De lectura (15): Eben, de Ryszard Kapuscinski

«El problema de l’Àfrica és la contradicció entre l’home i el seu entorn». (R. Kapuscinski)

Fa temps que les dues meitats atrafegades de «Llegeixes o què!?» (l’Anna i la Su) l’havien recomanat. Com també ho havia fet l’ínclit «LlunÀtic», l’alias de David Madueno. El veí, que és complaent però tranquil i pacient, se’l va posar a la filera de la tauleta (ja sembla un llibreria, més que no pas un tauleta de nit) i avui l’ha acabat.

I m’ha encantat. A fe de Déu (que no hi crec, per cert).

Ryszard Kapuscinski (sense accents i en K., des d’ara, que si no esciure'l bé és un enrenou), escriu un llibre de viatges que és alhora un recull d’articles periodístics i un assaig històric i novel.lesc. Ho fa amb un estil planer, senzill, fluid i vibrant, com pertoca als grans narradors de viatges. L’home va al gra, sense circumloquis ni viaranys. Ens explica el sentiment de l’Àfrica després del colonialisme i quins han estat alguns dels processos de descolonització més flagrants i sagnants. Però també s’immergeix en el sentiments del poble africà i el fa parlar per la seva ploma. En K. va visitar el continent africà per primer cop el 1957. Se’n va enamorar i hi va retornar (i fins i tot hi va viure durant certs períodes) durant quaranta anys més. Quaranta anys sintetitzats en poc més de 300 planes. Per força, ha de ser un mestre de la sobrietat i la precisió.

En K. vol viure “in situ” i en la pròpia pell el sentiment de l’Àfrica. Per això lloga un casa. Per això viatja com ells. Menja com ells. Per això emmalalteix de malària com ells. «Jo vull viure en una ciutat africana, en un carrer africà, en una casa africana. Si no ¿com puc arribar a conèixer aquesta ciutat, aquest continent?» (p. 114) En K. ens transmet en les seves planes la llum, l’olor, la gent; el misteri de l’Àfrica.

A l’Àfrica hi ha tres móns en perfecte harmonia: el món dels vius, el quotidià de cada dia; el món dels avantpassats (el que fa quallar i dóna sentit al clan); i el món dels esperits (que només dominen uns quants i als que se’ls deu respecte venerable). Voler discernir un de l’altre es tasca impossible. I incruenta. Això, un europeu no ho entendrà mai. I sobre aquests móns cal afegir la noció africana del temps. O sigui: el no-temps. «Si anem un poble on se celebra un aplec i, un cop allà, no hi veiem ningu, no té sentit preguntar “Quan començarà l’aplec?”. Perquè la resposta és evident: “Quan la gent s’aplegui”. Tan fàcil i tan simple.

La descolonització dels seixanta es va fer ràpid. Les metròpolis i els bancs havien deixat ben lligats els afers econòmics que seguien fent que el nou país indepenent seguís lligat de mans i peus a la metròpoli. Les noves classes dirigents exercien el poder despòticament fins que els diferents exèercits, fets del no-res, esdevenen amos de la situació. La corrupció està servida. I el model s’ha anat repetint, amb variacions locals, ara en un nou estat, ara en un altre.

En K. ens fa viure la fam d’Etiòpia, la guerra a Nigèria o Zanzibar, els cops d’estats de Tanganika, Kenya, Uganda; el perfil humà dels dictadors; el rol dels nenes soldats (que es fan soldats senzillament perquè ningú els acull);.... Entenem que a l’Àfrica una arma és una eina de subsistència. No la terra o el treball: les armes ajuden a quedar-se la beneficència mundial perquè ha de passar pels senyors de la guerra. «Qui té armes té aliments, qui té aliments, té el poder»«(p.204). A l’Àfrica subsahariana la vida es fa al voltant de les carreteres. I és al llarg de les carreteres on creixen les ciutats, els comerços i els mercats. Fora d’elles, la misèria. Qui té res per bescanviar, comercia. Qui no, es ven a si mateix. Qui no, morirà. «Molta gent té una sola cosa: una olla, un panga, un picot...vénen els seus serveis a hores o dies.» (p.126). Tothom és emigrant a l’Àfrica. Multituds empobrides per la fam, i la sequera, van d’ací a allà, buscant-se la vida. El que te un camió, és el rei. I imposa la seva llei.

