1 d’agost de 2007

De lectura (20) La visita del arzobispo, d'Ádam Bodor

"Por aquellas fechas, Bogdanski Dolina aguardaba todos los fines de semana la llegada del arzobispo Butin y las cámaras de la Provisoria llevaban años acumulando regalos para él."

Angoixant. I inquietant, tal volta.

Vaig fer cas, tard i malament, com sempre, del consell de la Cruella i m’he llegit aquest llibre que fa temps em va recomanar. M’ha sorprès, certament, per com està escrit. Ádam Bodor és hongarès. I el meu coneixement previ d’aquesta cultura i d’aquest país (tret que hi passa el Danubi i s’hi troben els Càrpats) era, zero patatero. Ho segueix essent, però ja puc dir que tinc un hongarès al cabàs.

L’acció transcorre en una ciutat imaginària, Bogdanski Dolina, situada en algun lloc dels Càrpats. Una ciutat ben misteriosa i on no em voldria perdre mai. La governa una casta eclesiàstica, feta de popes barbuts i malcarats; de conductes imprevisibles. Suportats per una banda de fidels guardians armats amb gossos de males puces. Una ciutat que té la peculiaritat d’haver canviat de país d’una dia per l’altre; per mor del desbordament del riu transfronterer Medvegyica que la banyava; que en una nit d’inundacions, decideix sortir-se de mare i deixar-la “a l’altra banda” de la frontera. I d’on molta gent sembla voler fugir però sempre tornen.

Una ciutat on hi ha escenaris angoixants: la presó d’Izolda, on hi van a parar, a podrir-se més aviat, els malalts del pulmó (¿?) i altres elements no grats a l’autoritat (com el doctor Vidra), malvivint en barracons de fusta i sotmesos a les inclemències meteorològiques i les pedregades dels seminaristes; en aquest recinte s’hi troba la fàbrica de pintes i botons; el mateix seminari (aquí sembla que tothom vol esdevenir capellà, arximendrita, vicari, arquebisbe o bisbe); els abocadors, curulls de desferres, on hi ha una vida encoberta; abocadors que tenen llum pròpia; els boscos i prats que encerclen la ciutat, feréstecs i llunyans, on s’hi veuen unicorns i galls fers; la Provisoria, on treballa de capellà castrense, el protagonista de la història, en Gábriel Ventuza, orfe, fill d’un contrabandista d’homes que ve al poble tan sols a recollir i endur-se les restes òssies del seu pare (mort en estranyes circumstàncies) perquè el cementiri armeni on reposa serà destruït en breu i, en canvi, s’hi quedarà deu anys.

Una ciutat amb pocs escenaris més: la perruqueria (on viu el narrador, que no té nom), la bodega; l’estació de tren, la tomba al Camiant Desconegut, l’avinguda 22 de febrer (qui de voslatres va néixer aquest dia?). I poca cosa més. I un seguit de personatges que viuen una rutina estranya i assumida, fosca i asfixiant, com la del vicari que es passa cinc anys seguits dormint per aparèixer un bon dia assassinat; la noia que quedà calba per un raig; la perruquera que somia algú sense conèixer-lo, els “homes de la muntanya” que són un rerafons només

I de rerafons, s’ordeix un complot. Però no saps mai ben bé qui ni ben bé com. I un dia, un bisbe mor en un atemptat.

Hi ha una geografia explícita en aquest llibre. Cada escenari evoca un estat d’ànim. És una novel·la feta a força d’entrecreuar cercles. Cercles concèntrics; que es van escurçant o eixamplant a força que avança la trama. La narració té un aire asfixiant. Pateixes. Pateixes molt. Els personatges apareixen i deixen el seu lloc a nous, que després el deixaran uns altres, per retornar a aparèixer els primers altre cop. La tècnica del flash-back pren aquí tota la seva expressió; però el mèrit de Bodor és fer-ho explicant primer l’efecte, després la causa i després la causa de l’efecte. Un pas endavant i dos enrera. I seguir avançant. I sense perdre’t. És com un equip de relleus es va passant el testimoni, però on tot està perfectament calculat. I en el rerafons, un misteri que envolta a Gábriel, el seu origen, la seva feina, el seu futur... Segurament els dubtes de tot un poble.

