Les Maleruveïnes FC en forma... (3 de 3)

(continuació)

Evidentment cap dia es va arribar a l’hora i cap dia es va fer el planning previst. Bé, el planning que tenia previst jo. Perquè elles, les noies de l’equip Maleruveïnes FC, en van tenir cada dia; de plans. I cada nit. Els matins no existien. Això sí; l’hora del vermut era sagrada per totes. No sabia com, però me les trobava sempre a la terrassa del restaurant explicant-se acudits, comparant-se el bronzo assolit i detallant les hazañas bélicas de la nit anterior. Una tarda, fart ja de repassar tot so lla línia blanca del córner vaig veure passar en un flamant Mustang descapotable amb la Rateta i l’Albanta al volant. Em va semblar veure dues cares conegudes al seient del darrera. Si no fos perquè pateixo miopia, hagués jurat que era un veí amb cara felina i un jovenet que tocava els bongos.

Al darrer dia, després d’acudir tres dies seguits inútilment a l’hora convinguda per l’entrenament, deuria ser més per pena que per convicció, vaig aconseguir aglutinar tot l’equip al vestuari que havíem llogat. Dues hores més tard del previst, però. El sol ja estava a punt de pondre’s. Al vestuari vaig repartir samarretes, shorts i locions de reflex a totes. Mentrestant, sonava els acords per animar l’esperit. “Míster, que això m’estreny molt”, va rondinar la Violeta. “No tindràs una altra samarreta amb d’altres colors? És que a mi el groc em queda fatal!” s’hi va afegir la Silver. “Vols dir que amb aquestes talles no rebentarem el pitram el primer dia?”, feia per sota el nas la Lady Griselda.

"I que et sembla la meva manicura? S'integra amb els colors de l'equip", va mostrar la Su.

“Però amb aquesta samarreta no se’m veurà el tatoo!”, protestava la Tarambana.

Jo ja veia que allò anava amb segones. I terceres. “A veure, xiquetes, anem a córrer la banda una miqueta, que vull veure en quina forma física esteu”. “Amb aquesta calor!”, va protestar la Déja Vie. “Si encara és de dia, que no ho veus?” va manifestar la Caterina. “És que ens acabem de llevar!”, va voler justificar-se la Jo mateixa. “Ha dit a “córrer la barra”...?; a aquesta hora del matí?”, va fer veure que no m’entenia la Duschgel. “Veí, tu vols fer-me suar a mi? No t’agradaria més fer meu suar d’una altra manera?” va dir-me la Zel, mentre em mirava amb un esguard de gateta en ídem.

“PROU! Que us poseu les botes i a picar pedra al camp, vinga!” vaig inquirir posant-me seriós. Suposo que el fet que ho fes dalt del tamboret del massatgista deuria influir més. “Per cert, Veí, quan mesures?” em va demanar l’Antaviana des de sobre l’espatlla, veient que ni dalt el tamboret sobrepassava cap d’aquelles deesses. "Em recordes algú...", va fer la Platxèria; “Nenes, jo he comprat unes botes que flipareu”, va mostrar l’Anna.

“Prou de distraccions! Us menjareu la gespa, si cal!, “Ui, és cert!. És que ja és hora del vermout, veí, i això és sagrat en aquesta illa, ja saps...”, en volia fer creure l’Alepsi. “I per cert, ja hem parlat de les condicions laborals d’enguany?”, va demanar l’Aupi. “És cert, a quan està la prima per partit guanyat? va inquirir la Joana T. “Ostres, m’he deixat els cordons de les botes a l’hotel!, vaig sentir que li deia la Platxèria a la Cèlia. I aquesta per resposta, li ensenya a la Júlia: “Has vist quin bolso he trobat avui al mercat hippy?

Jo ja veia que tot allò era un enredada per no fotre brot. I ja sabia que a les meves pupil·les no els calia gaire estirament de cames. Ni de cossos. Els tenien prou estilitzades, totes. Només calia fer un repàs a aquells béns de déu amb què la naturalesa les havia dotat. Realment no ens calia cap tàctiques pedestres per sortir al camp i aixafar qualsevol equip. Especialment el del tanoca aquell, el del Haren FC. Elles portaven la victòria a la sang. I als gens.

Mentre mirava com la feien petar, absents de mi; em vaig recordar d’algunes anècdotes dels partits de l’anterior temporada... Com quan aquell dia em va venir la Rosa al final del partit. “Entrenador, vós ja sabeu que jo ho dono tot al camp”; “Sí, Rosa; però no cal donar la samarreta a l’àrbitre en acabar el partit. “ Ah, no?; com que ho veig que ho fan a la tele...” “Si, i ells tampoc porten sostenidors, com tu, oi?...”. "Per això em demana tothom la pilota..."

O aquell dia al túnel dels vestidors. “Viu ja t’he dit que el tabac és fatal per l’esport. Que fas fumant abans del partit?”. “Ah, sí?, doncs tranquil. Que no és tabac això que fumo”. I dit i fet, va anar passant el peta entre el públic que els havia anat a veure... Ens van clausurar el camp, és clar. O el dia que vam anar de visitants al camp de l’euip de les Carmelites Descalces. “Descalces vol dir sense res als peus, Rateta! No que no dugui roba interior... No cal que et solidaritzis jugant a pèl!”.

El pitjor va venir al descans. “Anna, Es pot saber què fas damunt aquest pobre home!” “Seduint al quart àrbitre... No m’ho havies demanat?” “Joooo?” “Si, veí. M’has dit: “Ves a escalfar la banqueta... i com que aquest senyor estava aquí assegut...” O aquell altre dia quan vaig demanar que sortís la Kweilan per canviar la Su i va aparèixer amb biquini- “I tu on vas així?”, vaig demanar-li, astorat. “No m’has dit que en ser prop de l’àrea em tiri a la piscina?”

I encara la Mireia: “Això del fora de joc no entenc... Si estic dins el camp, com és que em diuen que estic fora?”

Elles eren així: encantadores.

“És que veí, parles molt raru tu!” Deixa-les que ja sabem el què han de fer elles..., deia la Carme Rosanas, sempre, per excusar-les. “No veus que jo ja els passo vídeos de tàctica”, Mira.” “Però si això són gravacions de les festes del Ronaldhino al Saratoga”. “Ah? I no havíem quedat que volies que poséssim ritme al nostre joc? Ho fem com ho fa ell”, va justificar-se.

“Prou! Prou! Prou!” vaig cridar. “Mira-te’l, ja sembla el Cuní”, va fer la Júlia. “Molt bé. Si no sortiu a escalfar, almenys m’escoltareu”. “Som tot orelles”, va fer-me l’Aupi mentre feia l’ullet a la resta i les feia seure. “Val. Carme, treu els Aquarius i fes-les seure al meu voltant, que almenys farem classe teòrica. Ja posats...“. “Aquarius...?, no tens cerveses?”, va demanar la Cèlia. “O mojitos, que tinc la gola aspre encara de la festa d’ahir”, va fer la Carme Fortià. “Quina festa? —vaig demanar— Jo no sabia res de cap festa...!” “Però si t’ho vam dir, veí –va dir la Joana T.- “El que passa és que sempre estàs als núvols, amb els llibres aquests,...; que si fent ressenyes, que si citant frases, que si buscant peces pel teu museu d’andròmines...”, va replicar la Tarambana. “Ahir vam pensar molt en tu, per cert...”, va fer la Duschgel. “Sobretot quan ballàvem la conga..”, va fer la Su. I totes es van fotre a riure. “Val, val, val... Això no pot seguir així. El mes que ve tenim l’encontre amb l’equip del tanoca. Voleu fer el ridícul com fa ell?”.

La Violeta es fa alçar i va fer callar la resta. “Escolta veí, no t’enfadis amb nosaltres. Si estem encantades que ens concentris aquí a l’illa i tot això. Però has d’entendre que amb els nostre cos i savoir faire no podem perdre el temps en exercicis inútils...”. “Si anem sobrades, que no ho veus quin domini tenim de la pilota!” va exclamar la Rateta.

“Millor que pleguem. És l’última nit a l’illa i necessitem deixar un bon record del nostre pas. O sigui que ara sortirem totes i t’esperem a l’hotel... Si vols venir ja saps....”, va concloure l’Anna.

Les vaig veure sortir a totes del vestidor. Un rera l’altre em feien un petó a la galta o m’estarrufaven el cabell. “El nostre Guardiola particular; quant has d’aprendre encara...”, m’anaven dient. Les veia anar sortint agafades del braç totes 26. Santa innocència! Vaig arreplegar quatre combinacions de terra (“Ja tornen anar marcant regatera, són impossibles”); vaig desendollar el vídeo i vaig apagar els llums. Anava a tancar amb clau el vestidor quan vaig sentir que d’una dutxa rajava aigua. Vaig anar a tancar-la. Quina no va ser la meva sorpresa en veure’t que estaves allí, a pèl, i em miraves en cara de xai degollat, de no haver trencat mai un plat. “Em passes el gel?” Com m’hi podia negar.”Creia que havíeu sortit totes”. “Ja veus que no,...; t’esperava. I vas afegir: "M’ensabones?” Més encara...?

Allò deuria ser la paraula clau, perquè al moment vaig veure que les llums s’obrien de cop i volta. Vaig sentir una música que començava a sonar estrident. I que tot la troupe entrava de nou al vestidor. I rere seu, una vintena més de veïns que deurien estar a l’aguait. Allí havia el Robertinhos (era ell el del Mustang!), el Driver, en Dessmond, en Chamb, l’Striper, el dels PiT, el Mossèn, Fra Miquel,, Té la Mà, el Clint, el Puji, el Viatger, l’Skorbuto, el Tondo, el Viatger, l’SM, el CETINA, L’Avi, el Zinc,..i d’altres que no sabia reconèixer. Fins i tot em va semblar veure el Tibau que ensenyava el seu darrer llibre a una interessada Júlia. “Què veí, et pensaves que tu sol podries tocar pilotes, aquí?”, va fer-me l’ullet el Gatot mentre treia a ballar la Violeta.

M’havien ben enredat tots plegats: havien estat tota la setmana preparant el terreny per la festa final a la meva esquena. Ara entenia aquella deserció constant!

I mentre em dedicava a ensabonar-te l’esquena, vaig veure clar que enguany no guanyaríem cap partit (menys el que havíem de guanyar); però que ens ho passaríem de por després de cada jornada. Segur!

I mentre sentia la música, desconxar taps d’ampolles de cava, sentir que es muntava una desfilada i caure samarretes i tanges per terra; noto que m’agafes pel clatell i em dius a cau d’orella: “M’expliques ara com era allò de buidar-se en el camp?”

(continueu-ho; si voleu...)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: