De cinema ( quinze): El secreto de sus ojos

Es pot viure del buit, del no res, durant 25 anys? Es pot viure dels records? Dels dubtes? De les indecisions? Potser només si hi ha algun bri d’esperança per assolir alguna fita concreta que et commou o bé, si una convicció ferma i constant et manté ocupat, abstres a tot. Ja us dic que no és el meu cas. Però Juan José Campanella, el director de El secreto se sus ojos, sembla entossudit convèncer-me del contrari, en una de les millors pel·lícules que he vist des de fa temps.

Benjamin Expósito (Eduardo Darin)acaba de jubilar-se com a oficial en el Jutjat Penal de Buenos Aires. Té un somni que ara pot dur a terme. Escriure una novel·la. Una novel·la sobre una història que va passar fa vint-i-cinc anys que el va colpir d’aprop i que i no l’ha abandonat mai: l’assassinat i violació d’una jove, a l’Argentina de 1974. Home obsedit per la feina, no pararà de buscar el culpable i resoldre el cas. I per fer-ho compta amb la complicitat de la seva cap, la jutgessa Irene Menéndez (Soledad Villamil) i del seu inseparable amic de despatx, en Sandoval (Guillermo Francella).

Però en aquella Argentina de 1974 eren anys de violència, mort i repressió; de gestació d’una fera indomable que només el pas del temps va acabar per apaivagar. El poder té molts ulls i les mans encara més llargues. L’escena de l’ascensor on la jutgessa i oficial es troben amb l’assassí és antològica. Mai el silenci i les mirades havien dit tant –sense dir una paraula— de l’estat de xoc d’un país. Això és el que diferencia el cinema de la literatura, i el fa art també. Un pel·lícula, per cert, basada en la novel.la de Eduardo Sacher

Expósito escriu per si mateix, per ordenar els seus records i, sense afrontar-ho, per la dona de qui fa 25 anys, des del primer dia que es van veure, està enamorat. I a qui mai ha gosat dir-li-ho clarament. L’exercici de memòria que fa Expósito el porta a qüestionar-se molts fets del passat, la indecisió dels seus actes, la fermesa de les seves conviccions, el valor dels amics perduts,... A mesura que avança la novel·la d’Expósito, anem coneixent en flashbacks les escenes viscudes que va comportar la resolució del cas, fina a un final impagable que ens remou de la cadira. Encara em neguitejo en pensar-ho.

La volguda esvanescència de moltes dels plans i contraplans que fotografia (una constant distorsió dels primers plans o objectes difuminats que enterboleixen la visió i centren l’atenció en el segon, és un efecte més de la metàfora de la pel·lícula: segurament, cal anar al fons dels assumptes per treure’n l’aigua clara. La seqüencia plànolsde l'estadi de futbol (com caram ho deuen fer?) és també antològica.

Potser en els ulls de les persones s’amaga la veritat més profunda de l’anima. Per això els ulls de Darin deuen encaterinar tant les noies. I aquest mig somriure perniciós que l’acompanya el fan tant atraient. Qui els tingués! Si a La hijo de la novia o a Siete reinas estava excel·lent aquí està incommensurable. I ha una química envejable entre ell i la doctora Irene. I els secundaris (Pablo Rago, com a nuvi obsedit pel record de l’estimada assassinada; o Guillermo Francella, l’oficial amic d’Expósito, home cínic, donat a la beguda i capaç del més alt gest altruista de l’amistat, Javier Godino com l'assassí de mirada inquietant ) estan més que l’alçada. I la banda sonora igual. No us la podeu perdre.

Ni podeu estar vint-i-cinc anys esperant declarar l’amor a ningú. Perquè els ulls parlen.

Sempre.

I si no, mireu-me.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: