De lectura (69 ): Pell de pruna

Escalfabraguetes.

La literatura eròtica és un gènere. Alguns en diuen subgènere. Encara que no us ho creieu, no n’he llegit gaire com per fer-me’n un criteri propi. Per això m’agrada de tant en tant agafar-ne algun títol de referència. El títol que ens ocupa va guanyar el 2007 l’únic premi de literatura eròtica que encara és vigent a l’Estat espanyol, el de la vall d’Albaida, al País Valencià, un cop es va acabar “La sonrisa vertical” (sembla que per manca de qualitat literària de les obres concursants), aquesta sí, amb títols antològics.

Pell de pruna m’ha semblat una novel·leta a l’ús en aquest (sub)gènere. Hi trobareu els anar i venir de Silveri, un professor d’institut —ja sabem que els instituts de secundària són un cau de luxúria i perversió, o això és el que sento dir en algun piset del replà;-) —, encandilat amb els pelis de Tinto Brasso (al.lusió directa a Tinto Brass) i amb una agitada vida sexual. Ja us imagineu que per les seves extremitats i els seus cinc sentits –tàctils i gustatius, preferentment— hi passaran antigues novies, amants ocasionals, professores afamades i alumnes passades de voltes. La veritat és que la novel·la té ritme (és llegeix en un plis plas) i amaga algunes escenes antològiques, com el clau de Silveri amb la profe de religió a la fotocopiadora del centre; o l’escena de cibersexe final amb una alumna de disset anys que em fa pensar com de pervertides poden ser algunes ments jovenívoles.

L’estil és fresc i amb un sentit de l’humor explícit. Entre línies, o bé directament, llegireu crítiques velades als dirigents polítics del País Valencià, al sistema educatiu imperant, a l’ús de d’idioma,... Amb un cert to irreverent i un rica sinonímia pel que fa a la descripció de les escenes d’alt voltatge, amb l’ús de jocs de paraules enginyoses; podem concloure que Pell de pruna; sense ser res de l’altre món, es deixa llegir i gaudir. Cal ressaltar els gravats en blanc i negre, de Jordi Albinyana, que van il·lustrant algunes de les escenes que s’hi relaten. Literatura d’una sola mà i per tenir amb qui compartir, a prop.

Joan Olivares — que en la vida real és profe d’institut; tot està dit, doncs— ja havia guanyat aquest premi el 1998 amb Dies de verema. Es veu que això de la literatura eròtica dona de si. Ens hi hauríem de dedicar. Perquè creieu-me que molts relats de Calents i contents no li tenen res que envejar a la pell de pruna aquesta...

Puntuem: un 6 / 10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: