23 de gener de 2008

De lectura (33): El vecino de abajo, de Mercedes Abad

“Todo el mundo quiere ajustarle las cuentas a alguien”

Un llibre amb un títol així, el veí havia de ressenyar-lo per força algun dia. Però tranquils… que no parla de ningú de vosaltres ni ningú cal que s’hi sentí reflectit. Espero... La Mercedes Abad ens fa un exercici literari encomiable des del no-res: com a partir d’una anècdota personal —les obres que durant mesos va haver de patir del seu veí de sota i que la van dur al paroxisme i a la desfici— en fa material literari per treure’n una novel·la bastida a força de situacions tragicòmiques dutes a l’extrem. Creïbles, però. Perquè ja em direu quina gràcia té això: parlar del neguit que suposa enfrontar-se a les obres d’un veí poc respectuós i disciplent. (Sort que la que tinc a sota és un encant!)

Però és cert que els que vivim a ciutat (i no tenim la sort de l’Elur, per exemple), en bloc de pisos que semblen ruscs (i no en blogs de tan bon rotllo com el nostre) pateixen sovint els exabruptes d’algun veí cabronàs, i potser ja tocava parlar del tema. L’Abad –que no és abadessa precisament–, ho fa.

L’autora construeix (tot i que tota la història va sobre enderrocs) una novel.leta àgil i entretinguda, amb esquitxos d’humor als quals ja ens té acostumats en els seus articles de diari o en novel.les precedents. Ideal per llegir al tren o al metro. (Jo només li coneixia Ligeros libertinajes sabàticos, sí, literatura eròtica, passa res?). I res més.

La protagonista (que no té nom) –potser ella mateixa?– viu plàcidament a un piset petit dedicada al transgressor ofici de traduir obres de l’alemany (serà la Duschgel?). De cop i volta, un bon dia, sense previ avis, es veu sotmesa durant deu hores al dia (de vuit a vuit) i durant dies sencers als repic de martells pneumàtics, serres radials, talladors i escarpes per les obres que el veí de sota (un pijo xuloputes indolent, d’aquets que tos tenim), ha decidit començar a fer a casa seva, i a més, de forma il.legal. Ella és una dona solitària, sense amics, simètrica, això és, ordenada i maniàtica fins la malaltia (divorciada, sense fills, d’un marit que s’ha ant a viure...amb la germana!). Una joia, vaja.

A poc a poc es a covant dins seu la necessitat de revenja i odi cap aquell ésser immund: en Miquel Aubet (potser el nom en clau dels veí vertader de l’autora?), que a més serà el culpable indirecte del trencament de l’ordinador on guardava una feina de mesos, d’un atracament a mà armada i del seu empresonament a Wad-Ras. Aquella vida tranquil.la i assossegada es va girant com un mitjó i després de l’experiència surrealista del seus pas per la presó, s’opera en ella una estranya metamorfosi que la porta a esdevenir un ésser cruel, fred, mentider i venjatiu. “La crueldad empezaba a ser un juego divertido, amén de una disposición casi permanente de mi ánimo” (p. 207)

I precisament per això, esdevé l’ídol d’una cercle d’amistats cada cop més nombrós. De gateta maula a lloba salvatge. Potser cal ser un fill de p... per triomfar en aquest món, sembla que es demana l’autora? “Callar proporciona una curiosa forma de poder” (p. 144). Potser sí.

I personatges com el seu amic veterinari, en Sergi, la seva veína del costat, una cruellade colló de mico (realment, el personatge més simpàtic de la història), o la seva editora i amiga de penalitats, la Clara (que dona peu a “puyas” evidents al món de l’edició amb noms en clau: Garcia Leguineche, Laia Bronsoms,...), que acabarà demanant que escrigui la seva aventura particular amb el veí de sota (i ja tenim un llibre dins un llibre...!); o uns matrimoni francès de rendistes eixelebrats en Jean-Claude i la Marie-Jolie, anirant agafant un rol particular en la seva transformació de paranoica obsessiva per l’ordre i la neteja a la paranoia de la venjança per l’odi: només l’Aubet acabarà ocupant cada segon del seu pensament. “Aplastar a alguien era una tarea ambiciosa y absorbente, que requeria múltiples y minuciosos preparativos” (p. 192) Realment, la trama que s’ordeix per fer baixar el veí de sota als inferns és d’antologia, amb algun moment delirant (una masturbació de la protagonista davant un video, per exemple. Coi, si sembla idea de Progula!).

Ho aconseguirà? I a quin preu? Al preu de la seva consciència? “Con tal de escapar de su malestar, los tímidos acometen, a veces, temeridades que harían arrendarse a los intrépidos (p. 41). Us he dit algun cop que jo sóc tímid complusiu?

Lo dicho. Lectura fàcil i sense embuts.

PS
Ah! M’oblidava. Aquests és un repte directament adreçat al Viatger (coneixeu el seu blog, oi? No? Doncs us el recomano si voleu saber detalls de racons amagats de la ciutat de Barcelona). La pregunta és: noi, a quina cruïlla es troba l’edifici que surt a la coberta de llibre? Ja tardes en respondre...




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

15 comentaris:

Striper ha dit...

Jo reconec que també he llegit alguna cosa de l'obra erotica de Mercedes Abad, aquet prenc nota.

Duschgel ha dit...

Hi ha coses que són més veritat del que sembla...

Si és que, al final, els retorçaments més recargolats se'ls emporten els que sembla que no matin ni una mosca. Serà el descobriment de les parts obscures, l'existència de les quals ni un mateix sospita.

Mira, Veí, que al final em donaràs iuiu, eh? :P

Mestre Vigó ha dit...

Hola veí,

Casualment al web del Calents i Contents podeu escoltar una interessant (crec) entrevista que vam fer air mateix a la Mercedes Abad (si no ho consulteu avui estarà permanentment a la zona d'arxius mp3).

Ànims i a enviar relats al programa (calents@onafm.cat) i que l'escalfor es propagui pel veïnat!

rosa ha dit...

jo també he llegit alguna cosa d'ella, però d'aquest en prenc nota.
Veí jo sóc un veïna poc sorollosa, només faig soroll, quan.....

Caterina ha dit...

No he llegit res de Mercedes Abad però d'aquest llibre he sentit a parlar molt. Em faria ganes, especialment perquè estic convençuda que molts som els que ens podem arribar a identificar amb la situació que narra ;D

Violette ha dit...

No vull ser repel·lent, però Las edades de Lulú no es de la Grandes...?

El veí de dalt ha dit...

Striper,
doncs queda anotat!

Duschgel,
buscaré una llinterna per mirar aquesta part fosca. A veure si m'espanto!

Mestre,
ja t'he enviat quelcom.

Rosa,
no cal que ho juris...

Cate,
doncs ja saps..

Violette,
no ets pedant, sisplau! El que sóc un talós, sóc jo! Tens tota la raó. Ja veig que estic fatal...Ara ho esmeno. I mil gràcies!

Metamorfosi ha dit...

Ostres, espero no tornar-me cruel, freda, mentidera i venjativa! :S

No coneixia aquest llibre, i al ritme que vaig tardaré a arribar-hi (ara he començat El noi del pijama de ratlles!). Però sí que vaig llegir Ligeros libertinajes sabáticos fa molt de temps i el vaig rellegir no fa pas tant... i des d'aquella primera vegada, menjar-me una figa no ha tornat a ser mai el mateix! xD

Petonets, estimadíssim Veí!

Viatger ha dit...

Ei, veí ja sóc aquí, prenc el repte , tot i que la foto no la veig massa bé , em sona (potser la cagui) cap al canto de Poble Nou, al carrer Pere IV,?? isn't?

De la autora, he sentit a parlar del llibre del veí.. potser el llegeixi quan acabi el segon llibre de la Teresa Solana "Drecera al paradís" (m'està agradant força)

Cruella ha dit...

Ei, això de "simpàtica" m'ha arribat a l'ànima. Sempre i quan lo de simpàtica no vulgui dir que som un pollastre desplumat, és clar.

(Si a sobre de simpàtica, m'aribes a dir "atractiva", definitivament t'envio a pastar fang)

Joana ha dit...

Ja se m'ha adelantat la " Crue"...No em puc despistar ;)))
Si és de lectura fàcil es pot llegir en un plis!!! Au...Apuntat...( com que no tinc feina...)
Bon capde Veí!

Puji ha dit...

ME l'apunto, que necessito una lectura fàcil.

EL viatger aquest és un crack, no? Això és molt a pro de casa meu. Efectivament és el carrer Pere IV. Puc dir la cantonada? Puc? Puc?

El veí de dalt ha dit...

Meta,
menjar-se una figa...Hmmm, m'ha agafat gana ara. Baixo al super del xamfrà.

Viatger,
it is, really!

Cruella,
mossega'm sisplau, que m'agrada!

Joanix,
doncs no despistis...ni em despistis.

Puji,
val, pots dir que és...

Viatger ha dit...

Ostres, dons va ser una inspiració, perquè em sonava , però no n'estava del tot segur.

Puji ha dit...

És Pere IV cantonada Pallars, i el cartell aquest d'obres porta aquí una eternitat. A veure si acaben ja les putes obres!