4 de juny de 2007

De lectura (14): Tu rostro mañana 1. Fiebre y lanza (Javier Marías)

Pesadot. A Marias li grada recrear-se en el detalls de les situacions, dels pensaments, dels fets descrits, dels ambients creats. Pot perllongar una descripció d’aquestes durant paràgrafs i paràgrafs, saltant de branca en branca, i allargar-la fins a extrems inusitats per tornar al tronc principal de cop i volta. Això ho fa amb destresa; però obliga a no despistar-se un moment. La seva lectura suposa un exercici d’atenció constant. Potser per això em cansa tant. Li he comptat més de cent vint línies sense cap punt i seguit; només unint oracions i oracions amb conjuncions diverses i subordinades i subordinades amb comes o punts i comes. Cap punt i seguit. Els diàlegs no són tals. Són disertacions llarguíssimes, com si d’un assaig es tractés. El Gacía Márquez té una novel·la sencera escrita així (El otoño del patriarca) Això sí, un i altre saben mantenir el pols narratiu. No és fàcil escriure d’aquesta manera. Més difícil es fa llegir-los.

A Marias li coneixia Mañana, después de la batalla piensa em mí; que em va encandilar, per cert. Una novel·la construïda a partir d’un detall atzarós, l’home anava estirant un fil que s’anava encabritant amb històries creuades, on lesbanalitats o la casualitats, com en la vida mateixa, tenen un paper primordial.

Aquest llibre que ara us comento té menys pretensions. És la primera part d’una trilogia que no crec que acabi de llegir. I és que no m’he divertit. Tinc aquesta mania d’acabar els llibres que començo, quan el sentit comú em diu que si una cosa no paga la pena, la deixes i llestos. (Tranquils, que a vosaltres no us deixaré). Però sempre dono el benefici del dubte a l’autor. Hi ha llibres que segur que us ha costat d’enganxar-vos-hi, i després no els podeu deixar estar. (Amb les persones passa el mateix, oi?). Aquest home es capaç d’omplir pàgines i pàgines a partir de disquisicions sobre un record viscut, un gest sobtat, uns mitjons caiguts, un gota de sang, una manera de pronunciar un mot, una certa forma de mirar, un creuar les cames,... qualsevol detall insignificant és matèria literària per Marías. Podria dir, sense pot a equivocar-me, que és l’antítesi de la poesia. Sí: cada vegada m’agrada menys aquests autors que omplen planes i planes de paraules sense saber ben bé perquè caram ho fan. Defujo normalment els llibres-totxo perquè, estic segur, que amb la meitat de paraules dirien el mateix.

Nadie debería de contar nunca nada [...] No, yo no debería oir nunca nada, ni contar nunca nada” (p. 26), diu el protagonista. Jacobo, Iago, Jack, Jaime; un home que rep diferents noms segons qui se li adreça. Un home fent de lector d’espanyol en un facultat d’Oxford és captat per un professor amic pels serveis secrets britànics (l’M-16) per “mirar” dins la gent. Un cos d’espies al servei del govern creat durant la Segona Guerra Mundial. Això és: ha saber què pensa realment les persones més pel que diuen i traspuen pel que no diuen i expressen en el seu silenci. Arribar a saber què pesnes avui i com actuaran demà (“Tu rostro mañana”, doncs). Fa por pensar que hi ha gent que tingui aquest do. Ja us avanço que jo no sóc d’aquests. El meu sisè sentit, si hi és que el tinc, encara no m’ha vingut a veure.

Les 150 primeres pàgines del llibre són un “entrar en matèria” que es fa, certament, farragoses. És a partir d’aquí quan la novel·la pren un cert interès. Perquè entens les reflexions de Marías sobre el fet de la lleialtat, l’amistat, el sacrifici, l responsabilitat, el deure, les paraules dites, de la unnibulació del poder sobre la ciutadania, sobre el control de les persones i del seu pensament,

Són interessants els casos reals que exemplifiquen les reflexions de l’autor per ser-nos propers: el pas de George Orwell durant la Guerra Civil espanyola (que en veritat es deia Eric Blair, ho sabíeu?); o l’arrest, tortura i assassinat d’Andreu Nin, aquell notori dirigent del POUM, el maig del 1937. O, per perfectament detallades, les campanyes del govern britànic demanant que la població “no parlés” amb ningú durant la Segona Guerra Mundial per evitar donar informació valuosa involuntàriament a l’enemic infiltrat.

Som una colla de desconfiats? “Uno nunca sabe del todo si se gana la confianza de nadie, y menos aún cuando se pierde”( p. 261). Un cant a l’amistat, la frase, eh? El poder ens controla tothora: “Puede que las personas que hablaran rara vez contaran nada muy grave o interesante pero acaban pot decirlo casi todo sobre ellas mismas, hasta cuando fingían. Eso fue lo que comprobaron. Eso es lo que sigue ocurriendo hoy en día, y es eso lo que sabemos” (p. 528) Ja sabeu: vigileu el que dieu, i sobretot on i a qui.

Des del blogs, també ens vigilen, no ho dubteu. Si no, Mireu què ens deia en Tondo fa dies!

El llibre va obtenir el premi Salambó de novel·la, el 2003. No sé com deurien ser les altres obres. Jo no li hagués donat.

19 comentaris:

Júlia ha dit...

A mi sempre se m'ha fet una mica pesadet.

the silver blue sea ha dit...

En Marías, com tot, té el seu moment; i també, perquè no, la seva poesia amagada. "Mañana en la batalla piensa en mí, y caiga tu espada sin filo, desespera y muere...". Aquesta ha estat una frase que ha donat voltes dins la meva ment bastant de temps, no pel seu significat aparent i shakespeareà, certament, sinó pel més íntim i personal. També em va agradar molt en el seu dia "Corazón tan blanco", amb aquell "no he querido saber peró he sabido..." tant suggerent i que em va fer pensar tantes coses sobre l'atzar i la voluntat (aquell "Seguro Azar", de Pedro Salinas). Aquest del qual ens parles ara, no l'he llegit. Saps? potser és que ja se m'ha acabat la "fase Marías", jajaja... Petonets, Veí!

Joana ha dit...

Home! Si el pintes farragós... la veritat no el llegiré...
Gràcies per no recomanar-lo o dir que es fa pesat!
Bona setmana!

Mikel ha dit...

Jo es que ultimament sempre m´espero a que surtin les pelis... ;-P

esteve ha dit...

en De MArías m'encanta, és bo pq sí.

el que més m'agrada és la seva facilitat per descriure, o si més no, les seves paraules m'hi fan arribar molt fàcilment. en certs moments em recorda l'Auster.

Palimp ha dit...

Jo el tinc pendent... però faré l'esforç

Waipu Joan ha dit...

no, el Marías no m'agrada massa. En García Márquez el trobo genial, però ara que precisament estem preparant el Crónica de una muerte anunciada amb els col.legues de waipulectura (tenim la xerrada dissabte), doncs, ara, no sé perquè, però no m'entra com abans. L'Orwell és un mite per a mi.
Salutacions

Robertinhos ha dit...

no he llegit el llibre, però no sé si desconfiar del teu comentari ;P

ònix ha dit...

Doncs a mi sempre se m'ha fet pesat confessaré que tenia vertadera obsessió per llegir Donde todo ha sucedido al salir del cine , fins que no vaig tenir el llibre no vaig parar i no l'he pogut acabar :$

Tondo Rotondo ha dit...

Potser per la seva manera de ser, potser senzillament pel seu amor a la llibertat, per estar allunyat del dogmatisme i per ser tant pluridisciplinar: M'agrada -i molt- que es recordi Andreu Nin, que tregui el cap per una novel.la i que -senzillament- no perdem memòria.

Mallerengu ha dit...

El Marias és bo però és un pesat.
Interessant això del blog-llibre del García-Márquez. Realment té pàgines senceres sense cap punt i seguit, que fill de puta.

Jesús M. Tibau ha dit...

Sóc escriptor especialista en relats breus, com ara el recull Postres de músic, i des de no fa gaire temps, també blocaire convençut.
Al meu bloc de temàtica literària, Tens un racó dalt del món (títol del meu primer llibre i també un anagrama del nom del meu poble, Cornudella de Montsant), hi poso comentaris literaris, sensacions, activitats, fragments de contes i, a més, proposo jocs literaris amb premis inclosos. Ja he penjat la setena proposta. Et convido a visitar el meu bloc i a participar en els seus jocs.
http://jmtibau.blogspot.com

Jesús M. Tibau ha dit...

Torno a ser el mateix.
M'agradaria que el nostres blocs s'agermanessin. Si et sembla bé podries posar-me un enllaç a la secció de literatura; jo faré el mateix, i així passaré a visitar-te sovint.
salutacions

AhSe ha dit...

Vei, hi ha gent que te sobre que escriure i hi ha gent que no te, pero li agradaria tenir.
Els que tenen sobre que escriure, es divideixen en 2 grans categories: els que "tenen el do de la paraula" i els que no. Els primers produeixen llibres bons, els segons no aconsegueixen enganxar al lector_cult.
Els que no tenen sobre que escriure, pero els agradaria tenir, produeixen 99% merda. I la cosa que aconsegueixen es enfadar al lector_cult.
Els lectors_no_cults no seran tractats dins aquest comentari.