Evidentment, tota la novel·la és una metàfora en si mateixa. Ja ho veieu. Un gulag imaginari.

I treure’n l’entrellat és cosa vostra. Sapigueu que Bodor (1936) va ser empresonat dos anys (del 1953 al 55) per anticomunista, i va viure a dos països —Romania i Hongria— on definir-se així no era cap broma. Digueu-li això també al txec Kundera.

Tinc al calaix, esperant, El distrito de sinistra, una altra de les seves obres. Però hauré deixar pair el mal de cos que m’ha deixat aquesta lectura. No puc dir que m’hagi encantat. Tampoc m’ha desagradat. El que dic és que no m’ha deixat indiferent. I com que el veí és lent i mandrós, deixo que la seva lectura vagi fent pòsit lentament en les meves neurones per despertar-me un dia dient: “coi, ja sé qui era l’assassí!

I tothom al poble, empolainant-se, esperant l’arribada del bisbe (ara és un, ara un altre) que com, qual Mister Marshal —recordeu la peli del Berlanga?—, no arribarà mai. Com nosaltres aquí a Barcelona esperant l’arribada de l’AVE... fènix i que FECSA-ENDESA tinguin a bé acabar amb les apagades de llum. Ja podeu anar posant ciris al bisbe

Però sempre hi ha lloc cap una fugida final. La que emprèn Gábriel Ventuza .

Però no sé si ell sap que és cap a una nova foscor...

...on jo també m’hi encamino.


16 comentaris:

Cruella ha dit...

Quins deueres tan ben fets...

La meva enhorabona per una ressenya impecable, com sempre.

Deixa passar uns mesos abans del Distrito de Sinistra. Corrs perill d'embafar-te perillosament.

Petó [amb llengua]

Anònim ha dit...

veí.... com sempre, i tal com diu la cruella, impecable!!! Em sembla, però, que no la llegiré. Ho fas tan i tan bé que darrerament em fa por agafar els llibres que resenyes i que no m'agradin tant com el que tu dius ;-.).

Un petó de bona nit,

sabateta

El veí de dalt ha dit...

Cruella,
esperarem, doncs.

PS Puc treure ja la llengua o la deixo dins?

Sabateta,
El proper llibre, rajaré d'ell. Així el llegiràs (és el que feu les noies, oi? Dur-nos la contrària!!!) (hehehehe)

Anònim ha dit...

Si en "rajas"..., faré cas del teu bon criteri i potser tampoc ;-)

Petó de bon dia!

sabateta

Claire ha dit...

Jo tampoc la llegire, ja vaig tenir prou mal cos quan vaig llegir "Ensayo sobre la ceguera". No m'agrada patir.
Aixo sí, la ressenya m'agradat.

Gossades ha dit...

Molt bona ressenya veí, felicitats. Jo em sembla que faré com la Claire i no me'l llegiré. Uf! Si dius que és tant angoixant, no vull patir. M'ha passa't amb més d'un llibre, que no és que no m'agradés, però l'he tingut de deixar perquè m'afectava massa.
Potser es que soc massa sensible.
;p.
Per cert, sinó l'heu llegit us recomano Balzac i la joven costurera china (Dai Sijie). Jo fa molt temps que me'l vaig llegir, i és d'aquells llibres que et calen molt fons. Després em vaig enterar que havien fet la peli, però no l'he vista, sempre em decepciona la pel·lícula d'un bon llibre.

Ale, ja t'he fotut el rotllo. Un petó.

Waipu Joan ha dit...

hola Sr. Veí.
Carolina i jo (waipueduca) tenim la sana intenció de clavar-te el nostre meme literari. Hem fet una mica de broma sobre el comentari que ens vas deixar i no ens queda més remei fer-ho.... jejeje!
Ja ens ho manegarem un d'aquests dies. Salutacions i gràcies per passar-te tan sovint per casa nostra.

Joana ha dit...

Vols dir que no seria millor que ens recomanessis lectures més lleugeres per l'estiu?
Amb aquests resums no llegiré cap llibre dels que recomanes!!!
Ja s'acosten les vacances??'
Una abraçada!

El veí de dalt ha dit...

Claire,
doncs jo en la línia de sortida tinc "Ensayo de la lucidez": VAig a per ell.

Gossades,
aquest de "Balzac i la jove costurera xinesa" era deliciós. Espero que no em passi com el dos pobres nois del llibrw: que li obre els ulls a la jove xinesa amb la literatura i aquesta aprén a volar! No volis, tu, eh?

Waipu,
larai, larilu, laralà (com si sentis ploure...); memequè diueu? Sóc suec des d'ara...

Joana,
no són lectures que recomano; si no lectures que faig que vull compartir amb vosaltres! Si hagués de recomanar faria una altra cosa. Però per tu una recomanació directa i clara; que sabràs entendre i gaudir: "L'amor boig"; de Pere Rovira. Llegeix-te'l abans que en faci la ressenya. Que vindrà ben aviadet. I "La dona silenciosa" de Monica Zgustovà. Si no t'agrada la recomanació, te'n faig d'altres..."primera" meva. ;-)

Gatot ha dit...

nen.... jo, només que sigui per contradir les dones.... (i per contradir la meva euforitzada femeneitat)...... i perquè sóc patidor de mena.... tornaré a passar per la biblioteca i me'l llegiré!

:DDDDDD

Veí de dalt: ja posats... què et costaria deixar-me'l a la porta de casa? Val si, que si no vaig a la biblio, acabaria enclaustrat. Ens el llegim mutuament a la Illa Roja?

petons i llepades patidores!

Gossades ha dit...

No volaré, que jo ja els tinc oberts els ulls a la literatura des de fa molts temps. Ai, l'edat, passen els anys i les meves estanteries és van omplint de llibres llegits. M'agrada veure'ls tots afilerats, però osti, dona que pensar, o llegeixo molt, o és que em faig vella.

Un petó!

Antígona ha dit...

Creo que lo importante en un libro o en una película es precisamente lo que señalas: que no te deje indiferente. Que a uno le guste o no le guste acaba siendo para mí una cuestión mucho más confusa. Pues también necesito tiempo para que lo leído vaya haciendo en mí el efecto correspondiente y sólo al cabo de ese tiempo puedo decir: pues sí, mira, me gustó o no.

Tomo nota del libro, no es que ande falta de lecturas pendientes sino más bien todo lo contrario, pero lo que has contado me parece tremendamente sugerente.

¡Un beso!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

totalment d'acord amb la Joana, amb el resum és com si haguesim lleigit el llibre, porbres llibreters

salutacions des de Reus

Dessmond ha dit...

Jo només he sentit trossos de EL distrito de sinistra. Reconec que és bo. Ara, com dius, les atmòsferes que retraten són angoixants. Una mica com les de'n Bohumil Hrabal.
El comunisme donà com a característica literària aquesta angoixa narrativa. Sort de la literatura. Altrament, aquests artites haguessin acabat lelos.

Dessmond ha dit...

Acabo de fer un repàs als comentaris. Coi, jo me'l llegiré. Apa!.

El veí de dalt ha dit...

Gatot,
ja saps que els llibres, els paraigües i les dones no es deixen mai! Sempre tornen millor de com han sortit!

Gossades,
ets fas més bella amb els llibres, no en dubtis.

Antígona,
Coincidimos, pues. Ah! Y no me he olvidado de ti, eh? Tengo un meme en marras...

Mà reusenca,
aixi la gent llegirà un altre i farem més rics els llibreters, home!

Dessmond,
Com la literatura d'aquí dels 50-60...Has llegit "Tiempo de silencio" o "Si te dicen que caí"? Doncs prou angoixants, també