Grenouille? Doncs aquest Blai també és sotmés a un procés d’aprenentatge cap a la seva genialitat final, l’art culinari, en aquest cas. Homes tristos tots dos, callats, dissoluts; d’una joventut grisa i melangiosa. Jean-Baptiste fa l’aprenentatge en un assaonador de pells de París. Blai, en un escorxador de Gurb. Jean-Baptiste viurà obsessionat per trobar la fórmula de perfum perfecte, el que obtingui l’essència de l’ànima humana. En Blai, viu obsedit (“és meticulós, pacient i perfeccionista”, p. 36) per la recepta culinària sublim, que combini magistralment gustos, olors i plaer. En Jean Baptiste fa un camí ple d’atzagaiades per acomplir el seu deure místic; com ho fa en Blai amb l’advocació dels seus mestres; primer a l’escorxador, després al bar de tapes, seguidament en els fogons d’un tres estrelles Michelin, finalment al seu propi restaurant de Lloret. És clar que Jean Baptiste esdevé assassí en sèrie per obligació del destí. En Blai, no. A en Blai li aniran maldades perquè, segons l’autora, “hem quedat que una història feliç és una poca-soltada que no val la pena ni de ser narrada ni de ser llegida” (p. 94). Mira, per on, aquí li dono la raó a la bona de la Isabel-Clara. En Blai i Jean Baptiste busquen la perfecció des de la seva condició d’aprenents, sotmesos a vexacions, empassant-se l’orgull i l’honor. Esperant un cop de sort per tornar a volar.

I Blai el troba aquest camí en la Rosario, el seu alter ego; l’ànima bessona, complementària. Puta, emigrant il•legal, ex-drogadicta. Creieu en l’amor a primera vista? Jo sí. Cada dia en sortir del metro.... “Eren. per dir-ho d’alguna manera, com dos exiliats con dos comdemnats que es veuen obligats a col•laborar, que es necessiten (...)” (p. 98 ). Dos esguerrats que es repengen mútuament.

Ja acabo. El valor de l’obra de la Simó està més en “el com” que no en “el què”. És innegable que està ben escrita (només faltaria!) i ben documentada (què menys!). Sobta el seu diàleg permanent amb el lector: el narrador és omniscient i omnipresent i “surt” de la història per adreçar-se-nos directament. De tu a tu. Curiós.

Les millors planes, dieu? Doncs com no podia ser d’altra manera, l’especejament de la Rosario. Osti! Un tractat d’anatomia humana, de savoire faire de carnisser i d’amor absolut. Si fa mal de llegir-ho i tot! “Rosario: vull que et quedis per sempre amb mi. Vull que les teves cèl•lules es barregin amb les meves. Vull tenir amb tu la còpula més immensa, més completa, més total que mai s’hagi tingut...(..) I la teva carn serà la meva carn i la teva sang, la meva sang (p. 108).

Coi! I jo! Però no per això us obriré en canal..., eh?

O si?

De lectura (15): Eben, de Ryszard Kapuscinski

«El problema de l’Àfrica és la contradicció entre l’home i el seu entorn». (R. Kapuscinski)

Fa temps que les dues meitats atrafegades de «Llegeixes o què!?» (l’Anna i la Su) l’havien recomanat. Com també ho havia fet l’ínclit «LlunÀtic», l’alias de David Madueno. El veí, que és complaent però tranquil i pacient, se’l va posar a la filera de la tauleta (ja sembla un llibreria, més que no pas un tauleta de nit) i avui l’ha acabat.

I m’ha encantat. A fe de Déu (que no hi crec, per cert).

Ryszard Kapuscinski (sense accents i en K., des d’ara, que si no esciure'l bé és un enrenou), escriu un llibre de viatges que és alhora un recull d’articles periodístics i un assaig històric i novel.lesc. Ho fa amb un estil planer, senzill, fluid i vibrant, com pertoca als grans narradors de viatges. L’home va al gra, sense circumloquis ni viaranys. Ens explica el sentiment de l’Àfrica després del colonialisme i quins han estat alguns dels processos de descolonització més flagrants i sagnants. Però també s’immergeix en el sentiments del poble africà i el fa parlar per la seva ploma. En K. va visitar el continent africà per primer cop el 1957. Se’n va enamorar i hi va retornar (i fins i tot hi va viure durant certs períodes) durant quaranta anys més. Quaranta anys sintetitzats en poc més de 300 planes. Per força, ha de ser un mestre de la sobrietat i la precisió.

En K. vol viure “in situ” i en la pròpia pell el sentiment de l’Àfrica. Per això lloga un casa. Per això viatja com ells. Menja com ells. Per això emmalalteix de malària com ells. «Jo vull viure en una ciutat africana, en un carrer africà, en una casa africana. Si no ¿com puc arribar a conèixer aquesta ciutat, aquest continent?» (p. 114) En K. ens transmet en les seves planes la llum, l’olor, la gent; el misteri de l’Àfrica.

A l’Àfrica hi ha tres móns en perfecte harmonia: el món dels vius, el quotidià de cada dia; el món dels avantpassats (el que fa quallar i dóna sentit al clan); i el món dels esperits (que només dominen uns quants i als que se’ls deu respecte venerable). Voler discernir un de l’altre es tasca impossible. I incruenta. Això, un europeu no ho entendrà mai. I sobre aquests móns cal afegir la noció africana del temps. O sigui: el no-temps. «Si anem un poble on se celebra un aplec i, un cop allà, no hi veiem ningu, no té sentit preguntar “Quan començarà l’aplec?”. Perquè la resposta és evident: “Quan la gent s’aplegui”. Tan fàcil i tan simple.

La descolonització dels seixanta es va fer ràpid. Les metròpolis i els bancs havien deixat ben lligats els afers econòmics que seguien fent que el nou país indepenent seguís lligat de mans i peus a la metròpoli. Les noves classes dirigents exercien el poder despòticament fins que els diferents exèercits, fets del no-res, esdevenen amos de la situació. La corrupció està servida. I el model s’ha anat repetint, amb variacions locals, ara en un nou estat, ara en un altre.

En K. ens fa viure la fam d’Etiòpia, la guerra a Nigèria o Zanzibar, els cops d’estats de Tanganika, Kenya, Uganda; el perfil humà dels dictadors; el rol dels nenes soldats (que es fan soldats senzillament perquè ningú els acull);.... Entenem que a l’Àfrica una arma és una eina de subsistència. No la terra o el treball: les armes ajuden a quedar-se la beneficència mundial perquè ha de passar pels senyors de la guerra. «Qui té armes té aliments, qui té aliments, té el poder»«(p.204). A l’Àfrica subsahariana la vida es fa al voltant de les carreteres. I és al llarg de les carreteres on creixen les ciutats, els comerços i els mercats. Fora d’elles, la misèria. Qui té res per bescanviar, comercia. Qui no, es ven a si mateix. Qui no, morirà. «Molta gent té una sola cosa: una olla, un panga, un picot...vénen els seus serveis a hores o dies.» (p.126). Tothom és emigrant a l’Àfrica. Multituds empobrides per la fam, i la sequera, van d’ací a allà, buscant-se la vida. El que te un camió, és el rei. I imposa la seva llei.

Amb K. entenem les pors seculars dels africans, el seu quefer, el sentit dels seus habitatges, la seva música. L’essència del clan (unió ingent de tribus unides per una sang i un esperit comuns); que els europeus no van tenir en compte alhora de traçar fronteres amb tiralínies. Vivim d’un axioma fal·laç que se’ns ensenya a les escoles: l’Àfrica no es va “dividir” el segle XIX. Es va “unificar” a força de matxet i baioneta. I dels seus mil petits estats que existien en arribar els europeus, s’ha reduït, ara, a unes dotzenes d’estats mal girbats. I en un mateix estat han posat en un mateix sac a clans enfrontats secularment. Una catàstrofe, doncs. Hem direu que també a Europa vam viure processos similars al llarg de l’edat mitjana i moderna. I també vam practicar l’esclavisme al Mediterrani. Però no vam muntar una economia d’estat sobre aquest sistema fins que vam descobrir l’Àfrica negra. I aquesta ha estat la gran hecatombe africana: l’esclavisme, del qual encara se’n resent.

En K. va un viatge de quaranta anys per diferents països africans. En alguns compara la seves primeres impressions amb la de viatges posteriors. Per tot aflueixen trets comuns i divergents: el paper dels nens dels poblats, responsables de dur l’aigua (el bé més preuat); l’enterrament i el respecte reverent als morts, l’assumpció de la malària com a mal final (algun dia les multinacionals farmacèutiques s’ho pendran seriosament?); el paper submís de la dona en la societat africana; el rol que juga un arbre frondós enmig del no-res (i esdevé escola, lloc d'aplec, de festa, de comerc); els milers de babayes (emigrants) que pul.lulen per la ciutat sense res què fer...Un viatge corprenedor i

Amb la seva lectura he entès molts capítols foscos de la història d’Àfrica (un continent que mai podrà fer una història a l’estil europeu senzillament perquè no hi ha papers que expliquin res). He entès, per exemple, el conflicte atàvic entre els tutsis i els hutus a Ruanda (“...el diable viu entre nosaltres i el 1994, va donar el cas que passava per Ruanda« (p.186). El conflicte sempitern al Sudan entre els àrabs musulmans del nord i els negres cristians del sud; la guerra civil entre Eritrea i Etiòpia (un milió de morts de fam!); el nous esclavisme de Liberia (que té el nom per acollir antics esclaus alliberats d’Amèrica al segle XX); els carnatges de dictadors famosos; l’origen i el sentit de l’apartheid; el paper dels camps de refugiats, on aquells que hi rauen ho fan per esperar-hi tan sols la mort.

I sobretot, he entès (he consolidat) el paper hipòcrita del nostre primer món en relació a l’Àfrica. Ja sé que nosaltres, els blogers, no som ni el Banc Mundial Internacional, ni les grans multinacionals que ens governen; però com a europeus alguna actitud hem de tenir en relació a l’Àfrica i els africans. Potser, quan arriben amb pasteres a les nostres costes, hem de entendre que, com diu K. «el món d’un africà és diferent al d’un europeu, és un món pobre, simplificat, elemental, reduït a uns quants objectes: una camisa, un tupí, un grapat de grans i un bol d’aigua." (p. 325)

He llegit poc sobre aquest continent. Recordo la impressió que em deixà els viatge erudit d’un joveníssim André Gide (Voyage au Congo); o les aventures catalanes de burgesos benestants dels germans Nicolau i Rubió i Tudurí (Caceres a l’Àfrica equatorial). I sobretot, el sentiment d’osmosi de la d’Stefanie Zweig (atenció, no és l’Stefan!) En un lugar de Africa (de la qual, se n’ha fet una pel·lícula homònima molt recomanable). Però aquest llibre, Eben, m’ha colpit entre tots ells. Per fer una comparació odiosa, en K. estaria fet de la mateixa pell que els nostres Bru Rovira (que fa unes cròniques excel·lents a La Vanguardia de tots els racons del món, també de l’Àfrica), o Maruja Torres (la d’ Amor, América i La amante en guerra).

Després de llegir el llibre he entès una mica millor, aquell amic professor d’Història d’Àfrica que, fa anys, quan li vaig demanar, sorprès, perquè es dedicava a estudiar aquell continent i deixava de banda tots els camps oberts de recerca històrica que tenia al davant, a casa nostra, em va respondre:. «A l’Àfrica va néixer la civilització. A l’Àfrica, aquesta tindrà la seva darrera expressió».

No ho sé. Segur que nosaltres no ho veurem, però encara hem de sentir dir-li la seva última paraula.

De la carpeta del veí (3): Congesta

En el caos del meu estudi (no és el de la foto, eh?)suren arreu carpetes amb fulls desordenats, esgrafiats a llapis, embotornats de tinta. És com un escenari després de la tempesta. L’altre dia, intentant posar ordre, em va caure un a terra; semblava moll de tantes singladures en mars tempestuosos, de lluna de plena. El veí gira la mirada al passat i us el llegeix. Ho faria en veu alta, però només sé posar-hi la música.






Congesta

« No em miris, i no em deixis
veure’m dins els teus ulls»
(No una casa)
—Gabriel Ferrater


Potser quan arribi a casa
ens enfarinarem els cossos
ens llegirem els palmells de la mà,
ens beurem els dits,
ens besarem els ulls;
I tot tindrà un gust encès de pols i ambrosia.

Potser et demanaré el pa i la sal
i em donaràs la mesura del gest.
(Ja saps que a ciutat,
s’esdevenen estranys sortilegis).
Ens lleparem el sexe, la flonjor dels pits,
el tou de les natges, el borrissol del coll.
Un encenall de mots ens naixerà a la gola
i et faré l’amor relatant-te un somni,
a poc a poc, sense escenaris.
La nit ens llevarà la nuesa,
i dels corriols eixuts
naixeran temors de vells presagis.

(Potser aleshores, ulls clucs,
esborraré el poema que un dia
et vaig dibuixar a l’esquena:)


Aniré a obrir l’armari
on deso la roba que mai no he dut
les fotos dels llocs que no hem viscut
els mots d’amor que mai t’he escrit.

Potser hauré de demanar-me altre cop
qui sóc, on vaig, d’on vinc
i escoltar de nou
la resposta que sempre em dius.

Aniré a obrir l’armari
de les promeses no acomplertes,
on deso els llavis que no he besat
els diners que no he tingut
i aquest poema que mai t’he escrit.


I, potser, aleshores...

De viatges: Oleiros i no medeiros

He estat fora quasi una setmana. Qüestió de feina. En terres gallegues, prop d’A Coruña, a Oleiros. Un petit paradís de la costa nord. Per això no posava posts ni responia els vostres comentaris. Però no es tracta de fer-vos dentetes ni demanar excuses.

Voldria parlar d’algunes reflexions que m’han vingut al pap durant les llargues hores de debats; i perquè negar-ho, de juerga nocturna. La neurona del veí, de tant en tant, pensa. Què hi farem! Érem 45 participants. I només vuit tios. La resta, fèmines. El veí, en la seva salsa, doncs. Què ho fa que en certes disciplines dominin majoritàriament un sexe o un altre? Ja... Ho sé perfectament. Era una reflexió en veu alta. Suposo que tot és qüestió de temps que algun dia a Telecos o a Camins, Canals i Ports i altres enginyeries hi hagi tantes noies com nois. I que ser infermera, bibliotecària, hostessa de vol o mestra de llar d’infants no sigui potestat (quasi) femenina. Tranquils, el veí no té cap d’aquests oficis, tot i que estaria moníssim amb una còfia al cap!

Vam fer les jornades en un castell. El de la foto. El castell, que no deixa de ser un pazo més o menys “castellitzat” va ser propietat de José Quiroga, el marit d’Emilia Pardo Bazán. Una escriptora gallega, de gran renom, autora de l’arxiconegut Los Pazos de Ulloa (que jo no he llegit) que firmava com Emilio; per allò que les dones no podien dedicar-se, al segle XIX, a l’ofici d’escriure en una societat d’aire conservador i carpetovetònica. No cal anar gaire lluny per veure casos d’aquella Espanya rància, retraiguda i masclista. A casa nostra tenim la Víctor Català, pseudònim literari de Caterina Albert, autora de Solitud, una obra que hauria de ser lectura obligatòria a l’ESO. Per cert, l’altre dia em van parlar d’una conferència a l’Ateneu Barcelonès on una professora d’institut, ja jubilada, feia una comparança fil per randa, d’aquesta obra i la pel·lícula Stromboli, de Roberto rossellini (l’heu vista?), amb la Ingrid Bergman que acabaria sent, després de la peli, la seva dona. (Joder, qui no!). La Bergman ja estava casada i amb un fill, i als EUA de l'època no li van perdonar la relliscada. Van tenir tres fills, i un d'ells, la Isabella Rossellini, fidel seguidora dels ulls i la bellesa de la mare. Fa dues setmanes la van tornar a emetre per la televisió i, en visionar-la altre cop després de tants anys, amb aquesta idea al cap, no hi puc estar menys d’acord. Les dificultats d’adaptació a la vida d’un poble mariner sicilià (que explica la peli) no són menys que les de la Mila en afrontar-se a la dura vida d’alta muntanya (que relata l’obra). Me’n vaig per les branques, ho sé; però tot em porta altre cop a una de les reflexió inicial: el paper de les dones en la societat passada i actual.

Després de les sessions de treball van fer un ruta pels entorns de l’illot que allotja el castell, un recinte antigament emmurallat per defensar la ria d’A Coruña d’incursions enemigues per mar. Precisament, en una assalt a la ciutat per part del corsari Francis Drake (pirata per uns, sir per uns altres) pels volts de 1589, van ser les dones d’A Coruña les que van sortir a defensar la ciutat fins fer retrocedir els pirates angleses. Un tal Maria Pita en va ser una de les heroïnes. Té estàtua i nom de plaça al centre de la ciutat. Va tenir una pensió de per vida i rang d’alferes a les tropes reials. D’altres, igual de valentes, però de família humil, van quedar malferides i van haver de demanar almoina durant la resta del seus dies. Ja veieu que també hi ha desigualtats entre les dones.

En aquest passeig, el que ens va agradar més, va ser trobar-nos a un vellet que, amb 88 anys, acudeix cada dia als jardins de l’illa i, a grup de turistes que troba, els recitava un poema de creació pròpia sobre la història de l’illa i el castell. Amb rimes assonats i consonants. Entranyable i corprenedor, els versos i el mateix personatge. Segurament és la millor manera d’afrontar la vellesa: exercitant el cap. Una de les companyes assistents (què tal Rosa!), de València em parlava del cas de José Luís Sampedro (li heu llegit La sonrisa etrusca, brillant obra sobre la vellesa i l'amor), que amb 92 anys, feia pocs dies, encara era capaç d’omplir de gom a gom l’Aula Magma de la Universitat i fer commoure d'emoció el públic només amb la força de les seves paraules i els seus pensaments.

En aquell passeig també vaig aprendre una cosa. Sota un tell (tejo en castellà), un arbre mític a Galícia, que havia estat talat sense escrúpols i dels quals queden pocs exemplars perquè es veu que les seves fulles són tòxiques i feia emmalaltir a tots els animals que en menjaven (especialment els cavalls). En canvi, es veu que a Astúries, la nit de Sant Joan, és tradició trencar una branca d’aquest arbre i anar a casa de l’estimada i llençar-li a la finestra (no diuen si encesa o pagada!) D’aquí la famosa frase “tirarte los tejos". Tot i que hi ha altres acepcionsI jo que pensava que es tractava de tirar totxos a les ties! Què bèstia, veí! Això és molt més tendre, no?

