De mirades pròpies i impròpies...

Per qüestions de feina aquest dies he estat fent un curs d’atenció a nens i nenes amb discapacitats físiques i psíquiques. El contacte i el caliu humà que suposa estar i interactuar amb persones cegues, sordes, que van en cadira de rodes o pateixen algun tipus de trastorn cerebral o discapacitat psíquica, no té parangó. Creiue-me. L’empatia que s’estableix fa que et plantegis coses que sempre tens presents però en les quals no hi caus fins que les tens davant per davant. Però la realitat és pertinaç i tossuda, per sort. Tot i que som ben lliures d’obviar-la i fer l'orni. Però ella sempre està allí. Ho he dit sempre: la salut és la millor loteria que mai m’hagi pogut tocar a mi i als meus. Espero que la vostra sigui llarga i duradora.

Durant un dels debats que s’han fet durant el curs m’he quedat abstret amb una frase que ha dit una de les professores. (El fet estrany no és que em quedi abstret, que em passa cada dos per tres; sinó que hagi arribat a formular un pensament propi: aquell dia s’hauran trobat les dues neurones que em queden). He sentit que deia “... cal permetre que cadascú tingui la seva mirada...” . Mentre ho sentia, no he pogut evitar-ho i les dues neurones que tinc s'han encès, i m'han vingut a l’encontre, “És clar, veí!; els blogs, la catosfera i totes les esferes cibernautes tenen èxit precisament per això: perquè permeten que cadascú tingui la seva pròpia mirada en la xarxa." Sense censures ni retrets.

Ho veiem cada dia. Aquests dies veig gent que munta trobades lletraferides i cerveseres, gent que em comenta que mourà premis catosferics populars, gent que inventa premis kisth que es reprodueixen com bolets, d’altres que envien memes enverinats, alguns que promouen el debat, d'altres organitzen jocs, o recullen històries pujades de to o repten a fer viatges d’altres malalts s’apleguen i campen en blocs comunitaris, o promouen relats conjunts, uns pocs que escriuen històries plegats i jo que us munto sidrals veïnals de tant en tant.

I és que és això; està claríssim: en la blogosfera tothom té la seva mirada. Cap endins i envers el món.

I aleshores he tingut un segon pensament. (I sí, he quedat esgotat per tota la setmana.) Malgrat tot, hi ha qui s’entossudeix a negar les mirades diverses i forànies, per pors viscerals a perdre essències pàtries. S’equivoquen. Del tot. Opino. O almenys, s’equivoquen en el fons, si no ja en la forma. Hi ha d’altres que fa anys que s’equivoquen cada cop que obren la boca. I els uns i altres, fa segles que només permeten una mirada: la seva. És en l’intercanvi de mirades on es produeix el miracle de la comunicació. Hi ha cecs que hi veuen més que molta gent. Però nosaltres, malgrat ens voldran fer callar la boca, seguirem aquí, oferint punts de vista diversos, imaginatius, atrevits i, sobretot, irònics, amb sentit de l’humor; amb molt sentit de l’humor. La millor teràpia contra la ceguesa de l’ànima.

En fi, callo; que me poso transcendent i ja no sé sortir-me’n.

I no mireu tant enlaire ni despisteu i apunteu-vos ja a la tercera tongada, Si, si...sóc un pesat. Ho sé- Però després us penedireu de no haver-ho fet. Aviso... I no hi haurà repesca ni exàmens de setembre. Per molt que em mireu els ulls i em feu l’ullet...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: