De lectura (71): El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers

"¿I com, els morts poden ser morts del tot quan segueixen vivint
en l'ànima dels qui han deixat el el món?" (p. 349)

"Almenys una tercera part dels habitants del sud viuen i moren no pas millor
que el més pobres dels pagerols de qualsevol estat feixista europeu" (p. 312)

Desoladora.

Som en una ciutat innominada del sud de Nord-americà; abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial. En ella, cinc personatges erràtics, d’origen i raça distints, semblen buscar un nord que no troben.

John Singer és un sord-mut, blanc, que viu amb un company sord-mut com ell, Antonapoulos. Tots dos treballen i la seva vida es mou en la rutina diària de la feina, la casa, alguna sortida al cinema i unes copes preses a la fresca. Singer té la virtut de saber escoltar els altres, i tothom el pren com a referent dels seus neguits sense ell voler-ho, ni semblar adonar-se. Un dia però, el seu amic emmalalteix i l’han d’internar. La seva nova solitud serà la metàfora de tots els altres.

Mick Kelly, és una adolescent de 14 anys, en la frontera de la infantesa i la maduresa, que es fa càrrec de dos germans petits i barallada amb les dues germanes grans; sempre somiant en arribar a ser una músic important . “M.K., Heus ací les inicials que faria escriure a tot arreu, quan tindria disset anys i seria famosa” (p. 44). Els pares regenten una dispesa on els llogaters, tots negres, excepte en Singer, que també hi viu, són mal pagadors.

Jack Blount és un rodamón, propens a la beguda; enfrontat al món i a tothom. Sembla un home que ha perdut el rumb sense motiu aparent. Amb un sentiment de classe, volent agafar adeptes per a la seva causa de lluita obrera de marcat to anarquista, que fa vulgui buscar brega allà on no hi hagi (“Quan una persona sap i no aconsegueix que els altres ho entenguin, ¿què pot fer?”, p. 78)

Briff Branon, vidu, regenta un cafè-restaurant que no tanca mai, ni de dia ni de nit. Veu passar la gent i la vida des de darrera el mostrador, sense més diversió que col·leccionar diaris locals i fer-la petar amb els pocs clients que té. Se sent estranyament atret per Mick.

Finalment, el pentàgon el tanca el Dr. Copland, un metge negre que treballa a escot per la comunitat local més del que pot assumir. Llop solitari, filòsof autodidacte, lector impenitent, sempre està a punt de fer discursos d’aire marxista a qui el vol escoltar. La dona, ja morta, i els seus quatre fills —un d’ells es diu precisament Karl Marx!— l’han bandejat cansats del seus somnis de justícia social que mai assoliran.“Ell enraonava, enraonava, però cap d’ells no volia entendre’l” (p. 90); “... a casa seva tot havia de ser senzill i fosc i havia de suggerir la idea de treball i d’aquella finalitat transcendental que, segons ell, havia de tenir la vida.” (p. 90); “Negres! Hem d’aixecar-nos i unir-nos altra vegada! Hem de ser lliures!” (p. 205)

Tots els personatge tenen un aire de desolació resignada, trist, marginal. Semblen girar entorn Singer, l’únic "home blanc bo" que existeix. Aquest personatge representa el sentiment de plenitud i complaença que tots els altres semblen buscar i no troben. I en canvi, ell és alhora el més infeliç de tots. La mort d’Antonapoulos desencadena, com en cascada, un efecte desolador en tots ells.

La novel·la és mou per un ambients esquerps. El del sud racista; les seqüeles de la Gran Depressió, un ambient internacional pre-bèl·lic. Sembla que no hi hagi escapatòria possible per ningú. La sensació que et queda a mesura que es llegeix és de desconsol. En Singer, en Jack, en Copeland, la Mick, en Biffs; tots ells, a la seva manera, es rebel·len del seu estat amb més o menys convicció; amb més o menys dissort. Sembla que la força dels elements impossibilita la felicitat espiritual. I aquesta és del tot impossible si ets negre i pobre.

Carson McCullers (1917-67) va escriure aquesta novel·la amb 23 anys. Va viure una joventut marcada per uns atacs que la vna deixar paralítica del costat esquerre als 31 anys. Segurament la desolació que traspua la novel·la deuria ser fruit del seu mateix estat d’ànim. Descobreixo, a més, que és l'autora del llibre Reflexos en un ull daurat; de la qual en John Huston en va fer una adaptació cinematogràfica d'obligada visió. amb la Taylor i el Brando. Sublim.

Per no llegir si esteu deprimits.

Puntuem: un 7 / 10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: