10 d’agost de 2007

Memededicatòries blogaires (6): Conte d'estiu


Arribes cap el tard. A l’horabaixa. Quan el sol comença a escapolir-se rera el penya-segat. T’he vist baixar les escales amb parsimònia. Aturant-te als replans, albirant l’horitzó i qui sap si les clapes de sorra que deixem els grups de banyistes, que tots nus, s’escampen ací i allà. Decidint d’antuvi on aniràs a raure. La mar és ben quieta avui. L’oratge de la nit ha deixat un cel límpid de núvols i un aire net de boires i calitja.. Sembla que véns a posar el colofó a un jornada silent, amable; encara amb sorpreses, que cap tempesta que no anuncia.

En arribar avall, a la sorra, et descalces. Llences, ara una ara l’altra, les sandàlies enlaire. T’ajups en recollir-les i el clot de la brusa, llarga, de cotó blanc, que t’arriba a mitja cuixa, et destapa uns pits morens, turgents; els mugrons fent-se escàpols. Esguardes al teu entorn. Sembla que no saps per on decidir-te. Avances pel dret, cap a l’aigua, però en ser prop la vora, et gires cap a la dreta; allà on jec jo. Sense ni fitar-me, deixes caure a la sorra el cistell de vímet i en treus la tovallola. L’estires a poc més de tres pams de la meva. Et veig fer de reüll. L’antena posada, atén al teu tarannà. Dissimulo amb la vista posada al llibre que duc a les mans. En aquell moment s’alça una brisa que fa que la tovallola plegui sobre si mateixa. Un cop i un altre, les puntes semblen no voler aquietar-se. Mig incorporat, sense dilació, t’aguanto els dos extrems i així, pots estirar-la tota. “Gràcies”. Somrius feblement, forçada. Et dedico un “de re” escarit, educat,, per resposta. Torno a la meva ocupació lectora. Tu et vas traient la roba. Asseguda; amb parsimònia; la mirada fixa endavant, impertèrrita. Brusa. Calces. Roges. No, no duus sostenidors. Sí, n’estava cert: tens un cos turgent. Colrat pel sol. Contingut. Voluptuós. Afable. M’has pres, sense saber-ho.

Em mires, breument, en posar la roba dins el cistell. Aprofito el regal. “Arribes quan el sol és a punt d’anar-se’n”. “És quanta menys gent hi ha. I s’està més tranquil.la”. “Cert”. I callo. Torno a la lectura, impossible unir dues frases. Véns al meu ajut; potser sentint-te culpable de la rudesa. “És freda, avui, l’aigua?” “No, gens”. “Hi vaig, doncs”. T’alces de cop. Decidida. Camines ferma, segura de tu mateixa. Tens una silueta vaporosa. La columna marcada; i unes espatlles notòries. Unes lleugeres cartutxeres; alguna estria. Unes natges generoses, com a mi em plauen. Se’t veu un cos cuidat. Prop la quarantena... O ni això. Potser encara no motllurat per cap maternitat. Vas entrant sense temor. Et gires. Sabies que t’estaria sotjant-te. Et recrees, coqueta, en els moviments. Et duus l’aigua al coll, al ventre, als braços, als pits. T’hi fregues a consciència, però lleugerament. Et deixes engolir mig cos en la cortina d’aigua. I de cop i volta, fas un bot, un salt en davant, i arquejada com un dofí, et capbusses dins. Les cames ben juntes. Sí. Decididament tens unes natges fermes, alteroses. T’allunyes en ràpides braçades. Compassades. És evident que nedes habitualment.

Quan tornes, t’atures davant la tovallola. Prens el manyoc de cabells, llargs, ondulats, felins, i com si estrenyessis la bugada, els cargoles sobre si mateixos pren treure’n l’aigua sobrera. Te’ls allises amb els dits oberts, la mà oberta. La barbeta alçada, ulls clucs. No puc deixar de mirar-te de gairell. Em foc a batzegades. I et deixes caure de genolls primer, i de colzes després, amb tot el cos endavant. Noto l’aire que expulses. És un perfum fresc, cítric. Tanco el llibre. I tanco els ulls. Què fer? Què dir?

Al cap de poc: “Que escoltes?” Jarabe de Palo”. M’apropes un dels auriculars.


“T’agrada?” “Depèn. Todo depende”. “He, he, he, he.”

Sembla que acceptes el joc i l’embat. “Me’n poses?” No em puc negar, és clar. Pot ser anem a prop del costat fosc, ara. “Estira’t”. Em poso rera teu, de genollons, sobre la ronyonada. El meu sexe et deu pessigollejar el borrissol de pèls del final de l’esquena. Procuro no deixar-me caure a sobre... Encara. M’omplo les mans de crema. I te l’aplico diligentment. “Véns sovint per aquí?” ”És la meva illa, no ho sabies?”. “Ja. Per això t’esperava... Per pagar-te el peatge” “Ha, ha, ha, ha”. "Dos cops, ja”. "Dos cops, què?” “Que has rigut: dos cops”. “Ho comptes tot, tu?” “Si, sóc de lletres. Em perdo, si no. Sempre em perdo...”. I callo. Els meus dits van fent cercles. Cercles concèntrics a cada espatlla, en un paral·lelisme precís, volgut. Cadenciós. No sotgen. No premsem. Només acaricien. Benèvolament. Tímidament. Amb els polzes encadeno les vèrtebres de la columna. I baixo a poc a poc. I llisco cap a confins insondables. Cap el cantó fosc. Obres les cames; potser en un gest maquinal. Involuntari. No ho entenc així. Hi poso un genoll en l’espai lliure i l’avanço; a frec del clot sinuós de les natges. Noto la humitat de l’aigua. O no és la salabror de la mar el que el teu cos em trasmuda? Premo imperceptiblement endavant. Vers la flonjor del teu sexe. I imperceptiblement, tota tu tremoles.

Continuo el massatge, doncs. Ara les costelles, amb els palmells ben estesos; els dits encerclant-te la flonjor del naixement dels pits. I les mans van dibuixant tot un paisatge al teu cos. El de la platja. Les línies que el rocam m’esbossen pels ulls i t’aboco a tu. Torno a omplir-me les mans de crema. Allargues els braços tot al llarg del teu cos i amb la punta dels dits, m’acaricies la part alta de la cuixa. Al mateix temps que alces les cames i véns a tocar-me amb els peus, sorrencs, l’esquena; com empenyent-me a seguir. No parles. No ens cal. I ja no hi ha aturador. Les mans baixen, lentament, parsimoniosa, per la cintura i s’agombolen en les dues natges. De dins enfora, d’amunt avall. Acollidores. Hi passaria tot l’estiu allí, així; silent, però el temps no es detura. Premo fort als costats. Ja és evident la tebior del teu sexe . Ja és evident la duresa del meu.

Una parella de noies, allunyades unes passes de nosaltres, que es besen àvidament, s’aturen per mirar-nos. Es diuen alguna cosa a cau d’orella i segueixen amb el seu ofici. Em poso de trascantó al teu costat. En tota l’estona no has obert els ulls. “Ja estàs?” “No. Des d’aquí ho faig millor”. Ara, al teu costat, mig estirat, t’encerclo les cames amb les meves. Fràgil presonera. I una mà va amunt a cercar-te el naixement del bescoll. A enfonsar-se en el boscam del teus cabells humits, foscos de cobdícia. L’altra cuita avall. A trobar el camí franc, de les dues cames. I s’ensenyoregen del teu caliu. Hi poso un dit, després l’altre. Un al forat estret. L’altre, al cau emboscat. I no hi entra sol aquest. Si no amb dos més. Allí comença un vaivé nocturn que el dit gros, aquest cop exclòs del joc, es mira de fora estant. Sóc presoner del teu reialme. I els meus dits beuen a pleret dels teus sucs.

Les dues noies, m’observen. L’una li té el pit a la mà de l’altra. L’altra, la seva mà entre les cames. Sembla voler-me imitar. Em somriuen alhora i em dediquen una besada pregona i càlida, amb llengües goloses que fan de topall una amb l’altra. Això em fa accelerar el ritme. A l’altre costat, una parella de nòrdics segueixen bocaterrosa; distrets a tot, però m’adono que ell mira per sota l’aixella, amb un ull esbatanat. Petri. El teu cos més una simfonia als dits. El teu alè, una fragor als nadius.

Sembla que ja no pots més. Perquè noto que la teva presó m’encalça amb fúria i no em deixa fugir. Una, dues, tres sacsejades, luxurioses, inclements, indòmites. I te’m desfàs a les mans. Obres per fi els ulls. Un somríure franc en la mirada. I et trobes amb la meva que t’acull. “Mai abans...”. És la teva illa. El petage... Espero que em deixis tornar”. “Ha, ha, ha, ha”. Tens un riure badívol, franc, obert. “Em portes ...” Sembla que una llàgrima et cau per la galta. Però no. És el darrer raig de sol que t’enlluerna els sentits. T’incorpores de cop. Em beses apressadament als llavis, quasi imperceptibles. “Sí, tens gust a fruit de bosc. T’alces del tot. T’observo de sota estant, les cames creuades i un somrís als llavis. Et gires i m’ofereixes la mà. “Véns?” “Ara et segueixo, avançat”. “T’espero. No tardis” I surts, en una cursa breu, irisant, cap a l’aigua. Les gavines s’apropen a la costa en vols rasants. Sembla com si el quadre de la tarda s’hagués de perpetuar en aquesta hora. No hi ha cap més soroll, cap crit, cap remor que trenqui l’aire, més enllà del teu braceig.

Comença a fer fred a la badia.

______________________________

Ella va nadar una estona. Mar endins. I en girar-se per saludar el seu company ocasional no el va saber veure. Va tardar una estona en retornar a la sorra; gaudint, feliç, trèmula encara, pels darrers espasmes. Hagués volgut menjar-se, golosa, agraïda, el seu sexe dins l’aigua. Però ell no venia. Va nedar lentament fins a la riba. En arribar on era la tovallola, ni rastre d’ell. Va mirar a un cantó i altre. “Heu vist el noi que hi havia aquí abans?”. Les noies que eren prop seu li van respondre amb un gest d’estranyesa, d’incomprensió, alçant les espatlles. El seu massatgista havia desaparegut.

Perquè havia hagut algú realment?

Ja a casa, desant els estris de platja, va tenir la certesa del fet. Al cul del cistell, sota el paquet de tabac, s’amagava un petit llibre de poesia, les planes girades per la humitat. “Encara les paraules, de Joan Vinyoli. No podia haver vingut sol allí! Així doncs...

I havia una marca en una pàgina, amb un vers senyalat, "Al mig de la badia"

"No inverteixis en causes
perdudes: no recordis els dies
de la felicitat
bevent, ulls aclucats, la llum,
al mig de la badia,
pres en un cercle
de passió.

(...)

Però el clar de la mar, el guspireig
de l’escuma, els blancalls.
i sobretot una precisa
manera de comunicar-nos
per les metàfores
dels grans poetes i una certa
vida indigent tornant-se foc,
cremaven l’aire destruint, imperceptiblement,
l’ordre establert.”

A la coberta va llegir la solució. “Per una tarda encisadora a l’Illa Roja. No oblidaré la teva olor a tarongina. Desitjo que t'agradés el massatge. El veí”. I a sota, un dibuix, talment un gargot fet apressadament. No. No era una signatura. Era... sí, el perfil d’una sabata. Petita.

Una sabateta. La seva.

20 comentaris:

Gatot ha dit...

La calor fa estralls en quasi tots, però tu, veí en sembles inmunitzat! ja em diràs el secret... o no!

petons i llepades per sota el braç!

Anònim ha dit...

Glupssss, veí...... gràcies!!! El post és preciós i tu..... (no tinc paraules).

Petó gros,

sabateta

Toy folloso ha dit...

¡Es de raça perdiguer!.
Com que moltes blogueres farden d´anar a Pals...... ell para la canya.
Llavors, a l´apartament, ben dutxadets, però. ¡Perque aquells granots de sorra poden ratllar el pistó!.

Oriol ha dit...

plas, plas, plas,..... quin nivell!!!, l'altre dia fotien un reportatge a les noticies de TV3 de traductors literaris i pensava en tu.
Anava a la platja de la Fosca amb els nens i la costella, però em sembla que m'inventaré alguna història i aniré a Begur, ;-)))

Boira ha dit...

M'has deixa't sense paraules veí. Increïble.

Robertinhos ha dit...

a quina platja era?

Té la mà Maria - Reus ha dit...

bona narració, és pensat mai amb publicar-ho, o ja està fet.

et seguim lleigim, i aixó comporta una bona estona, a mes a mes el convinar-hi música ens encanta

salutacions i bones vancanes si en fas dels teus amics de Reus

Joana ha dit...

Veig que et passeges per les cales i caletes i et trobes sabates i sabatetes!!!
Pot estar ben contenta, la sabateta!
felicitats per el relat! ;)

Waipu Joan ha dit...

carai noi, jo també em passaria l'estiu posant cremeta a segons qui, segons on i amb segons quines lletres.
Una salutació i allò del meme tranquil.

una lingüista elitista ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
una lingüista elitista ha dit...

Felicitats! Sobretot per la combinació de punts de vista i estils narratius! Fantàstic, simplement! ;-)

the silver blue sea ha dit...

A quina platja dius que vas?
uhmmm... Jajaja

Petons marítims, Veí.

Júlia ha dit...

Mmmmm, l'illa roja, paradisíac indret molt apropiat per posar crema als parents...

Duschgel ha dit...

Quina delícia... Has de tornar a l'Illa... Has de tornar-hi per satisfer les ànsies d'ella, i les que tenim nosaltres de tan delicats relats!

Un petonàs de l'"ensabonadora" ;)

Cosespetites ha dit...

Preciós, estimat veí.

Waipu Carolina ha dit...

Molt maco el conte,lindo!!...felicitats!!

Una abraçada!

Mandarinada Contraproduent ha dit...

Magistral...com sempre!!!!

euria ha dit...

Bonic, veí....aquests dies he anat a la platja :D Hauré de posar crema a algú.... bon estiu!

Anna ha dit...

aquest cop no t'has salvat, si et ve de gust, t'he passat un meme!

El veí de dalt ha dit...

Gatot,
secrets, per tu? Que els saps tots?

Sbtt,
el silenci també és dolç.

Folloso,
el pistó ha temps que el tinc ratllat i la canya, sense fil.

Oriol,
si véns a Begur, no et posaré crema, eihn?

Boira,
tu? que sempre en tens tantes d'escaients?

Robert,
aquí mateix, al Masnou,,,

Mà reusenca,
si tu me'l publiques,,,jo et deixo.

Joana,
i tu, que muntes bed&breakfeast per Girona, ja em faràs un bon esmorzar!

Joan,
posem-los crema, doncs!

Lingual d'elit,
Merci, noia!

The silver,
a quin mar dius que et banyes? ;-)

Júlia,
als parents i a les parentes...

Duschgel,
llàstima que no hi hagi dutxa a la platja perquè m'ensabonis!

Cosespetites,
gràcies, afers grandiosos!

Dulce Carol,
Gràcies!

Mandarina,
Gracies epr venir al replà...Espero que no et sigui contraproduent!

euria,
millor que te la posin a tu, no?

Anna,
i te'l faré, no en dubtis!