Jo tambe tinc la mania d'acabar llibres de literatura que no em van be per la senzilla i estupida rao que els he començat a llegir. Pero em costa i cansa molt.
No hi ha llibres et que costi d'enganxar-te, excepte quan llegeixes algun llibre per aprendre un idioma estranger. Amb les persones no passa el mateix!!! Un llibre es com una insercio directa del lector dins la ment de l'autor: aixo no passa amb les persones. Ningu no se't obrira completament des del primer cop que et veu, i si algun miracle passa i ho fa, seras tu qui es fara enrera. Molts llibres son *vida*, pero no son persones!
No es tracta de la quantitat de les paraules, sino de la fluidesa de les frases. La ment del lector ha de poder seguir les ones de la ment de l'autor, amb la mateixa frecuencia i sense desfasar-se. Si a la ment del lector hi apareixen armoniques superiors, aquestes son benvingudes, tot i que no necessaries.

Per fi, t'he de dir que coneixer be a una persona et pot permetre fer prediccions sobre les accions futures de la tal persona i aixo no es el sise sentit, sino una cosa que tothom te al seu abast.

El veí de dalt ha dit...

Júlia,
i pedantot..

Silver,
tu vas per fases? No crec...Tu tens Fe,oi?

"No me fio de la rosa
de papel,
tantas veces que la hice
yo con mis manos.
Ni me fío de la otra
rosa verdadera,
hija del sol y sazón,
la prometida del viento.
De ti que nunca te hice,
de ti que nunca te hicieron,
de ti me fio, redondo
seguro azar."

PS El "Corazón tan blanco", com tans cors, com tans blancs..., el tinc pendent.

Joana,
jo sí que et faré cas del Marai que dius.

Mikel,
d'aquest. no es farà pel.lícula; ja t'ho dic.

Esteve,
l'Auster i Marias: una bona parella de ball.

Palimp,
ets una estajanovista, ja ho veig!

Joan,
què tal el dissabte? Bona crítica?

Robert,
desconfia sempre. De mi i de tot.

Ònix,
tu també ets d'ideees fixes, eh? M'agrada l'olor que fas...

tondo,
un personatge en Nin., Si fos ianqui, ja tindria un peli feta, segur.

Mallerengu,
ben vingut. Però aquí l'unic que diu tacos sóc jo!

Jesús,
ja t'he linkat i ja he respost al teu enigma. Felicitats pel blog. Ets un currant, ja es veu, d'això del negre sobre el blanc.

Ahse,
em destorotes, com sempre. Tu creus conèixer mai ningú a fons? Potser sí. Jo crec que no. Salut i merci pel comentari. Te'ls treballes.

AhSe ha dit...

Vei, recorda't que soc estrangera i el catala no el conec molt be: que vol dir "em destorotes"???

Tinc mare, pare, germana, avies, tietes, cosins, uns quants amics de veritat i els coneixo. Al fons dels fonssos no, pero aixo tampoc no cal per poder fer prediccions.
Els pocs que poden arribar a coneixer-te al fons son les parelles, pero sovint hi ha gent que porta tota una vida un al costat de l'altre sense coneixer-se al fons. Digues-li superficialitat, si vols, pero al fons, podria ser mes aviat "ser practic i no complicar-se la vida". Al fons, a poca gent li agrada despullar-se completament davant un altre.

El veí de dalt ha dit...

Ahse,
seràs estrangera (hongaresa?, romanesa? austríaca?... no recordo); però saps prou bé el català per escriure'l millor que molts catalanoparlants i no et costarà gens veure que jo no ho faig millor que tu: he escrit "destorotar" enlloc de "destarotar" (amb a). Corro massa escrivint... Ets prou espavilada per trobar el significat fàcilment. I si, sóc pràctic i no m'agrada complicar-me la vida. Una encaixada!

voilà ha dit...

Marías...quan he llegit el nom he pensat en un professor que vaig tenir que va quedat encantat amb algunes de les seves traduccions...
Però sí, comparteixo opinions per aquí, una mica pal el Marías. Tampoc li hauria fet cas al meu profe, em penso que és una de les poques persones que conec que s'ha llegit l'Ulisses de Joyce, i mira que això sí que és un pal, tot sigui dit XD

C.E.T.I.N.A. ha dit...

100% d'acord. Jo m'el vaig acabar perque em va caure per un St. Jordi. Que sino...

Farragós és la paraula. Tot i que reconec que el que explica m'interesa no em ve de gust llegir la resta de la trilogia. Paso.