De la carpeta del veí (6): A cau d'orella, (amb dedicatòria inclosa)

A cau d’orella

He obert la porta i he entrat, de sobte, a la cambra de bany. Eres tota nua. Només una tovallola blanca al cap assecant-te els cabells després de la dutxa. Un turbant que amaga el roig encès dels teus rínxols. És evident que no m’esperaves. Gires el tors, mig astorada, en sentir-me. I somrius. Dents blanquíssimes, en un gest inequívoc. Abaixes la cama recolzada sobre el tamboret mentre acabes de posar-hi crema hidratant. Et redreces i m’ofereixes la teva esquena: un paisatge esquitxat de primaveres. Et prenc la cintura per darrera i descanso el front sobre el teu clatell. Silenci dels cossos. M’agrada tenir-te així. Ben premuda. Ben meva. No ens diem res perquè no ens calen els mots. Si de cas, avui, t’ho diré tot a cau d’orella.

Fa xafogor a dins. El baf del bany m’enboirina les ulleres i veig una ombra diàfana reflectida al mirall. Com una aquarel·la. Ets una aparença vaga i palpable alhora. Apamo els teus pits, que no veig, però noto tendres i molsuts. I la tibantor dels mugrons em diuen que no és de fred que se t’irisen. Tremoles febrilment. Beso la nou del teu coll; el borrissol del teu clatell. El lòbul de les orelles. Desfaig el nus del turbant. I una fragància humida s’escampa arreu i m’infla els nadius. “Fas olor a tarongina”. Et replego els cabells humits en una cua. T’alço la barbeta amb el dit polze i et faig girar el rostre. Un blau encès em traspua l’ànima. “Estaria una eternitat fonent-me en el teu esguard”.

Ets talment com aquella Venus emergent de l'aigua, de Botticelli, als Uffizi. Recordes? No, no ho pots recordar perquè només ho penso. I no ho dic. Ets una nina de drap, òrfena als meus dits. Un pes ingràvid. Eteri. Nounat. El món se’ns atura en aquest instant i una centella a les temples perpetua la imatge. Et sóc donat a tu i tu te m’ofereixes tota. Ja tinc els teus llavis carnosos presoners de la meva boca. Les llengües batallen per enclavar-se al nou terreny. Un reguitzell de girs salivats i xoc de dents a la deriva. Juguem amb l’ànsia i el delit. Són uns besos afamats els nostres; golosos i atàvics. Alces els braços; els teus braços llargs i candorosos que reposen en creu entorn el meu coll. La meva cintura topa amb la teva. Les meves mans baten l’aire resseguint les teves espatlles, la teva esquena; caient sobre els teus malucs. Déu meu! Són un recer on morir-hi al damunt. Quina fermesa en el tacte! Són durs i jaspiats. “Les teves natges em van enamorar, ho saps, oi?”. És el meu alè el que t’acarona l’oïda. Avui t’ho diré tot a cau d’orella.

Silent i punyent. Com aquest membre alçat, erèctil, que prens ara amb les mans. “M’embogeiges”. T’agenolles mentre m’abaixes els pantalons. L’eslip a mig camí. El sexe dins la teva boca. I encetes una dansa amb els meus sentits. Sóc presoner retut a tots els designis. “Saps com m’agrada, oi?” Són deu segons? Deu minuts? Mitja vida? No hi ha temps que ens esclavitzi. No hi ha marges. No hi ha dreceres. No hi ha ormeigs ni ventades. “Alça’t”. Gires noranta graus per recolzar-te al marbre de la pica; cames obertes; flexionada endavant. El mirall retrata dues formes etèries que es confonen en una de sola. “M’agrada veure’t així i fer-t’ho alhora.” Un cos que cerca l’altre. Els mots surten sil·labejant dels meus llavis enlaire. A cau d’orella. Les mans separen les natges per enfilar el camí que assenyala el clot indòmit. La meva rojor tendra entra dins la cavitat perenne. I la humitat ambiental acompanya el gest. Sóc esclau del meu desig fosc. “Vull hostatjar-m’hi per sempre més”. I tu ho sents. I ho acceptes. I acotes el cap, hostessa en el balandre. I el teu silenci em justifica. “Vull estels als teus ulls que només es desvetllin al meu tacte”.

Et diré els versos més tendres que cap poeta recordi. Em vindran al cap Salinas, Aleixandre, Vinyoli, Estellés,.. Però avui m’agraden només els meus; que improviso per tu, rapsode inconsistent. “Som dues escales de cargol, en camins insondables. No vull sortides. No vull adagis. No vull promeses. Vull ser en tu i per tu. I sojornar per sempre en l’abraçada”. Com puc dir-te tot això sense pensar-ho abans? Serà que ho sento? Serà que t’ho llegeixo a la mirada?

