De lectura (21): Un home de paraula, d’Imma Monsó

«És possible viure sense memòria, però és impossible viure sense oblit».
(Jean Dubuffet)

«Que pot tenir d’extraordinari que pressentim la mort?
De fet, el que és estrany és que no hi estem pensant cada segon.»
(I. Monsó)

Terapèutic.

Terapèutic per l’autora. Pel lector, entretingut; potser un pèl enfarfegós, massa idíl·lic, sabonós, tot plegat. Sempre m’ha fet certa aprensió les obres fetes a partir de la pèrdua d’un ésser estimat. Aquest és un llibre d’aquests: la Imma Monsó fa un exercici d’introspecció a partir de la pèrdua del seu company, “un home de paraula”, amb qui havia compartit, després de dos matrimonis frustrats, els darrers setze anys de la seva vida. Que no és poc. N'hi ha qui no arriba ni a un...

L’originalitat en el tractament de l’obra està en l’encavalcament de capítols que ella titula A i B. En els A ens parla del record del company perdut (a quí anomena El Cometa, perquè sempre "deixava rastre per on passava"), de com es van conèixer, de la vida en comú, dels viatges plegats, dels seus racons preferits, de la seva personalitat, de la seva feina, de l’adopció de la filla (xinesa), del dia a dia en la seva relació,.... En els B, ens parla de la descoberta de la malaltia, de com s’hi enfronten, del seu avanç i retrocés, de com perd finalment la batalla, de la vida de “després”, sense ell, del desassossec i el dolor; dels nous vincles amb la filla i amb la gent,... En fi, un despullar-se davant el lector. Podeu llegir només els A o els B, però la gràcia, evidentment, està en llegir-los seguits. Un acordió de muntanyes russes. Bipolar.

La Monsó ens explica com amb el Cometa arriba a assolir l’Amor Absolut, així, en majúscules. És evident que era un amor per tota la vida; i encara ho seguiria sent si la malaltia, el càncer (La Bèstia, com ella l’anomena) no se l’hagués endut d’una manera fulminant, quan tot apuntava a una recuperació. Bé. Opino que a la Monsó li ha sortit un llibre d’autoajuda sense ella voler-ho fer, potser. O precisament perquè el necessitava, l’ha fet.

Jo mai m’he trobat en aquest tràngol i entenc que qualsevol manera de fer suportable el dolor és factible. Darrerament està de moda això d’escriure sobre familiars morts. Mireu en Jordi Llompart i els seu conte El cor damunt la sorra sobre la seva filla Jana de set anys, morta en un accident ben idiota a Namíbia... Diuen que ara farà un reportatge precisament sobre el fet. O la pel·lícula que fa poc ha estrenat Juliol Medem sobre la mort de la seva germana Anna, jove, també morta en accident de cotxe, Caotica Ana (algú l'ha vist?). O el llibre que va escriure l'Umbral (el de "yo he venido a hablar de mi libro, coño!"), Mortal y Rosa, escrit arran la mort del seu fill "Pincho", per leucèmia als sis anys. O el llibre de poemes Joana, de Joan Margarit, magnífic, per cert. Tres quarts del mateix. O la coneguda cançó del Clapton, Tears in heaven sobre la desaparició de la seva filla adolescent. Ja veieu, escriure o cantar sobre el dolor caracteritza els humans. És terapèutic, doncs. Jo faria el mateix.

Els artistes tenen canals per expressar-se. La Monsó és escriptora i per les paraules es redimeix. «Naturalment, el primer que se li acut a una obrera de la paraula a qui esclata el niu a la cara és recuperar-lo amb paraules. (...) Escriure ha estat sempre una bona manera de saber què passarà». Ella no vol oblidar (no treu ni la seva roba de l’armari, canvia sovint fotos dels marcs que té per casa, rellegeix sovint escrits seus, en fa una presència si no física, espiritual,...); però alhora entén que ha de tirar endavant, que el dolor s’ha fer amigable, suportable. Com a teràpia té tres elements: la serotonina (que ja sap que ha de deixar); la filla de vuit anys (la Piulix, que sap compartir amb ella la seva presència) i el valor de les amistats (“Només et demano una cosa: deixa’t estimar», li diu una bona amiga). I per sobre de tot, es vesteix d'un cert sentit de l’humor que li permet afrontar el dia a dia. I no perd el temps. Viatge per aquí, sortida per allà, escriure més... La feina és un bon antídot. «Mai hagués pensat que hi hagués tanta vida pòstuma».

És evident que el Cometa era un rara avis, d’una coherència i un nivell intel.lectual com n’hi ha pocs. El complement ideal al caràcter de l’autora. Un home excepcional. El seu home ideal. Coi, és que després de tants anys era capaç de dir-li que «encara m’interessa tot el que dius, encara m’interessa tot el que fas». Hi ha homes així? Pot ser sí... Però alguna cosa bona deuria tenir algú qui assegurava que «Les dones sou uns éssers molt estranys» i s’embadalia escoltant Coltrane. És clar que està explicat pels ulls d’ella. Potser sí que deuen existir aquesta mena d’homes... Jo no els conec. Jo no en sóc.

I és que aquell home li havia fet oblidar el Tedi, el seu pitjor enemic. «Qualsevol cosa que fes esclatar aquella mansa rutina qualsevol cosa que arrisqués i posés en perill aquella odiosa previsibilitat, qualsevol cosa abans de veure aparèixer el monstre més temut» És evident que si una dona et diu això, és que està penjada de tu del tot.

Pur diari personal, doncs. Podria fer un blog la noia! Segur que li aniria bé. Si no en té, que no crec, si que hi ha una cosa que sí m’uneix amb la Monsó. «Mai no recordo els somnis. I els pocs que recordo, són molt poc interessants».

Va tardar tres anys en escriure’l. Tots sabem que el dolor no és permanent; i que el temps tot ho afebleix, per força. Ella també. A mi, els capítols que més m’han trasbalsat són el de l’enfrontament davant la malaltia i dolor. Per pur morbo, ho reconec. «Està bé escoltar la gent. La qüestió està que mentre escoltes, distreus la Bèstia que t’arrenca les entranyes. (...) I, finalment, amb aquestes argúcies d’estar per casa, aconsegueixes suavitzar el dolor”.

No sé, suposo que jo faria el mateix. No vull ni pensar-ho gaire, no fos cas... Si em permeteu la boutade, la frase em recorda uns versos del Martí i Pol (aquest home sempre té algun vers escrit a la mida de qualsevol ocasió): "No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota / la immensitat del voler i el desig / de fer-lo perdurable. / De nosaltres depèn que el pas del temps / no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres / i que l'hoste que els anys anuncien no trobi / la casa abandonada, i fosca, i trista." (La Casa, dins "L'àmbit de tots els àmbits")

El record del Cometa és, per l'autora, tan present, tan interioritzat, tan assumit a flor de pell, que “si t’hi fixes bé, s’assembla molt a un oblit». Com quan busques unes ulleres i t’acabes adonant que les duus posades.

A mi em passa sovint.

Despistat que és un. Paraula.

Paraula d'home.

(Que és el títol d'un llibre, per cert).