Amb K. entenem les pors seculars dels africans, el seu quefer, el sentit dels seus habitatges, la seva música. L’essència del clan (unió ingent de tribus unides per una sang i un esperit comuns); que els europeus no van tenir en compte alhora de traçar fronteres amb tiralínies. Vivim d’un axioma fal·laç que se’ns ensenya a les escoles: l’Àfrica no es va “dividir” el segle XIX. Es va “unificar” a força de matxet i baioneta. I dels seus mil petits estats que existien en arribar els europeus, s’ha reduït, ara, a unes dotzenes d’estats mal girbats. I en un mateix estat han posat en un mateix sac a clans enfrontats secularment. Una catàstrofe, doncs. Hem direu que també a Europa vam viure processos similars al llarg de l’edat mitjana i moderna. I també vam practicar l’esclavisme al Mediterrani. Però no vam muntar una economia d’estat sobre aquest sistema fins que vam descobrir l’Àfrica negra. I aquesta ha estat la gran hecatombe africana: l’esclavisme, del qual encara se’n resent.

En K. va un viatge de quaranta anys per diferents països africans. En alguns compara la seves primeres impressions amb la de viatges posteriors. Per tot aflueixen trets comuns i divergents: el paper dels nens dels poblats, responsables de dur l’aigua (el bé més preuat); l’enterrament i el respecte reverent als morts, l’assumpció de la malària com a mal final (algun dia les multinacionals farmacèutiques s’ho pendran seriosament?); el paper submís de la dona en la societat africana; el rol que juga un arbre frondós enmig del no-res (i esdevé escola, lloc d'aplec, de festa, de comerc); els milers de babayes (emigrants) que pul.lulen per la ciutat sense res què fer...Un viatge corprenedor i

Amb la seva lectura he entès molts capítols foscos de la història d’Àfrica (un continent que mai podrà fer una història a l’estil europeu senzillament perquè no hi ha papers que expliquin res). He entès, per exemple, el conflicte atàvic entre els tutsis i els hutus a Ruanda (“...el diable viu entre nosaltres i el 1994, va donar el cas que passava per Ruanda« (p.186). El conflicte sempitern al Sudan entre els àrabs musulmans del nord i els negres cristians del sud; la guerra civil entre Eritrea i Etiòpia (un milió de morts de fam!); el nous esclavisme de Liberia (que té el nom per acollir antics esclaus alliberats d’Amèrica al segle XX); els carnatges de dictadors famosos; l’origen i el sentit de l’apartheid; el paper dels camps de refugiats, on aquells que hi rauen ho fan per esperar-hi tan sols la mort.

I sobretot, he entès (he consolidat) el paper hipòcrita del nostre primer món en relació a l’Àfrica. Ja sé que nosaltres, els blogers, no som ni el Banc Mundial Internacional, ni les grans multinacionals que ens governen; però com a europeus alguna actitud hem de tenir en relació a l’Àfrica i els africans. Potser, quan arriben amb pasteres a les nostres costes, hem de entendre que, com diu K. «el món d’un africà és diferent al d’un europeu, és un món pobre, simplificat, elemental, reduït a uns quants objectes: una camisa, un tupí, un grapat de grans i un bol d’aigua." (p. 325)

He llegit poc sobre aquest continent. Recordo la impressió que em deixà els viatge erudit d’un joveníssim André Gide (Voyage au Congo); o les aventures catalanes de burgesos benestants dels germans Nicolau i Rubió i Tudurí (Caceres a l’Àfrica equatorial). I sobretot, el sentiment d’osmosi de la d’Stefanie Zweig (atenció, no és l’Stefan!) En un lugar de Africa (de la qual, se n’ha fet una pel·lícula homònima molt recomanable). Però aquest llibre, Eben, m’ha colpit entre tots ells. Per fer una comparació odiosa, en K. estaria fet de la mateixa pell que els nostres Bru Rovira (que fa unes cròniques excel·lents a La Vanguardia de tots els racons del món, també de l’Àfrica), o Maruja Torres (la d’ Amor, América i La amante en guerra).

Després de llegir el llibre he entès una mica millor, aquell amic professor d’Història d’Àfrica que, fa anys, quan li vaig demanar, sorprès, perquè es dedicava a estudiar aquell continent i deixava de banda tots els camps oberts de recerca històrica que tenia al davant, a casa nostra, em va respondre:. «A l’Àfrica va néixer la civilització. A l’Àfrica, aquesta tindrà la seva darrera expressió».

No ho sé. Segur que nosaltres no ho veurem, però encara hem de sentir dir-li la seva última paraula.