Nova temporada: on anem a fer mal? (2 de 3)

Vaig convocar per email totes les integrants. La trobada seria dalt el terrat. Jo posaria els canapès i el cava. Aprofitaria l’ocasió per bufar les tres espelmes dels tres anys del blog. Hosti, com passa el temps!

Un cop reunides els vaig anunciar la meva proposta: enguany aniríem a fer l’estage de pretemporada a un prat de l’Alt Pirineu, a 2.000 metres d’alçada; allunyats dels sorolls, els tràfecs urbans, la contaminació i en comunió amb la natura. Tendes de campanya. Sacs de dormir. Menjar enllaunat o el que cacéssim. Aires sans i límpids. Aigua dels desglaç per beure. Focs de camp a les nits. Jocs de pistes per entretenir-nos. Matinar per fer travesses entre colls i cims. Alguna jornada de supervivència al bosc. Gimnàstica sueca als vespres. Pesca assegurada i llet de vaca per esmorzar. Quan vaig acabar el meu brandat discurs es va fer un silenci sepulcral que va durar mig minut. Vint-i-vuit parells d’esguards es van clavar sobre meu. Les cares s’anaven fitant l’una a l’altra i llegia una certa estupefacció en els rostres.

Finalment, la Joana T. va ser la primera a parlar.... “Vols dir..., sense platja?” I va seguir la Tarambana: “I sense poder anar de shooping”? I la Carme F.: “Sense aigua calenta?” I la Su: “Sense biblioteques a prop?” I la Caterina: “Sense cinema?” I la Silver: “Sense veure el mar”? I la Zel: “Sense internet?” I la Platxèria: “Sense estancs?” I l’Alepsi: “Sense cobertura de mòbil?” I la Violeta: ”¿Sense baretos?”... I no sé qui va afegir la més important de totes: “Sense homes?”. “Collons, i jo què soc!”, els vaig dir. Totes es van mirar entre si, tapant-se la boca amb les mans. Al final van esclafar a riure. “Veí...no pretendràs..., tu sol,et...; nosaltres,...”, em va fer la Rateta agafant-me, càndidament, per l’espatlla. “No t’enfadis, carinyet, però, com dius que et dius?”, em va demanar la Rosa V., mentre s’ajustava una arracada. "Quina edat dius que tens?", fa afegir, sorneguera, l'Albanta.

No vaig voler respondre ni entrar a discutir. Vaig provar un darrer intent de demostrar qui duia allí els pantalons. “Demà sortim. A les set, totes davant el portal del bloc, vestides amb xandall reglamentari. L’autocar no esperarà ningú...” “L’autoquè...?” va demanar la Mireia. “Vol dir les set del vespre, no?” va fer incrèdula la Jo Mateixa. “De quin xandall parla?”, va demanar l’Antaviana. “Crec que es refereix a aquells pingajos que va anar a recollir un dia a la parròquia...”, va aclarir-li la Prosopopeia. "Per cert, com es gestiona aquí el tema de les primes?", va demanr l'Eli, que havíem fitxat en darrer moment. Totes anaven prenent canapès i servint-se copes de cava, obviant-me descaradament. No m’ho podia creure.

La Júlia, com a segona entrenadora i veïna de més edat, va venir al meu rescat. Em va agafar pel colze i em va conduir a un racó del terrat mentre la resta començava a explicar-se aventures d’estiu i feia volar taps de suro. “Veí, sàpigues que abans que tu diguis res ja ho teníem tot preparat”, va començar. “Preparat, ... el què?”, vaig fer, confós. “Doncs... els bitllets d’avió, les habitacions individuals, l’hotel de cinc estrelles, les limousines de lloguer, els àpats en restaurants de luxe, el boys de companyia,...; Ah! I un camp de gespa natural per entrenar una estoneta, no et preocupis.” La Carme R., que ens havia seguit, va afegir “I tot a costa del pressupost del club, és clar!”. Allò volia dir... del meu pressupost!

“Però..., però..., però... on em voleu dur”?

AQUÍ”, van respondre, totes, a l'unison.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: