De lectura (23): "Mites i gent de Barcelona", de Josep Maria Huertas Claveria

Un post dedicat a en Carquinyol, alter ego de El badiu dels Micacos, que segur deu conèixer moltes de les històries que aquest llibre amaga.

_______________________________________

“La infantesa pot ser un fantasma obstinat.”
(Sempronio)

Sense ser-ho, Josep M. Huertas, traspassat fa poc temps, mereixeria ser el cronista oficial de Barcelona. Segurament, amb el seu inseparable Jaume Fabre, poca gent com ell haurà escrit tant sobre la ciutat. Amb Sempronio, Francesc Curet, Duran i Santpere, o Lluís Permanyer més dretans o més esquerranosos, però barcelonins de pro, tots ells, faria un repoker d’asos. A Huertas el vaig conèixer a través d’aquella obra paradigmàtica de la transició Tots es barris de Barcelona, només abastable a un periodista compromès com ell. I el recordo, fent primer de BUP, en la redacció de La Vanguardia, al carrer Tallers atentent-nos a grup d'alumnes torracollons en una entrevista que li vam fer per un treball escolar sobre l’aleshores anomenat Barri Xino, que tan bé retrata un altre insigne redactor, Paco Villar.

Per les planes del llibre vagaregen noms tan il•lustres i contrastats com Buffalo Bill (que va visitar la ciutat el 1889), el noi Baliarda (un revolucionari de finals del XIX de Sant Andreu), el Vaquilla (el quinqui més famós de la Mina), el mariscal Tito (va venir d’incògnit a Barcelona?), Carmen Amaya (la cantaora flamenca, filla del Somorrostro), en Facerías (el maquis “elegant”, assaltador de meublés) per citar-ne alguns. O racons de la ciutat ja desapareguts; com el dancing-bar la Criolla, al carrer del Cid, nom gloriós d’un Raval dels anys trenta del segle passat que res té a veure amb el de la nostra àpoca.

No espereu grans epopeies. Tot són fets casolans, històries vida de barri; anècdotes de gent comuna; la majoria. És a través d’ells és com ens fem un quadre de cada època. L’encert de Huertas és escriure’ls com una “història viscuda”, com un conte. No descriptiu, si no novel.lesc. Amb una moralitat final, les més. Aprendreu també dites i fraes fetes barcelonines, com el significats d’ “Anar la quinta forca”, o “Vas bé per anar a Sants!”

L’estil és sobri; amb frases curtes. Directes. Breus. N’hi ha de millors i de més fluixots. De més coneguts i rellevants i d’altres d’anodins i que et deixen fred. L’home ha tirat mà de la seva hemeroteca particular i d’amics rellevants. La detallada bibliografia del final (que recull les fonts on s’ha inspirat per a cada relat) us pot ajudar a ampliar el coneixement de la ciutat. Llegir-la tota us pot portar un temps...

Hi ha mites i llegendes des del temps remots i llegendaris fins al postfranquisme. Molts són del temps de la Guerra Civil. Entre totes les històries, n’hi ha algunes que m’han interessat especialment. Com a curiosa, la identificació d’aquell guarda d’assalt en samarreta que dispara a l’enemic parapetant-se sobre un cavall mort el 18 de juliol (veure aquí); en una de les imatges més famoses fetes per Agustí Centelles (de qui ja en vaig parlar). O la del jove Campey Pueyo, jove anarquista de Santa Coloma afusellat al Camp de la Bóta el 1939; escenes del pavelló de Bèlgica a Montjuïc, on s’agombolaven els emigrants nouvinguts més desarrelats els anys quaranta; o la capella gitana que va pintar Hélios Gómez a la presó. Model. Ara que la volen transformar en equipaments, a veure què en fan.

Fins i tot, em va fer gràcia veure que el mestre de la crònica barcelonina, citava a uns del veïns del replà (veïna en aquest cas, la Júlia Costa de La Panxa del Bou) en el capítol: “Santa Madrona, la patrona oblidada”, basat en un article d’ella intitulat "Santa Madrona i la ciutat de Barcelona", aparegut a les “Ressenyes del Cerhisec”, 2004

Ja veieu que hi ha nivell al replà!