Però ara, abocat de nou a tu; només desitjo acaronar-te el cos i descobrir els plecs insòlits que el temps justifica. Mil agulles repiquen a la nostre pell i ens inciten a la lluita. És dolç estimar-se en silenci. És plaent romandre així, amb l’aigua esquitxant-nos els muscles, colpejant els porus de la pell. Ofega tanta escalfor. I abaixes la guàrdia. Ara només som tu i jo. I la fressa ardent dels besos que ens perpetuen. “Pots fer de mi el que vulguis” , em dius. I en l’afirmació, va implícita una renúncia. La certesa dels mots em plau i em fa mal alhora. “No tinguis por, amiga”.

T’ho diré a cau d’orella. "Voldria néixer de nou pel plaer de descobrir-te”. Perquè no vull que el silenci dels mots trenqui la inutilitat de les paraules. Per això una imatge. Una sola imatge. El palmell als llavis. I un apropar els meus al teu sexe. “Tanca els ulls i imagina’m”. Abaixo la mà a la teva panxa, masego els teus pits voluptuosos. I amb dos dits ressegueixo la silueta humida de la teva anatomia. Dreta i esquerra. Amunt i avall. En cercles concèntrics. Clous les cames per fer-me els dits presoners. I acluques als ulls, amatent a l’envestida. Els meus dits cerquen la clau de volta. Un perla rosada balbuceja a l'entrecuix. I una màgia sabuda se't desvetlla des de molt endins del cos. M’agenollo davant teu i l’aigua em regalima nas avall. Encalço obscures cavitats al fons de l’ànima. I un regueró de plata que neix al coll, salva tots els marges per estimbar-se engonal avall; amb el teu perfum; ensabonant-me. És una deu el que et regalima de l’entrecuix, i a ella m’hi aboco, famolenc i amb delectança. M'ofego. La llengua és un sonda que llenço a l’encalç del foc. Em prems fort els cabells i estires amunt. Posseïda d’una força que et ve del nus de l’estómac. Però no cedeixo. Les ungles s’enfonsen a la carn. Al teu cau. Als teus forats més obscurs. Ara un dit, ara un altre. Ara tots dos. Tres. Pentino amb la llengua la catifa humida i sento com fuig enfora en els replecs del teus llavis. Un corrent elèctric et sacseja. Te’m desfàs al damunt. I xiscles, forassenyada. No tinc clemència. Caramels a l’embranzida... I la tremolor pautada a les cuixes testifica una bella mort, que no s’apaga. I que et reprèn de bell nou; amb nova fúria; un, dos, tres cops; quatre encara. No vull sortir de dins. No vull acabar el camí. No vull que deixis de plorar. M’alço contracorrent. La meva llengua puja a repèl, com un ascensor directe al sobreàtic. No has obert els ulls en cap moment. T’ho he prohibit. I tu ets obedient de mena.

Un instant despés no queda res. No hi ha món més enllà d’aquesta cambra. Res més enllà de la cortina del bany; un mur infranquejable que ens aïlla de tot i ens aboca a l'ostracisme. Al dolç declivi dels cossos. A un auturar la marxa. Restem junts, doncs; abraçats, muts, encara uns segons; fins que la música al disc reprèn la cançó. I els nostres orgasmes, punts de plaer immutables, com llarg degoteig del cos, s’escolen pel forat del plat. El batec de les canonades s’enduen la darrera glopada. Un defalliment serè. Dolç. Tanques l’aixeta. I el vapor ve a acomodar-se com una segona pell, com un bell vestit fet a mida.

I a cau d’orella et diré l’últim adagi. “T’estim, amiga”. I aleshores, en obrir els ulls, veuràs que el baf de l’aire dibuixa una silueta il.lusa al mirall. No hi haurà res ni ningú, llevat d’un record amable que el teu alè dissipa Tan sols tu i el poder que tenen les paraules per evocar el somni.

La porta és oberta. Però ningú no arriba. Ets sola; clous els ulls i una figura egrègia surt d’enlloc per acaronar-te els mots que sempre has volgut sentir. A cau d’orella: “T’estim, t'estim...” I somrius, còmplice i distant, mentre prens el gel de dutxa i em demanes, ara sí, amb veu melosa i trencada: “M’ensabones?” Per tornar a recomençar, de bell nou, el cicle.

Potser aleshores, tremolaràs de nou en recordar-me.

Potser...

Perquè tanta ensabonada, mereixia que algun dia et dediqués un dels meus posts, des de la complicitat blocaire, tan llunyana i tan propera, alhora. Excusa'm la gosadia, amiga.