24 de setembre de 2009

De cinema (catorze): Mapa de los sonidos de Tokio


Coixet té una mirada particular. Ja no és tan sols per les històries que ens explica; totes tristes, melodramàtiques, de gent solitària; aïllada del món; giravoltant sobre el fenomen de la comunicació (incomunicació, més ben dit) i les relacions humanes. Es també ja la manera de mostrar-ho i d’apropar-s’hi. Uns enquadraments originals, tot i que a voltes, forçats. Per això m’agrada tant el seu cinema. I aquesta pel.lícula confirma plenament els tics de “l’univers Coixet”. No és la més reeixida, certament, però és coixetiana cent per cent. Tot i que –seguint la broma fàcil- “coixeja” en algun punt.


La directora ens duu ara a la ciutat de Tòquio, que sembla que l’ha captivat. A mi, que no m’hi busquin! Però sembla que la ciutat –que se’ns mostra amb una bella fotografia i vistes zenitals- no té res a veure amb la història. La trama podria passar a qualsevol lloc i seria el mateix. I potser, els dos personatges no acaben de tenir la química que es demana en una pel·lícula de guió volgudament intens. No sé, ... és una percepció.


La Rio (Rinko Kikuchi, la nena sordmuda de Babel; que un dia ja vam ressenyar al blog) es una jove que viu sola i no parla mai amb ningú. Treballa de nit al mercat del peix i tan sols té un amic ocasional, un vell enginyer de so que grava i classifica tots els sons possibles i que està enamorat platònicament de Rio, amb qui comparteix dinars i passeigs en silenci. Té una doble vida com assassina esporàdica, a sou. En David (Sergi López), que regenta un botiga de vins a la ciutat, ha vist morir la seva parella, Midori. I el pare d’ella, un important home de negocis, el culpa del seu suïcidi. El soci del pare, volent complir el desig de venjança d’aquest, encarregarà a Rio que assassini David. I la doble historia ja està lligada. En conèixer’s, Rio i David mantindran una relació que se sustenta en el sexe, un desig mutu inconcús i una manca d’horitzons clars. I la ciutat de Tòquio, i els seus sons que s’escampen entre mitgeres, en les corrues del metro, en l’aigua del seus canals, en els xarrups dels seus menjars als restaurants, com a teló de fons. La veritat és que el final em semblava força previsible, i que la banda sonora, d'aire japonès i el recurs habitual a Antony and the Johnsons sembla un déja vue molt suar. Però algú que va filmar en el seu dia Mi vida sin mi”, em mereix tot el crèdit possible. Tot i que alguns crítics la deixen a parir.


Els personatges de la peli no saben estimar; o ho fan d’una manera poc convincent. L’amic de Rio (que opera alhora de narrador omniscient); viu només per entendre la seva amiga quasi muda. La mateixa Rio, de qui no sabem res del seu passat, sembla portar amb resignada pulcritud el seu doble ofici. David és sincer en els seus no-sentimetns; però almenys sembla ser un bon amant.


La gent no canvia; són les circumstàncies que ho fan” diu la Rio en un moment donat al seu amic. “Vols dir que no evolucionem?”, li repon aquest. Aquesta pregunta fa temps que me la vaig fer en els mateixos termes. Sempre he cregut que no, que la gent no canviem. Però és cert que som molt mudables i acomodaticis. Però és carcassa. Per dins ja estem forjats. En fi, la pel·lícula té un to angoixant que em va recordar, en certs moments, L’últim tango a Paris, quan el Brando i l'Schneider es troben en aquell pis buit, tans sols per comaprtir sexe. I no serà perquè David i Rio es trobin en un motel on hi ha habitacions que recreen ambients parisencs. El seu catau d’amor (les escenes de sexe tenen certa gràcia però tampoc és res de l’altre món) és la reproducció d’un vagó de metro parisenc! Collons! Com és que ningú s’ha inventat un negoci així a Barcelona? Segur que tindria èxit assegurat! Vaig a mirar si queda alguna habitació lliure al Museu i us munto una escenografia ad hoc.


Alguna proposta en concret?


Puntuació: 3,5/5


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

11 comentaris:

Anònim ha dit...

HOLA VEI,EL TEU COMENTARI ES DEU HAVER PERDUT.NO ESBORREM RES NOSALTRES, I MEINYS SI ES D'UN AMIC.
JUGANT AMB B.....

L'Individu ha dit...

quina peli més dolenta! fa aigües per tots els costats, diàlegs dolent, no té estructura narrativa, història previsible.... en fi, un "trunyu"

mar ha dit...

doncs a mi també em va agradar!

Duschgel ha dit...

Doncs jo no he vist res de la Coixet... No sé si arribarà per aquestes contrades. Ja buscaré alguna cosa per la xarxa.

eva al desnudo ha dit...

Hi ha una cosa que em treu de polleguera de Isabel Coixet i es la seva manía en recurrir a citar altres películes, cançons, a fer-nos entendre les moltes coses que sap i tantes referències a mi em posen nerviosa.
Estic quasi segura que aquesta última peli serà una mica decepcionant, res a veure amb algunes anteriors películes seves, pero la veuré i si puc aquesta tarde mateix. Només per escoltar la meravellosa La Vie en Rose en japonés paga la pena.I saber algo més d'un país que em té fascinada.
Quant deu de costar una nit a l'habitació-vagó?

Petó
(Sóc la 99, ànim!)

Maria ha dit...

Hola tu!
Jo també la vaig anar a veure. No penso que sigui la seva millor pel·lícula, però no va estar malament. En referència a la frase "la gent no canvia...", a la peli la Rio bé que ho fa, la qual cosa va fer que el final em sorprengués!
Arrevoire!

el paseante ha dit...

La Coixet em va agradar a "Coses que no et vaig dir mai". Després trobo que s'ho ha cregut massa (potser perquè li va costar molt aconseguir que li fessin cas). Alguna vegada me la creuo passejant pel barri, i em sembla molt altiva. O molt tímida. No ho sé.

El veí de dalt ha dit...

Jugant,
ja l'he reenviat

Individu,
buf! Ja veig que no t'ha agradat gens,

Mar,
n'hi ha de millors...i de pitjors!

Dusch,
no arriba a Alemnya? És que són capquadrats, oi?

Eva,
ja he arribat a la 100! I no sé que costa l'habitació perquè paguen en tarjeta a una màquina!
Potser sí que va de "pedantilla" la Coixet. Sabries dir-me de qui és la pel.lícula japonesa que el Sergi veu a la tela el final?

Maria-tu,
doncs sí, ella canvia. I així li va...!

Paseante,
o sigui que sou conveïns? Fitxa-la pel teu HFC!

giralluna ha dit...

He sortit del cine fa poc i encara tinc els sons de Tokio ficats al cap. El primer que he fet quan he estat fora, ha sigut anar-me a comprar fideus japonesos "ramu" en deien ? men han fet venir moltes ganes i me'ls he mejat xerrupant.

troyana ha dit...

Veí, a mi em va encantar la peli,potser perque soc fan declarada de la Coixet.Açi et deixe la meua entrada per si tens curiositat:
http://historias-troyanas.blogia.com/2009/083101-mapa-de-los-sonidos-de-tokyo.php

I si,pinta molt bé el negoci del hotel amb la ambientació de París i ademés amb el sistema de video-camera per a escollir la habitació.;)
bsts

Joan Vigó ha dit...

El so i la imatge em van agradar, i força. El pijor: un Sergi López que no es creu el seu propi personatge. A banda d'un doblatge infernal que, en el seu cas, encara que ho faci ell mateix, és totalment lamentable.
Quant als vagons, no sé perquè la Coixet va triar un Love Hotel tan cutre. N'hi ha amb vagons de metro molt més realistes...