De lectura (24): Foc latent, de Lluïsa Forrellad

“La sembra d’injustícia i abús dóna collita d’injustícia i abús.
Però és com la pedra fora la mà, que mai sap on va.”

Excessiu.

Luïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal 1953, amb Siempre en capilla. Cinquanta-quatre anys més tard torna a l’arena literària catalana amb aquest segon títol. A aquest pas, ja té vuitanta anys, evidentment, serà l’última novel·la que llegim d’ella. Crec que ja està bé. (Per cert, què us ha recordat la coberta en castellà del llibre?)

La novel·la s’estén entre dues dates singulars: l’inici de la Restauració a Espanya, amb la proclamació d’Alfons XIII com a nou rei, el gener de1875 i els fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. El marc: la ciutat de Barcelona. Entremig, trenta-quatre anys convulsos; tot un període àlgid de la història del nostre país: la pèrdua de les colònies d’ultramar, l’ascens del catalanisme polític, la lluita de classes, la irrupció del lerrouxisme, les vagues obreres, els atemptats anarquistes, la repressió policial i de la patronal,... explicats per la mirada del protagonista, un observador neutre i poc compromès.

La idea no és dolenta. Tampoc original. L’ascens social d’un no-ningú inserit en el context d’una Barcelona agitada política i socialment. Pol Caselles, un noi orfe, que viu a pagès a l’Alt Camp, decideix volar del niu i provar sort: fa de segador, de veremador, de taper,... Amb disset anys arriba a Barcelona. Acaba el seu periple a la casa senyorial d’Isidre Darniu, minusvàlid de resultes d’un atemptat anarquista on va morir la seva germana. En aquesta mansió Pol farà el seu procés vital com a persona: coneixerà l’amor carnal amb les serventes, i l’amor espiritual: enamorat de la muller del senyor Darniu: l’Amèlia.

La casa senyorial és el centre neuràlgic de l’acció (com ho era a Mirall trencat, de la Rodoreda, novel.la amb la qual trobaríem certs paral.lelismes) i els esdeveniments històrics "vénen a trobar" els seus habitants: pels diaris, per les visites, per les tertúlies de cafè,... Forrellad retrata amb versemblança la societat benestant barcelonina que s'aplega a can Dariu, composta per l’alta aristocràcia rendista, que va de capa caiguda, en contrast amb l’ascens de la burgesia industrial, enfrontada als conflictes socials. Pol —la història és explicada en primera persona—, és espectador d’aquests fets, des d’una posició de jardiner primer i de criat de confiança després. Un gir inesperat a mitja novel·la el farà ascendir a propietari hisendat i finalment, marit de l’Amèlia. Comença una nova etapa. El retrat del modus vivendi de la classe benestant és mostrat en contraposició a la dels servents, dos móns convivint en un mateix bloc. Recordeu aquella sèrie televisiva de fa uns anys “Arriba & Abajo” (Upstairs & Downstairs)? Doncs és exactament el mateix.

La novel·la però, és feixuga. Llarga en excés. Més aviat jo diria que no és ni novel·la. Parlar d’un “diari històric novel·lat” seria el més correcte. Els fets van apareixent cronològicament, encapçalats per dates. Això li fa perdre el tremp del que ha de tenir una novel·la. Amb la meitat de planes, l’efecte buscat s’hagués aconseguit igualment. És com si calgués anar reproduint els diferents esdeveniments crucials que la ciutat va viure en aquesta època a partir dels diàlegs dels protagonistes. És cert que l’autora domina aquest art; i que les converses són creïbles. Fins i tot amb girs i lèxics de l’època. Però tret del protagonista, la resta de secundaris són arquetípics; crec que l’autora no els manega amb facilitat, potser amb massa professionalitat historicista. Els secundaris van obrint la trama i afegint noves incògnites en paral·lel (assumptes de faldilles, fallides borsàries, vagues obreres, avenços agrícoles,...), tot per anar omplint planes i planes.

Hi ha una bona collita de novel·les històriques d’aquesta època que han aparegut aquests darrers anys. Sembla que això va per modes. Algunes són molt bones, com La Felicitat del Baulenas, d’altes, em semblen fallides, com La Rosa de Foc, de Joan Agut; però totes molt lluny d’una La ciudad de los prodigios, de Mendoza per exemple; que sí és una novel·la amb tots els ets i uts.

Almenys, això sí: si esteu interessats en aquesta època, de segur que aprendreu un fotimer d'anècdotes: esdeveniments històrics, invents de l’època, les publicacions; personatges singulars (Gaudí, Cambó, Güell, Dr. Robert, Sara Bernath, ...) i successos rellevants (bombes del Corpus o Liceu, fets del Cu-cut, Solidaritat Catalana...) I amb una riquesa lèxica inusual: he hagut de buscar un munt de mots al diccionari. La lingüista elitista segur que xalaria.

Sempre és d’agrair.

Però poca cosa més.

Deu ser que el foc se m'ha apagat.