21 de gener de 2008

De la carpeta del veí (7): Quimera

Hòstia! M'ha agafat una febrada momentània i m'he posat a escriure en castellà. La culpable és la Duschgel, que després de llegir un post seu, vés per on, em va fer venir ganes de respondre-li en la llengua del país veí. Tot va prendre un aire mariner que no el podia parar. I en va sortir això. Espero que el mal em passi. (He retocat lleugerament el comentari que hi vaig deixar, plagat de faltes).

__________________________________

Había un lugar, allí donde el horizonte amaina, donde mis ojos vislumbraban un deseo. Mucho tiempo dirigí hacia allí mi brújula, siguiendo la estela de delfines y el trazo disoluto de las estrellas. Creí una vez acercarme a ella; pues percibí perfectamente la oquedad que dejaba en zambullirse; pero por más que acariciaba su perfil con la mirada, la distancia se me antojaba más y más lejana. Comprendí entonces que por más que cercenara en el empeño, todo esfuerzo me era inútil. No nos está dado a los humanos alcanzar el cielo. Cerré los ojos, pues, y el viento del norte vino en mi ayuda. Ya no era necesario bogar a todo trapo. La nave avanzaba sola sin guía ni faro que anunciara el rumbo. La espuma me salpicaba el rostro y notaba como surcaba el mar, sin oleaje, en pos de una perdición eterna. Supe, después de siete días y siete noches en total oscuridad -no preguntadme cómo-, que había arribado a puerto. Una leve brisa acaricio mi tez torneada al sol. Ella estaba allí, languideciendo su cola. "Tardaste en entender", me dijo. Acerqué mis dedos a sus labios y en el roce húmedo de su piel de escamas, sucumbí a la profundidad de su mirada. Ya no era yo, sino mi deseo. Y en él, todo oráculo fue en balde. Nos quedamos quietos los dos, en silencio, como dicen que se aman los amantes que se han amado mucho. Y ya no hubo más mares, ni horizontes, ni destellos en el cielo. Sólo su piel salada y mi ansia en su boca.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

14 comentaris:

Júlia ha dit...

El text és molt bonic, però, pel que fa a les sirenes, recordo un vell acudit de La Codorniz, on un nàufrag amb una sirena bellíssima al davant imaginava la mateixa senyora amb cara de peix, però amb cames... i la resta.

Bon Día, Veí. I bona setmana.

rosa ha dit...

Muy bonito me ha gustado mucho, la historia de la sirena...verás a mi las historias de otros mares con cantos de sirenas me entusiasman.
Quizás en otra vida fui sirena..pues la siento como muy propera.

Abogada en Bcn ha dit...

Preciós!

Duschgel ha dit...

M'alegra que n'hagis fet un post, perquè un comentari així se'l mereix.

Tan se val la llengua amb què escriguis... Les teves paraules em captiven amb el seu cant.

Anna ha dit...

si utilitzes la llengua del país veí per escriure coses com aquestes, no seré pas jo qui em queixi!

Joana ha dit...

De les sirenes el que impresiona més no és el seu cant...és el seu silenci!
Bonito te ha quedado!

Striper ha dit...

Muy bonito el problema de las sirenas es cuando dejan de cantar, i comienzan ha abroncar.

Arare ha dit...

uix, ara recordo un acudit sobre sirenes, però millor callo, trencaria la bellesa del moment.

nanit, veí!!!

Metamorfosi ha dit...

Noi, doncs quines febrades més productives! Amb aquest resultat t'ho perdonem tot!

La veritat és que també domines aquesta llengua... molt bonic!

Petonets!

cafeambllet ha dit...

Plas plas plas (aplaudiments)
sirenes d'aigua i foc...

Terra ha dit...

Quin poder de seducció tan brutal tenien els cants de sirena per fer embogir de desig els mariners!
Molt bo!!

Carme R ha dit...

Sí veí, quin domini de la llengua castellana! Molt bonic i suggeridor el relat, per rellegir.

El veí de dalt ha dit...

Júlia,
és que aquesta sirena tenia cua, i allò que s'ha de tenir!

Rosa,
ja ho veig, ja,pel mullader que sempre fas quan et dutxes!

Abogada,
merci!

Duschgel,
doncs cantar, això sí que no ho faré pas! Us mudaríeu tots de seguida!

Anna,
no et queixis, doncs!

Joana,
silenci de mar...profund i sucós!

Striper,
tu sí que m'entens!

Arare,
si, dona, aixpo "ara no toca", que diria aquell!

Meta,
ja...això de les llengües ho dius pel francès? ;-) Bonanit, quasi setantena!

Cafè,
de res, aiguafoguera.

Terra,
el mateix que el vostre...

Carme,
tampoc t'empatxis, ara, eh?

Robertinhos ha dit...

aquesta carpeta treu foc, eh Veí! jejeje
No hi ha res dolent en escriure en castellà, sempre i quan et sentis bé explicant el que vols.

Feia temps que no escoltava una historia de sirenes.