Tan tendre com la història que ens va explicar un guia fent una ruta per la ciutat. A La Corunya hi està enterrat un general anglès (no recordo el nom) que va lluitar contra l’ocupació Napoleònica a Espanya i que va morir, de les ferides rebudes, en la retirada de les seves tropes, abans d'embarcar, a la ciutat gallega. Aquest general era amant de Lady Standford, un altra dona d’aquelles de “armas tomar”. La llegenda diu que cada 14 de gener a la seva tomba -en un pati arraconat al casc antic, dalt un turonet des d’on es divisa tota la ria-, hi apareix dipositat un ram de flors fresques que hi porta el fantasma de la seva est9imada (ja sabeu que Galícia és país de meigas i bruixots!). Oh, què bonic!

En fi... No us deia que volia fer una reflexió? Calla doncs, ja, coi, veí!

Doncs volia referir-me a l'experiència de conviure uns dies amb persones de diferents edats (de vint-i-pocs a cinquanta i més), d’ideologies ben contraposades (de l’evidència més “pepera” a d’altres de més clar to nacionalista); i de procedència geogràfica ben dispersa (hi havia representants de catorze autonomies; països o nacions, digueu-li com us abelleixi, com diu l’Angu); m’ha fet veure clarament dues coses: a) la convivència entre tots és perfectament plausible i, b) que aquí a Catalunya anem, en algunes coses, un pas (o dos) pel davant. Tota la gent era encantadora, no us confoneu. Em refereixo al sentit que tenen de l’Estat espanyol. Precisament, l’únic moment de certa tensió durant quatre dies seguits de reunions va ser aquest: si havíem de qualificar la xarxa que volíem crear entre tots d’“espanyola” o de l’“Estat espanyol”. Ben estúpid, oi? Doncs no us imagineu la pedagogia que cal fer encara... I això vers els que manifesten clarament el seu sentiment espanyolista, que estic segur que a la sala hi havia molts altres representants que no deien re, però que en el fons, en els fons, els molestava aquesta “ànsia” (per ells) de voler distingir-nos els bascos, els gallecs i els catalans (dels Països Catalans, que allí hi havia valencianes que no eren gens peperes!). Tret d’això la convivència va ser més que exquisida: em sento com dins una família cada any que ens trobem (solem ser els mateixos) i com a casa en cada lloc on anem a fer les trobades (cada any a una autonomia diferent. Un xollete, vaja.

El millor, però, la sessió de karaoke fins altíssimes hores de la matinada la darrea nit. Però d’aquest affaire obscur, no queden testimonis gràfics –estan tots sota secret de sumari- i si en queden, negaré (àdhuc sota tortura) que aquell aprenent de Joaquin Sabina amb el micro a la mà era el veí amb tres copes de més.

De lectura (14): Tu rostro mañana 1. Fiebre y lanza (Javier Marías)

Pesadot. A Marias li grada recrear-se en el detalls de les situacions, dels pensaments, dels fets descrits, dels ambients creats. Pot perllongar una descripció d’aquestes durant paràgrafs i paràgrafs, saltant de branca en branca, i allargar-la fins a extrems inusitats per tornar al tronc principal de cop i volta. Això ho fa amb destresa; però obliga a no despistar-se un moment. La seva lectura suposa un exercici d’atenció constant. Potser per això em cansa tant. Li he comptat més de cent vint línies sense cap punt i seguit; només unint oracions i oracions amb conjuncions diverses i subordinades i subordinades amb comes o punts i comes. Cap punt i seguit. Els diàlegs no són tals. Són disertacions llarguíssimes, com si d’un assaig es tractés. El Gacía Márquez té una novel·la sencera escrita així (El otoño del patriarca) Això sí, un i altre saben mantenir el pols narratiu. No és fàcil escriure d’aquesta manera. Més difícil es fa llegir-los.

A Marias li coneixia Mañana, después de la batalla piensa em mí; que em va encandilar, per cert. Una novel·la construïda a partir d’un detall atzarós, l’home anava estirant un fil que s’anava encabritant amb històries creuades, on lesbanalitats o la casualitats, com en la vida mateixa, tenen un paper primordial.

Aquest llibre que ara us comento té menys pretensions. És la primera part d’una trilogia que no crec que acabi de llegir. I és que no m’he divertit. Tinc aquesta mania d’acabar els llibres que començo, quan el sentit comú em diu que si una cosa no paga la pena, la deixes i llestos. (Tranquils, que a vosaltres no us deixaré). Però sempre dono el benefici del dubte a l’autor. Hi ha llibres que segur que us ha costat d’enganxar-vos-hi, i després no els podeu deixar estar. (Amb les persones passa el mateix, oi?). Aquest home es capaç d’omplir pàgines i pàgines a partir de disquisicions sobre un record viscut, un gest sobtat, uns mitjons caiguts, un gota de sang, una manera de pronunciar un mot, una certa forma de mirar, un creuar les cames,... qualsevol detall insignificant és matèria literària per Marías. Podria dir, sense pot a equivocar-me, que és l’antítesi de la poesia. Sí: cada vegada m’agrada menys aquests autors que omplen planes i planes de paraules sense saber ben bé perquè caram ho fan. Defujo normalment els llibres-totxo perquè, estic segur, que amb la meitat de paraules dirien el mateix.

“Nadie debería de contar nunca nada [...] No, yo no debería oir nunca nada, ni contar nunca nada” (p. 26), diu el protagonista. Jacobo, Iago, Jack, Jaime; un home que rep diferents noms segons qui se li adreça. Un home fent de lector d’espanyol en un facultat d’Oxford és captat per un professor amic pels serveis secrets britànics (l’M-16) per “mirar” dins la gent. Un cos d’espies al servei del govern creat durant la Segona Guerra Mundial. Això és: ha saber què pensa realment les persones més pel que diuen i traspuen pel que no diuen i expressen en el seu silenci. Arribar a saber què pesnes avui i com actuaran demà (“Tu rostro mañana”, doncs). Fa por pensar que hi ha gent que tingui aquest do. Ja us avanço que jo no sóc d’aquests. El meu sisè sentit, si hi és que el tinc, encara no m’ha vingut a veure.

Les 150 primeres pàgines del llibre són un “entrar en matèria” que es fa, certament, farragoses. És a partir d’aquí quan la novel·la pren un cert interès. Perquè entens les reflexions de Marías sobre el fet de la lleialtat, l’amistat, el sacrifici, l responsabilitat, el deure, les paraules dites, de la unnibulació del poder sobre la ciutadania, sobre el control de les persones i del seu pensament,

Són interessants els casos reals que exemplifiquen les reflexions de l’autor per ser-nos propers: el pas de George Orwell durant la Guerra Civil espanyola (que en veritat es deia Eric Blair, ho sabíeu?); o l’arrest, tortura i assassinat d’Andreu Nin, aquell notori dirigent del POUM, el maig del 1937. O, per perfectament detallades, les campanyes del govern britànic demanant que la població “no parlés” amb ningú durant la Segona Guerra Mundial per evitar donar informació valuosa involuntàriament a l’enemic infiltrat.

Som una colla de desconfiats? “Uno nunca sabe del todo si se gana la confianza de nadie, y menos aún cuando se pierde”( p. 261). Un cant a l’amistat, la frase, eh? El poder ens controla tothora: “Puede que las personas que hablaran rara vez contaran nada muy grave o interesante pero acaban pot decirlo casi todo sobre ellas mismas, hasta cuando fingían. Eso fue lo que comprobaron. Eso es lo que sigue ocurriendo hoy en día, y es eso lo que sabemos” (p. 528) Ja sabeu: vigileu el que dieu, i sobretot on i a qui.

Des del blogs, també ens vigilen, no ho dubteu. Si no, Mireu què ens deia en Tondo fa dies!

El llibre va obtenir el premi Salambó de novel·la, el 2003. No sé com deurien ser les altres obres. Jo no li hagués donat.